Contra la rialla

N'hi ha massa precedents com per prendre-s'ho a broma. Mentre nosaltres rèiem (per no plorar) ells devastaven el país i blindaven els seus privilegis. Si batien els seus propis rècords en salt de longitud i altura de barabaritats, despropòsits, ridícul i destrellat no era només perquè són uns incompetents sense vergonya, fidels idòlatres de l'alfabetisme. Sabien que depassant totes les línies de la decència, que es degrada en primer lloc en els racons podrits del llenguatge, provocarien d'entrada la incredulitat del ciutadà i de mica en mica la seua perplexitat atònita. No podia ser real tanta estupidesa descordada, tanta gasofa com vèiem i escoltàvem cada dia: la destrucció sistemàtica d'un mínim sentit comú devia ser una al·lucinació passatgera, ens dèiem. Però no, continuaven, continuen, cada vegada més pagats de la pròpia burrera, el seu viatge a l'absurd insultant, perfeccionaven la seua orgia depravada, convençuts que governaven un poble de xais o un ramat d'imbècils. Les seues paraules, en el valencià dels acudits més tòpics i casernaris, meticulosament embastardit, o en el pobre castellà postís dels nous rics, s'escampaven per terra, mar i aire a través dels altaveus mediàtics que es coven a l'ombra dels pressupostos públics (zelosament ocults a l'escrutini públic) fins a empudegar tot el país més o menys habitable. Era l'arrogància del prepotent a qui ningú no gosa parar els peus ni posar en evidència, conseqüència directa d'una majoria absoluta que elecció rere elecció (i amb la indispensable espenta, ara ho sabem, del finançament delictiu de les seues trames mafioses) es creia impune gràcies al concurs de les urnes. I de la perplexitat vam haver de passar a l'esclat mecànic de la riallada, potser per no rebentar de pena i d'impotència. Al capdavall qui no es consola és perquè no vol, i riure a dos queixos és una bona manera de mantenir una certa jovialitat, amarga, entre tenebres. Però com més rèiem més ens furtaven, i més fondo ens feien caure. Les seues salvatjades verbals, les seues exhibicions d'orgullós analfabetisme incendiaven les xarxes, passaven de mà en mà com una rosa pudenta, i els plors de les nostres rialles ens impedia veure i comprendre les mil maneres com ens pispaven la dignitat i la cartera mentre es dedicaven amb fruïció a engrossar el seu circ de mostres, nans i gegants i dones barbudes. La rialla, sí, ens salvava de la nàusea, però els vòmits de la indigència mental ens sumien cada vegada més en la immundícia. Algun dia recuperar de les hemeroteques i youtubes tanta podridura haurà de ser un exercici obligat de memòria i civisme. L'anàlisi seriosa del desgavell protagonitzat per barberàs, russos, fabres, camps, cotinos i tota la parentela ens ajudarà a passar pàgina de la ignomínia del que volgué ser un regne de xauxa, un corn de l'abundància per a cretins. Deixem la rialla per als escenaris i els dignes professionals de la burla. Nosaltres fem la cara de gos que pertoca i demanem la dimissió en ple de l'estultícia. Mentre ens descollonem i baquegem de riure ells se sentiran imbatibles en la seua campana de vidre. La magnitud de la tragèdia a què ens condemnen exigeix la màxima serietat en la trencadissa i la reconstrucció democràtica.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 28 de febrer de 2015.]

Bella brevetat del capvespre

Jaume Pérez Montaner, La casa buida. Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot 2013. Bromera Poesia núm. 104, Alzira, març de 2014.

· · ·

Amb La casa buida Jaume Pérez Montaner (l'Alfàs del Pi, 1938) fa un pas més en aquest esforç de síntesi de memòria en què en bona part consisteix la seua poesia des d'Adveniment de l'odi (1976) i que en els darrers anys s'ha expressat de manera especialment intensa amb Solatge (2008) i l'antologia Geografies de l'oblit (2013). Podria semblar paradoxal, d'entrada, la presència de termes com oblit o buida, inclosos en els darrers títols, amb el que acabem de dir sobre aquest aspecte crucial, al nostre parer, de la poesia de Pérez Montaner. Però només si enteníem la qüestió de la memòria com la simple acumulació més o menys autobiogràfica de dades, l'ordenació objectual i cronològica dels fets del passat, una mena de bell museu de cendres (títol, per cert, del segon dels seus poemaris). No és així com opera la poesia en general ni la de Jaume Pérez Montaner en particular, sinó més aviat com una reflexió sostinguda en el temps, una estilització sintètica de l'experiència que busca donar sentit a la pròpia vida. I a la dels altres, i a la mateixa vida. L'escriptura d'aquest poeta és, d'entre els seus coetanis, una de les que amb més claredat i consistència exemplifica el treball de construcció de la pròpia identitat i de resistència d'una autoconsciència crítica en el poema. Només així podem comprendre que la memòria puga ser-ho també del buit o de l'oblit, o del desig –un altre mot clau del món de Jaume Pérez Montaner i que expressa no sols un impuls sinó també una absència– i que en aquest autodiàleg essencial amb les pròpies ombres la identitat s'erigesca sovint a la contra, en oposició a l'hostilitat i estultícia del món: una memòria sovint en negatiu. La insistència en les preguntes inicials, i en les que van formulant-se en el decurs de la vida-poesia, no s'afebleix per molt que sapiem que no tenen resposta (Sense resposta, títol alhora del poema i de la part que és el moll de l'os del llibre, amb vint-i-set composicions): «És per això que sempre ens repetim // les mateixes preguntes / tot i saber que mai // no seran contestades, / perquè l'autèntica resposta és dura, // com és dura la vida; i és millor / mantenir-la en l'oblit». Afirmar una vegada i una altra que no hi ha respostes amables ni sentit per a una vida que juga amb les cartes marcades és pactar un armistici amb un mateix i els altres, amb la vella tafurera, i acceptar que la veritat és només transitòria i estrictament poètica: la de la veu que aspira a l'expressió de la bellesa, que inclou «allò que es calla i, tanmateix, es diu / en un silenci espès i ensordidor» («'Spleen'»). El poema, doncs, com allò que «purifica» i «ultrapassa l'oblit o el suïcidi», «com un intent només / de lucidesa estranya, // la final i més bella / justificació // d'un sentit impensat / en la nostra existència».

