150 anys d'aquell Petroli

El proper mes de juliol es compliran 150 anys de l'aixecament popular que ha passat a la història com la Revolta o Revolució del Petroli. Entre el 9 i el 13 de juliol de 1873, en els primers compassos de la Primera República i sota la presidència de Pi i Margall, després d'una vaga general que aturà tota la maquinària fabril de la ciutat i de l'assassinat de l'alcalde federal Agustí Albors, àlias Pelletes, Alcoi fou governat per un Comitè de Salut Pública d'inspiració anarquista liderat pel mestre de Llíria Severí Albarracín Broseta. Arrelada en la lluita històrica per la revolució social i els drets dels treballadors més que no pas en les vaguetats cantonalistes coetànies, aquella embranzida revolucionària proporcionà a Friedrich Engels l'exemple de com, segons ell, no s'havia de fer una revolució. A falta del manual d'ús pertinent al cas, però, sospitem que en el fons de la seua apreciació –que sens dubte devia contenir una bona dosi de raó– el Petroli fou una oportunitat que ni pintada per desacreditar els rivals bakuninistes, àmpliament majoritaris a la petita Barcelona. L'apel·latiu se'l va guanyar Alcoi a pols. L'exigu espai format pel vèrtex dels rius Molinar i Barxell en la seua confluència cap al Serpis era escenari idoni perquè hi prengués la flama internacionalista de la peculiar Rosa de Foc alcoiana. En l'escarpada orografia de la ciutat es dibuixava una trama urbana en desbordant promiscuïtat. Les condicions d'insalubritat en carrers i cases superpoblades, el treball extenuant i la gana, l'explotació despietada que s'estenia a criatures de set i vuit anys i la llarga tradició de lluita i resistència del proletariat i les classes populars van encendre el Petroli amb què els revoltats s'enllumenaven durant les nits de vetla revolucionària i pegaven foc a algunes fàbriques i cases d'industrials. Després d'una rendició pactada i la fuga d'Albarracín, que reapareixeria en les memòries de Piotr Kropotkin abans d'acabar els seus dies al Raval de Barcelona víctima de la tuberculosi als 28 anys, l'exèrcit va prendre la ciutat i empresonà més de 600 alcoians, que van patir causes judicials que s'allargaren durant molts anys i que incloïen algunes sentències de mort. Encara hi ha avui molta runa històrica a aclarir.

Entre les obres literàries inspirades en aquells fets, la més coneguda de les quals és la novel·la Júlia d'Isabel-Clara Simó, hi ha la peça teatral La guapeta d'Alcassares que el poeta Joan Valls i Jordà va publicar-se en 1984. D'aquest pioner de la literatura en català al País Valencià en plena postguerra, l'obra del qual travessa gairebé tot el segle XX, se'n compleixen precisament aquest 1r de Maig 106 anys del naixement. Entre l'escassa espenta de l'administració, que amb prou feines corre curses electorals de quatre anys, i la incomprensible gasiveria d'alguns hereus del poeta, el gran poeta alcoià s'ha quedat sol esperant la publicació d'una obra poètica avui introbable i que està formada per vint poemaris independents.

Un any més, per pal·liar una mica aquesta soledat, el proper dilluns tornarem a la Placeta del Fossar alcoiana, al peu del que va ser durant molt anys el domicili de Joan Valls ("el millor poeta del carrer del Carme", s'autodefinia amb la seua proverbial i elegant ironia), on avui hi ha una escultura d'Ismael Belda a ell dedicada, per entre poemes i cançons, les notes d'El Cant dels Ocells i La Muixeranga, mantenir la flama de la vigència literària i civil del poeta. Com en l'aniversari del Petroli, aquestes commemoracions haurien de servir per posar una miqueta al dia les feines que ens són més peremptòries, civilment parlant, a Alcoi i al País Valencià, en un moment en què tant l'un com l'altre presenten certs símptomes alarmants de desistiment i manca de perspectiva, de projecte engrescador. Haurien d'estimular, sí, un debat que el panxacontentisme i la interessada inèrcia dels oblits han fet històricament per ajornar o segrestar. Com es van pintar de colors falsos els fets del Petroli per a escarment de les ànsies llibertàries, com es van bolcar tones d'oblit sobre la memòria col·lectiva i malgrat això el poble va saber conservar de boca en boca, en una expressió plenament viva encara, el significat de muntar o armar un petroli, d'igual manera les lluites passades han d'il·luminar el present de la ciutat i del país. Com ho faran la placa commemorativa que s'inaugurarà a la casa del carrer Sant Tomàs on va ser la seu de la Primera Internacional. Com ho farà, amb una llum molt especial, la novel·la L'etern retorn, del meu paisà i amic Jordi Botella, que prompte serà publicada i sobre la qual ja tindrem temps de parlar a bastament. Si els homenatge són estímul de present i aposta de futur, i no simple exercici de nostàlgia, benvinguts siguen, ben muntats siguen. Ens veiem un any més a la Placeta del Fossar armats de clavells rojos.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 d'abril de 2023.]

 

 

 

 

 

Obligació i devoció

Diuen que primer és l'obligació que la devoció. En l'educació moral que ens inculcaven de menuts aquesta frase figurava en un lloc destacat de la vitrina on lluïen, preparades per a ser descarregades en el moment oportú sobre incauts i dubitatius, les màximes i principis gràcies als quals els arbres creixerien ben rectes amunt, estalvis dels retorciments a què conduïen l'instint i les baixes passions. En el terreny més pràctic això volia dir que primer era el treball i després el descans, que el negoci precedia l'oci, cosa que formava part del sentit comú, de manera que un no acabava d'entendre la insistència sobre