Així el viatge poètic de la memòria no només s'ompli d'oblits o d'«un desig que perdura entre les herbes», en la buidor de la casa, sinó també de la veu dels poetes estimats (Cummings, W. Stevens, Josep Palàcios o Sylvia Plath), amb els quals s'estableix un diàleg a través de les cites i les freqüents paràfrasis, de la invocació al tu amant en la celebració de la vida compartida i també dels paisatges concrets de la geografia vital: la infantesa a l'Alfàs del Pi («Assaig», «Racó de l'Albir», «Serves, magranes»), Alcoi («Ciutat», «Casa»), Occitània («On the road»), Berlín o Portland («Ara»).

L'estructura del llibre, molt ben travada, aprofita material de procedència i intenció diverses (estic pensant en els poemes «L'anguila», «Bolets» –sonet micològic que fa un cluc d'ull molt brossià– o «Joc de daus», escrits de celebració gastronòmica que el bon ofici de poeta situa a l'altura literària dels altres i en la millor tradició de la poesia lleugera en anglès): els poemes Sediment i 'No return'. Maig 2013 són pròleg i epíleg del llibre, amb un rebedor com Fidelitats i una recambra com Història, totes dues estances amb tres poemes cada una, i l'habitacle principal de Sense retorn, cor d'Una casa buida. Comptat i debatut, un altre gran treball de l'autor, poemes que es recrearan amb suavitat en la bona memòria del lector, una veua indeleble de principi a fi: «Saps que el capvespre és curt, / abocat a una nit sense fronteres. / Et saps principi i fi de tu mateix». Capvespres, o aurores: crepuscles en què una llum sense ardències encegadores ni estridències vàcues aconsegueix de descobrir els matisos més subtils d'una veritat, malgrat tot, més fonda i perdurable en el seu trànsit.

[Publicat a Saó núm. 401, febrer de 2015.]

[El poeta en una imatge recent durant un acte a Benimaclet.]

Bunyol de diamants

Quaranta anys ha esperat la Junta Central Fallera, després de mort i enterrat el Caudillo, per retirar-li el bunyol de diamants que van penjar-li a la solapa un remot dia de primavera de 1947 en agraïment a la titànica contribució del dictador a la conversió de les falles en la gran festa regional. Ignorem les dimensions d'un bunyol d'aquestes característiques, però si la retirada de l'honor implica la devolució de la preciada joia al canvi d'avui, les saquejades arques municipals podrien beneficiar-se d'un ingrés extra. De fet, i tal com estan les coses, no sé com no se'ls ha acudit molt abans, perquè no gose atribuir-ho a un principi de fidelitat a prova de bombes insostenible des del punt de vista econòmic, que és al capdavall el que compta. Ni m'explique com la Junta Central Fallera, tan ferma partidària de l'ordre, s'ha pogut mantenir tants anys en la corda fluixa de la il·legalitat i passar-se pels bunyols la innòcua Llei de Memòria Històrica. I més tenint en compte que la paga extra de la devolució, ben probablement, s'incorporaria a l'haver, no de la ciutadania en si, sinó de l'exímia entitat creada en 1939 per ofrenar noves glòries. Siga com vulga, la pregunta shakespeareana del ser o no ser valencià es veu empesa, per aquesta i d'altres circumstàncies, a la tèrbola afirmació del príncep Hamlet adaptada a la toponímia autòctona: «Alguna cosa fa olor de podrit al Regne de València». Deu ser la fetor que encara fa el cadàver de Franco, amb tot el formol que ha estat necessari per perpetuar-lo des de tots els ressorts del poder i amb totes les vísceres corrompent-se i estirant-se en el sistema corrupte que avui patim amb resignació cristiana i alegria llevantina. De fet, de totes les terres hispàniques, i molt abans del 23F, fou el País Valencià on s'inventaren els més eficaços mètodes forenses contra la regeneració democràtica: el blaverisme, el búnquer barraqueta i el seu guardià, l'esmentada Junta, la batalla de València, el retorn triomfal als trons del poder dels culs franquistes que encara s'hi asseuen. El burro i l'haca, l'escultura eqüestre de Franco que presidia la principal plaça de la ciutat, en fou retirada amb nocturnitat i cautela, sí, però per ser guardada zelosament al pati de la Capitania General, des d'on encara inspira bona part de la política valenciana que ara s'abriga amb la manta del neoconservadorisme. Ha empal·lidit d'oblit aquella portada de l'ABC amb una fotografia de falleres i fallers a la plaça de bous de València amb el puny en alt i bandes republicanes i quadribarrades. Ha empal·lidit, fins a pràcticament l'extenuació i la invisibilitat, la nostra dignitat col·lectiva. Mentrestant hi ha qui, amb similar astúcia previsora dels qui en la transició van canviar de jaqueta (i potser és un bon auguri, però que no ens tornen a enganyar), retiren els retrats de Carlos Fabra de les estances principals del que fou el seu palau. El bunyol del dictador fou atorgat per la unanimitat entusiasta d'aquells temps i li l'han retirat amb l'assentiment general propi dels nostres, per la porta falsa i de mala gana. ¿Esperàvem potser una lleu disculpa als fallers i altres sofridors col·laterals de la festa, a la ciutadania tota, per la ignomínia de brillants que ha estat penjada setanta-vuit anys a la solapa d'un botxí? Feina tindrem, si arriben els que vénen, a fer net amb bona cosa de salfumant, obrir per fi les finestres tapiades a nous horitzons, omplir els museus d'història de tan infame herència i antigalla.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 21 de febrer de 2015.]

L'artista, el cantant, el pallasso

Tres oficis (i més) en un. La cançó Autocrítica i crítica, editada en l'àlbum Bon vent… i barca nova! i d'on prenem el conegut vers que dóna títol a la columna d'avui, és potser una de les que més nítidament expressa la decepció que provocava, en data tan incipient com 1979, la tot just estrenada democràcia per a gent que com l'Ovidi Montllor s'havia deixat la pell en la recuperació de les llibertats. Aquella recuperació, fundada en bona part en l'oblit i els pactes d'amagatotis, exigia desar en la cambra dels mals endreços moltes de les coses fins aleshores considerades indispensables per a l'adveniment d'aquell temps (no tant) nou, entre les quals la veu insubornable de l'Ovidi. D'altres van optar per més o menys adaptar-se a la nova situació donant per bons els sobtats canvis de jaqueta (aquell franquisme reciclat que no tardaria gaire a tenir de nou la paella pel mànec, i fins ara), mirant cap a un altra banda o assistint en primera fila a les estrenes de la festa del políticament correcte, la vacuïtat i el llepaculisme. El trident que brandava l'Ovidi era massa ferm i antic com per cedir a aquelles primeres i puixants escomeses, cosa que li valgué, com augurava en aquella cançó, la sentència inapel·lable que el poder sol dictar contra els més díscols: el descrèdit, l'ostracisme, el sabotatge amb tota mena de pals a les rodes d'un treball i una vida honestos. Honestíssima trinitat la d'ell: la mirada de l'artista que sap interpretar el lloc i el temps que li han tocat viure, el cantant que posa melodia i lletra als sentits més autèntics, el pallasso que alça un espill per reflectir la cara sinistra i ridícula del poder. El preu que ell, i alguns més com ell, van haver de pagar per no callar fou alt: la pell deixada en el compromís, la generositat i la revolta no asseguraven cap retribució «en tant que jubilat». Però a l'Ovidi, tan prematur en tantes coses, també li sobrevingué una mort prematura el 10 de març de 1995, a cinquanta-tres anys, que va estroncar el seu vitalisme contagiós i que a nosaltres ens va privar per sempre del plaer d'acompanyar-lo envellint i creixent amb les seues cançons, ara més necessàries que mai i que sempre. Amb totes les batalles perdudes, però, l'Ovidi va guanyar la guerra decisiva: l'estima i reconeixement del seu poble, l'actualització permanent de les seues cançons, l'exemple de la seua enteresa cívica. Autocrítica i crítica, fórmula magistral de la jovialitat, és un dels llegats més valuosos de l'Ovidi. Lluny de les mistificacions i els simplismes d'urgència ara toca celebrar aquesta Primavera Ovidi, preludi de moltes altres primaveres que ja tremolen en l'aire, que sentim bufar pels petits badalls que va deixant aquest fred antic, marmori, en els primers brots, tossuts, que ja verdegen, i en les flors dels ametlers disposats a acarar tots els reptes. Ell ens va donar la clau que obri les portes sense pany. L'artista, el cantant, el pallasso fent d'ambaixador de somnis nous i antics i ja inajornables. Salut! Aquesta, la paguem nosaltres.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 14 de febrer de 2015.]

[L'Ovidi, acompanyat per Toti Soler, en una actuació a Alcoi dels anys vuitantes. Foto de Xavi Terol.]

La por

Potser no hi ha res de més humà que la por. Deu tractar-se, en el seu substrat més profund, d'un mecanisme bàsic d'autodefensa i supervivència, d'un estat d'alerta que ens fa aptes per enfrontar perills més o menys reals, amenaces més o menys evidents. Per això, malgrat la nostra evolució com a éssers racionals, la por continua sent una resposta, en la majoria dels casos, estrictament irracional, una reacció més o menys automàtica, un desplegament de reflexos incontrolables, un moviment autopropulsat des de les vísceres. Després hem anat omplint d'històries les nostres pors més tangibles fins al punt de construir un variadíssim ventall de narracions salpebrades de llegendes i mites inspirats en experiències reals –i més o menys transfigurades– que han quedat gravades per la memòria col·lectiva en la llarga i radical lluita per la vida. D'ací que hàgem convertit la por en font inesgotable de pedagogia, en un aprenentatge essencial per esdevenir persones: necessitem els monstres contats i els inventats, les fantasies del terror, la por de les coses que no tenen ni nom, com el pa de cada dia. La por és, doncs, llei de vida, i aprendre a dominar-la i anomenar-la és condició indispensable, també, per créixer i sobreviure, que és anar acceptant-la com una mena de peatge catàrtic, tel·lúric i persistent, que hem de pagar cada dia per estar vius. Amb raó s'afirma que el que diferencia un heroi de qui no ho és no és l'absència de por sinó la capacitat de controlar-la i superar-la, de deixar-la relegada a un segon pla. Sense por, ben cert, no seríem més que criatures inermes, agosarats candidats a tota mena de desgràcies, incloses les evitables. Aspirar a una societat millor implica també la perspectiva de mantenir algunes pors a ratlla, si més no les pors racionalment controlables. Però malgrat tot, al si de les comunitats humanes pretesament més avançades (amb parcs metereològics puntuals i precisos, assegurances de tota mena, alarmes i caixes fortes, targetes de crèdit, policia i ordre, assistència sanitària més o menys garantida, tecnologia punta, fronteres inexpugnables i tota la pesca) no fa l'efecte sinó que la por augmenta al mateix ritme de les neurosis col·lectives, una espiral que es retroalimenta. Intactes i necessàries les pors íntimes, incloses les derivades de la consciència del dolor i la mort, hi ha a més tot el catàleg de pors induïdes, perfectament administrades, el mecanisme maquiavèlic de què els poders se serveixen per assegurar-se el control social i la renúncia a la llibertat dels ciutadans. Els Estats són avui fàbriques de creació de grans pors col·lectives, expertes a convertir els accidents circumstancials en amenaça permanent a fi de justificar l'ús de la coerció, incloses lleis de molt dubtosa eficàcia i indubtable sentit antidemocràtic (veja's, com a mer exemple, el xantatge impresentable de la denominada Llei Mordassa). Acostumats a aquest bombardeig diari d'alarmes, oblidem la recepta més genuïna per poder enfrontar-les: mesurar-ne l'abast real i identificar els altaveus que les propalen. Per això una de les estratègies més valuoses de les esquerres ha consistit a trencar el sinistre cercle de la por, confiada en la força col·lectiva de la solidaritat, i una de les armes més preferides de la dreta, pel contrari, la de mantenir-la com la font primordial dels seus negocis. L'incapacitat per a aquest senzill càlcul, el poregós per antonomàsia, és home doblement vençut: vençut per la por i vençut pels efectes de les amenaces finalment acomplertes i qui sap si evitables gràcies a una acció decidida (qui no s'arrisca ja perd; o qui no plora no mama, com fa la dita). El verí de la por induïda, col·lectivament induïda, manifesta els seus efectes més letals quan l'individu s'hi avança, per pura desídia, de pur cangueli acumulat, aplicadament i en caiguda lliure, amb la pràctica de l'autocensura: ja tem el garrot ancestral molt abans que s'alce (doble derrota si finalment li estova l'esquena). Com va deixar escrit el gran poeta mallorquí Blai Bonet: «I el primer manament és: "No tinguis por". La por és dels animals. / Que el teu cos de cada dia menys s'assembli al d'un animal».

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 7 de febrer de 2015.]

[El crit de Munch, naturalment.]

Oblidar el demà

Francesc Garriga Barata, Tornar és lluny. Premi Carles Riba 2012. Els Llibres de l'Óssa Menor núm. 333. Edicions Proa, Barcelona, 2013.

· · ·

L'últim premi Carles Riba, el sabadellenc Francesc Garriga (1932) publica amb aquest Tornar és lluny (“per sempre no és pas lluny. / per sempre és ara. / el que és lluny és tornar.”) el seu tretzè poemari d'ençà que s'estrenà un ja remot 1959 amb Entre el neguit i el silenci. No fou sinó a partir dels anys noranta del passat segle, amb la publicació d'un parell de llibres a Columna, i, sobretot, del 2000, quan les editorials Proa (cinc poemaris), Edicions 62 (un poemari) i LaBreu (un poemari) n'imprimeixen els set darrers poemaris, que es trenca definitivament el malefici d'una certa marginalitat que segons alguns crítics (Marc Romera, 2012) estaria vinculada amb la naturalesa d'una proposta poètica radicalment original i sovint crescuda a contracorrent de les tendències literàries hegemòniques. Sense entrar al fons d'aquestes qüestions, però, em fa l'efecte que la condició de marginal o perifèric, que pot ser més o menys transitòria, com en el cas de l'obra que ens ocupa, és més aviat la connatural a l'exercici de la poesia i es pot aplicar a tot de poetes més o menys allunyats dels pocs centres on es remenen les cireres del poder literari. Quant a l'originalitat de Garriga, més no valdria carregar-hi massa les tintes, perquè a un poeta clàssic (per vocació, edat i formació) se li poden trobar sense esforç lligams i semblances a dins i fora de la literatura catalana, la qual cosa no solament no enterboleix cap guany poètic de l'autor sinó que fa més sòlida i admirable la base en què descansa la força de la seua poètica.

Siga com vulga, felicitem-nos pel reconeixement que Francesc Garriga ha atès finalment, des del meu punt de vista ben merescudament, sobretot pel que té de superació –supose que també transitòria: els vaivens de la història no hi ha qui els acabe d'entendre ni menys predir– d'una certa tendència al bellisme superflu, a l'excés d'enjogassamenta verbal, a l'alegroi passar sense pes ni substància que ha definit molta pràctica poètica en els temps de les sobreabundàncies prescindibles. Poesia, doncs, de i per a temps de crisi en certa manera, despullada, essencial, translúcida: com el bo i millor d'ara i de sempre. Poema lluminós, balanç vital a l'hora del crepuscle, que és probablement quan el paisatge es fa més clar als ulls que saben mirar, que no cedeixen ni a l'engany de les paraules, quan s'accepta encara el joc amb la vida tot i saber que “la mort té tots els asos”. El llibre, dividit en 54 poemes íntimament entrellaçats (sovint un mateix tema o motiu es desplega en poemes successius), segueix l'estructura de poema unitari, des del punt de vista estilístic i temàtic, que els crítics assenyalen com una de les constants de l'obra de Garriga. Així la necessitat íntima i final del despullament reflexiu, de la sinceritat amb un mateix, les referències a un passat de “tardes mal llegides” que cal posar en clar i en què sovint eren servides “les mentides / al plat de les pregàries”, en oposició a un cos, a un desig ara punyent (“les oques del desig encara cridaneres”), conformen el nucli dur d'un poemari que conté, entre d'altres, la peça mestra que no ens estem de reproduir sencera ací: “vigilo amb ulls de gat la meva vinya. // la fruita dolça, als pàmpols / daurats pel vent d'octubre, / fa dies que escasseja. // vindrà el veremador, / recollirà pocs fruits. // podré comptar la nit / pel llarg camí de fam d'esquena a l'alba? // sec al costat del meu silenci / i espero un sí / la vida em deu una mentida”.

Pocs peròs es podrien fer a un llibre redó, d'una serena i bellíssima nuesa. Només la manca d'un criteri sòlid en la puntuació dels poemes, problema crucial que s'hauria pogut resoldre amb una major atenció en la preparació de l'edició del llibre. I per acabar l'apunt, l'explícita proposta del mestre en el penúltim poema del llibre (no us en perdeu tampoc l'últim, lúcid esmicolament de la petulant transcendència de no pocs lletraferits): “capvespre de tardor / la font, el gos i l'arbre. / i un llibre. / remor de fulles, llum. // (i el fred quan tu no hi ets) // una ombra al sol, / un toc suau de vent del nord. / i a la finestra dels meus ulls / la pluja // i tot en poques ratlles. // aquesta és la poètica”.

[Publicat a Saó núm. 386, octubre de 2013 i postejat avui dimecres 5 de febrer de 2015 en què el poeta ens ha deixat a l'edat de 82 anys.]

El jutge Vidal

Imagine's vostè que és jutge i que en les seues hores lliures, sense que ningú li ho haja demanat, es posa a redactar un projecte de Constitució per a una futura i hipotètica (i passe'm la redundància: tot futur és mera hipòtesi) República Catalana. Massa difícil d'imaginar? Bé, posem-hi una mestra d'escola, un metge, l'encarregada d'una verduleria, un bomber, un obrer, fins i tot una política… Imagine's que qualssevol d'aquestes persones amb ofici o sense, en les seues hores de lleure, per iniciativa pròpia i no remunerada, es dediquen a preparar un material didàctic, una investigació ginecològica, una dieta vegetariana, un sistema de prevenció i extinció d'incendis, un tractat sobre riscos laborals o un programa de regeneració democràtica… Magnífic, no li sembla? Sobretot si es tracta de treballs reeixits i d'alguna manera útils (i ja ho serien si qui els fa considera acomplit un deure personal, un desig, un repte, un passatemps). Perquè totes aquestes activitats s'emmarquen en allò que diem llibertat –de consciència, d'expressió, de creació–, sense la qual malament podem parlar de coses com democràcia o estat de dret, que ho són precisament per això, perquè l'emparen, perquè la garanteixen. Enlloc no està escrit (però no em faça molt de cas, perquè en assumptes relatius a la Constitució espanyola ja passa com amb l'Església amb què van topar Don Quixot i Sanxo en alguna pàgina del segle XVII) que un jutge deixe de ser ciutadà pel fet de ser jutge i que per tant no puga exercir els seus drets democràtics. Bé, possiblement el perfil del jutge a què ens referim, Santiago Vidal i Marsal (Sant Sadurní d'Anoia, 1954), no encaixe amb el prototipus de magistrat dòcil al poder de torn, d'aquells que allarguen eternament certes causes incòmodes, els del sí senyor per als de dalt i el no senyor per als de baix, les kafkianes peces d'una autoritat sense rostre, les figures infrahumanes de togues arnades per a les quals ja està bé el món com està i no s'hi pot fer res, els amuntegadors passius de triennis i sexennis i plans de jubilació, les feres ferotges que es guanyen a dentegades llocs en la carrera judicial: grisos funcionaris com déu mana. Ben altrament el jutge avui amenaçat per la fiscalia amb el trasllat forçat fora de Catalunya, la inhabilitació per tres anys o l'expulsió de la magistratura per haver coordinat un esborrany de Constitució per a Catalunya, és un home compromès amb el seu treball i la seua societat que ha excel·lit en sentències contra la discriminació racial, la violència masclista o la corrupció i per la protecció de menors o la dació en pagament de les hipoteques. Un jutge lliure que s'estima més perdre el treball que la dignitat, una pedra en la sabata deformada de la democràcia espanyola. La maquinària encarregada de mantenir els privilegis i les injustícies ha posat preu al seu cap, segurament propulsada per algun xèrif milhomes a compte dels pressupostos que paguem els ciutadans. Mala peça hi ha el teler per ratificar un parell de coses que ja sabíem: que vivim sota llibertat vigilada i que això de Catalunya pot ser ja alguna cosa més que una mera hipòtesi contra la qual cal aplicar la llei de la bota (o de la sabata deformada). Vaja vostè amb compte i no se'm pose a redactar segons quines coses en hores lliures perquè, com diu el refrany, tots som Santiago Vidal.

[Publicat també a  http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 31 de gener de 2015.]

Llum que es desvela

Joan Navarro, El plom de l'ham. LII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia. Edicions 62, Poesia núm. 157.

· · ·

Els darrers deu anys, des de l'esclat de Magrana (2004), han estat sens dubte els més fèrtils en la trajectòria poètica de Joan Navarro (Oliva, 1951). De fet aquest llibre suposà el final d'un silenci editorial que s'allargà durant dotze anys. Tria personal, l'antologia publicada en 1992, seleccionava poemes dels llibres escrits per l'autor entre Grills esmolen ganivets a trenc de por (datat en 1973 i publicat l'any següent) i La paüra dels crancs (1986) més el poema en quatre seccions ¡Salvatge!, de 1987. Aquest darrer text, que no per causalitat ocupa ell sol una de les sis parts en què estava dividida l'antologia, tot i que ben entrellaçat amb la producció anterior de l'autor (amb els seus canvis i salts qualitatius, la de Joan Navarro, vista en conjunt, em sembla una de les obres més compactes de la poesia catalana contemporània: les primeres visions i intuïcions han anat desplegant-se a través d'una poètica fidel als orígens que s'enriqueix amb el coneixement i l'experència), conté el germen que grillarà, anys a venir, en Magrana i explica en part, crec, el silenci de l'endemig, no aliè, sense forçar gaire les coses, a la situació col·lectiva de desencís provocat per l'espill deformat de la ditxosa (que en glòria estiga!) transició democràtica. Alguns versos d'aquest poema em semblen especialment reveladors del que acabem de dir i tremolen amb llum pròpia al fons de la poètica de Joan Navarro: «Inventem la llum de la llum, les pedres de foc, en aquest espai de llarga fosca», «L'home salvatge per no morir-se inventà la paraula. Per no restar sol imaginà l'altre, l'arbre, el cérvol, les aigües del cel i del riu. Aquesta llum és la llum de la memòria, freda i planetària; i la gramàtica no ens pot confortar. Desconfieu, doncs, de qui ens encalça, malalt de ràbia, per les sendes dels misteris de l'alba».

Així doncs, El plom de l'ham arriba en el moment de major intensitat creativa de l'autor i marca una línia de continuïtat amb Magrana i A deslloc (2010), que es contrapunten i complementen amb els volums que el treball a quatre mans amb el pintor Pere Salinas ha donat a llum: Atlas [Correspondència 2005-2007] (2008), Grafies · Incisions (2010) i el més recent O: Llibre d'hores (2014). Si aquesta tríada mostra l'univers de Navarro en correspondència amb la pintura de l'amic, o a partir de o envers a, etcètera, El plom de l'ham significa el punt d'intersecció més evident entre els dos grups de llibres. De fet hi sovintegen les referències i reflexions al món de la pintura a través de textos dedicats a l'artista i projectes conjunts («Geografies del silenci») o treballs elaborats a partir de propostes pictòriques («Hölderlin»). Ultra aquesta condició de baula que al meu parer representa El plom de l'ham (datat entre 2004 i 2014), hi trobem Navarro (passeu-me la metàfora) en estat pur, amb els guanys que es fan més evidents des de Magrana: un panteisme sense déus (si això és possible), la mirada del pensament en cerca de la unitat profunda i latent entre les coses, el fil del llenguatge poètic cosint els instants de la consciència del món i les coses, la dissolució del subjecte en el magma ordenat de la realitat perquè hi puga emergir en la plenitud d'una veu que transforma l'anècdota en categories efímeres contínuament recreant-se, l'escriptura que esborra els nexes, que substantivitza, que pauta el moviment verbal amb precisió de microscopi… El lector és convidat a aquesta festa dels sentits, dels trànsits de la llum, a les revelacions que la paraula poètica fa tangibles: l'enterca gratuïtat de l'autènticament imprescindible.

El llibre que ens ocupa conté, a més, algunes novetats felices: l'explicitud amb què s'hi expressa el diàleg amb l'altre, amb el lector, i que es manifesta en les múltiples dedicatòries i cites dels poemes i, sobretot, en els treballs après de que impulsen l'esforç creatiu. Joan Navarro és també un dels poetes que més bé i més sovint ha tractat de fixar la seua poètica en poemes-pròlegs que s'han de llegir molt atentament i que mai no han caigut en la temptació d'encalaixonar l'expressió i els sentits poètics en els rigor mortis de les explicacions exògenes de l'hermenèutica (així ho ha fet, per a plaer del lector, en Grills esmolen ganivets a trenc de por, Bardissa de foc, Tria personal, Grafies · Incisions o A deslloc). El pensament sobre la poesia, diríem, no es pot elaborar eficaçment si no és en forma de poesia. Poemes-manifestos-poètiques que s'han d'apamar sense manies. I un últim apunt sobre el títol. Tot i la referència explícita a Octavio Paz, hi ha una carta de José Lezama Lima, de 1958, que es podria aplicar perfectament al cas que ens ocupa: «Plomada, lo que los griegos llaman logos optikós, lo que es posible con la palabra por un golpe de vista que agrupa y levanta». Aquesta llum que en desvelar-se ens acosta la llum més pura de la vida. Feu-vos un bon regal.

[Publicat a Saó núm. 400, gener de 2015.]

Leviatan

La corretja del Gürtel, que tan bé semblava estrènyer les cintures dels principals figures de la trama, ha anat afluixant-se de mica en mica fins que els ha deixats amb els pantalons ben solts, no perquè als seus propietaris se'ls caiguen i mostren els culs de la veritat a l'ull públic sinó per eixir més alleujats al carrer. De fet, a la presó ja no n'hi queda cap, d'aquests mafiosos. Bárcenas, tresorer pleniponteciari i home de confiança dels successius mandarins del PP, ha estat l'últim a abandonar-la després de pagar 200.000 euros, un pessic de la immensa fortuna que va acumular en anys de lladronici confès i que vés a saber en quina Illa del Tresor deu tenir amagada amb plànol i tot. Els aliens al laberint judicial no dubtem que la maniobra d'aquesta posada en llibertat (tota llibertat és relativa) obeeix a raons estrictament legals, però deixe'm l'amable lector que m'espante la mosca que tinc darrere l'orella i que em diu, insidiosa, que tot això no és més que un pacte de silenci, la recompensa perquè l'empestat no estire de la manta i faça visibles els estralls que la pesta bubònica de la corrupció ha deixat en els sospitosament impol·luts cossos de tants xuplòpters del poder de dins i fora del PP. S'han acabat de moment, doncs, aquestes vacances pagades de dinou mesos d'una de les potetes del Leviatan anomenada Bárcenas, però el monstre cueja, voraç i a ple rendiment, a Sibèria com a Barcelona, Madrid, València o Brussel·les. El capitalisme mafiós (perdone'm la redundància) de Rússia ha quedat precisament aquests dies molt ben retratat en el magnífic film, candidat a no sé quants òscars, d'Andrey Zvyagintsev, que ha tret de polleguera el judoca més famós (i més traïdor al principi de la bondat flexible del mestre Jigoro Kano, l'iventor d'aquest art marcial) del planeta, el tzar Putin. El Leviatan barcelonès també ha quedat amb els seus temibles ullals a l'aire gràcies al documental La ciutat morta, que potser farà reobrir el cas del 4F pel qual van haver de complir anys de condemna uns innocents acusats d'haver agredit un guàrdia. Fora de les víctimes directes i concretes de les mossegades i arrapades del monstre, i amb el permís de la Bíblia, Kafka, la novel·la negra i els innombrables testimonis que n'han donat notícia, els ciutadans ens movem per la ciutat sota el confortable paraigua del que anomenem justícia, llibertat i tot això, convençuts que, complidors zelosos dels nostres deures i sense haver trencat mai un plat, res no hem de tèmer del monstre del caos. Però un dia, passant per allà, desvagat, potser mirant la pantalla del mòbil, caus per una d'aquelles andrones que apareixien en els antics tebeos (però amb personatges que llegien el diari) i et trobes de sobte clapotejant enmig d'una immundícia que no et deixa respirar, aïllat, mirant fit a fit els ulls aiguardentosos del monstre, esperant la queixalada letal. Això els passa als personatges (més o menys ficticis) de Leviatan i això els ha passat a les persones reals del documental de Xavier Artigas i Xapo Ortega. Les clavegueres del poder ja ocupen tot el subsòl, i part del cel obert, del nostre món, túnels absorbents que s'ho engulen tot, fins allò que crèiem inviolable, i on regna la força cega del caos. No són, com ens pensàvem, accidents de circulació, simples canals per al desaiguament de la podridura, sinó el negatiu consubstancial a la fotografia amable del sistema. Quant de lleixiu ens caldrà per salvar la democràcia! 

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 24 de gener de 2015.]

[Fotografia de Ferran Simó.]

Visca la guitarra

Vist des de la llunyania valenciana, i per molt que un es pose les ulleres de l'ara.cat o Vilaweb cada dia, o precisament perquè se les posa, el desassossec que s'ha apoderat d'amplis sectors del Principat des de la votació del 9N fins a l'acord per a eleccions plebiscitàries del proper 27S i l'esborrany d'un full de ruta per a la independència subscrit per Mas, Junqueras, ANC, Òmnium Cultural i AMI no deixa de ser sorprenent. Inquietud, desànim, decepció, fractura, impotència, frustració… són alguns dels substantius que han anat desgranant-se les darreres setmanes per descriure l'estat emocional del sobiranisme en aquest lapse. Podríem explicar-nos-ho, d'entrada, en base a una llei no escrita de les balances: a un estat d'eufòria en segueix un altre de més o menys depressió. O pel caràcter ciclotímic que té el paradigma en el Barça com a pulsiòmetre d'un comportament col·lectiu molt arrelat al país. O per la simple por de cagar-la una vegada més i desaprofitar una ocasió excepcional per a la consrucció d'un nou Estat i una nova societat al país germà. O per l'efecte dòmino: la por s'encomana més que la grip. Etcètera. Ha estat Joan Manuel Tresserras, una vegada més, qui més bé ha desfet l'embolic en distingir entre consciència i emoció: la primera definida per la seua consistència i perdurabilitat, la segona per un aire més volàtil i aleatori. Si la lluita per la independència és conseqüència d'una presa de consciència col·lectiva (suma de consciències individuals), doncs, cal confiar que les emocions tornaran a mare: ni tocar el cel ni enfonsar-se en l'infern en tan sols dos mesos. L'acord, que encara suscita més dubtes que no certeses perquè deixa molts aspectes a la nevera de futures negociacions, i malgrat la ressaca de tota depressió, té almenys la virtut de dissipar alguns fantasmes de cagadubtes i, sobretot, d'obrir per fi el debat del realment important. Definit des de fa temps el què (la independència) i en part el com (eleccions amb caràcter plebiscitari, precedides per les històriques mobilitzacions dels darrers anys i la prova de cotó del 9N), és l'hora de debatre àmpliament tots els per a què que faran possible la màxima democratització del procés i l'ampliació de la seua base social. Si ja hi ha un primer acord (per a guitarra) podem començar a taral·lejar la melodia. Però des de l'ensopiment valencià, ja dic, ha sorprès tant de desfici, tanta adrenalina, tanta desconfiança en les pròpies forces. Acostumats al nostre tempo polític i social, al nostre moviment col·lectiu de maldestres paquiderms i a la nostra lentitud geològica, amb un govern que s'eternitza en la seua agonia i una oposició que s'ha retirat de la batalla amb la calculadora en la mà esperant el miracle dels comicis, la passió dels nostre veïns de dalt ens sembla una mica hiperbòlica. Ací, fins les xiques més guerreres, com l'admirada Mònica Oltra, semblen haver caigut en l'atonia dels càlculs electorals, en el miratge de la pell de l'ós que encara s'ha de caçar, en la manca de contudència i veritat del políticament correcte. Divendres passat va perdre una oportunitat d'or per engegar el motor del canvi social i polític del País Valencià davant una nodrida concurrència al Centre Octubre, davant la presència, aquesta sí, estel·lar de David Fernàndez i la malaptesa d'un periodista d'El Temps més propens a la xafarderia pseudopolítica que a l'anàlisi i el debat seriosos. La impressió decebedora és que la candidata de Compromís no tenia molt a dir, que li feia més fred que calor el procés democràtic avui més important a Europa (juntament amb el de Grècia), que no hi teníem, com a valencians, res a aprendre'n, que havia perdut els papers del discurs. Mala cosa fins i tot si en l'únic en què es pensa són els comicis de maig. En qualsevol cas, donem-nos aire i visca la guitarra!

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 17 de gener de 2015.]

Gihadisme

La setmana ha estat marcada pel brutal atemptat a la seu de la revista humorística parisenca Charlie Hebdo, que ha causat dotze morts, i per una rèplica d'altres atacs en terres franceses també relacionats amb el terrorisme islamista i de final encara incert en el moment de redactar aquesta nota. Només uns dies després de les multitudinàries manifestacions que a Alemanya van escenificar l'odi a l'estranger, en el seu vessant islamofòbic, i que desperten els vells fantasmes col·lectius de l'horror, el fanatisme deixa el seu regal de reis sinistre contra la llibertat i les formes de vida que amb no poques dificultats, imperfeccions i flagrants injustícies han anat construint les societats modernes. No és ara l'hora, certament, de les especulacions sobre les causes i efectes d'un gihadisme que ja té les dimensions de guerra oberta, total i global des d'aquell 11 de setembre en què es van abatre les Torres Bessones de Nova York i el món va tremolar com sacsejat per un gran sisme. L'estat de xoc i alerta actual reclama solidaritat amb les víctimes dels atemptats, protecció als més vulnerables (i ho són, en primer lloc, els més implicats en la pràctica defensa de la llibertat de pensament i expressió, els periodistes) i setge i neutralització dels assassins. Més prompte que tard, però, hauran d'analitzar-se les causes profundes que alimenten el modern gihadisme. Perquè costa molt no relacionar l'auge d'aquesta violència fanàtica amb els pals de cec que les grans potències occidentals, encapçalades pels Estats Units, han anat donat a compte de la lluita antiterrorista; costa molt no veure-hi els efectes col·laterals de Guantánamo o Abu Ghraib, de les barbaritats que han esquitxat de sang les terres d'Afganistan, Iraq o Síria, del conflicte enquistat que ofega cada dia un poc més els palestins. Cal estar en la lluna per no veure el blat que nodreix l'odi irracional en la misèria i la injustícia convertides en moneda corrent, en les fràgils pasteres on els desesperats busquen una terra de promissió que cada dia els és més esquerpa, en l'amuntegament en ciutats dormitoris i la manca de qualsevol horitzó tangible per a les classes populars i els immigrats, en la protecció de les dictadures petrolíferes del Golf Pèrsic on es coven molts dels ous de la serp islamista. Però el combat al fanatisme és també el combat a unes religions que es pretenen absolutes i excloents i aspiren al control total de les societats i les consciències dels individus. Perquè sense déus, o amb déus limitats al terreny de la privacitat i sense cap vocació política, no hi hauria guerres santes ni paradisos que alimentassen el deliri dels fanàtics. Diguem-ho clar, la religió («moros, jueus e crestians»), fora dels seus recintes sagrats, és enemic declarat de la llibertat humana. Mal faran, doncs, els responsables europeus si en compte de localitzar les fonts de l'odi per aplicar polítiques eficaces en defensa de les llibertats democràtiques i el foment de la cultura i el treball que dignifiquen, comencen a repartir el cascall de la xenofòbia a què tan propensos són certs populismes de crisi o, amb l'excusa de no enutjar l'enemic, ens retallen les ales de la llibertat, perquè així l'espiral del fanatisme no farà més que créixer fins a emmerdar-ho tot. Avui la urgència reclama solidaritat i defensa de la democràcia, però demà hem de parlar amb rigor sobre les causes de tanta barbàrie, i replantejar-ho tot de dalt abaix.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 10 de gener de 2015.]

El laberint venecià

El viatger pensa que pocs llocs hi deu haver al món on la bellesa puga ser captada des de tants angles i puga tenir tantes cares com a Venècia. Hi ha la que simplement naix de la pura forma, de la feliç conjunció de les matèries primeres de l'aigua, l'aire (que inclou visions del foc a certes hores) i la terra en combinacions infinites. I sobre la terra, una xarxa d'illes solcades per rius i canals, la pedra transformada en habitatge, en arquitectura lluminosa, en trama urbana. Venècia és la ciutat que fou, la que ja no existeix reflectint-se en els espills de l'aigua, l'escenari per on es mou la corrua de formigues del turisme de masses que malgrat tot avui la manté dempeus. Venècia és, alhora, els seus reversos, el calidoscopi fantàstic de la decadència en estat pur. Pels carrerons que escapen a la delimitada senda de les formigues un pot veure com el rovell es menja la gloriosa forja dels palaus, com la humitat grimpa per façanes i teules i el corcó triomfa sobre les fustes més nobles. Al baix ventre del Palau Ducal prosperen colònies de mol·luscs que s'alimenten de les aigües contaminades; antics aristòcrates decrèpits se n'entren d'esquitllentes als seus casals habitats avui només per les ombres del temps. Des de les primeres construccions lacustres a l'apogeu de cultura i poder que fou Venècia fins al segle XV i el gran mite romàntic es poden rastrejar les passes que van del no-res a l'esplendor i d'aquest a la ruïna. Per això, probablement, les múltiples belleses venecianes commouen fins a les entranyes. Per aquest laberint del món transiten fantasmes que parlen amb veus estrafetes però claríssimes tots els idiomes audibles amb què es poden anomenar la decadència i la ruïna. En un etern ball de màscares, sobre l'escenari venecià es representa cada dia el fulgor d'una batalla en què la bellesa resisteix les escomeses d'una mort enterca, com la que habita en l'ànima del vell Gustav von Aschenbach. Què hi venim a fer totes les formigues sinó a assistir a aquesta lluita en viu i en directe, al lloc on millor es representa, com una antiga comèdia de Goldoni, la bellesa agredolça de les mil cares? Sense saber d'on fuig, ni de quin buit pretén omplir-se, l'esperit evasiu de les formigues es debatrà a Venècia entre la possibilitat de comprar l'aparell de moda, un braç articulat per al perfeccionament del selfie, o posar-se a plorar a cada glopada de silenciosa bellesa que li entra pels pulmons mentre travessa un dels innombrables ponts d'aquest deliri. Esgotat per l'àrdua batalla, potser es concedirà una treva i, als peus de la Torre dell'Orloglio, mentre contempla una vegada més el somni de la geometria en la Plaça de Sant Marc, dirà adéu al 2014 i s'abraçarà al nou any que eixampla l'horitzó perquè sembla renovar tota promesa i perquè la punyalada de la traïció ha adoptat la forma d'un vell xaruc que ha decidit llançar-se a les aigües del Gran Canal des d'un vaporetto de la
línia 1 just a l'alçada del pont de l'Accademia.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 3 de gener de 2015.]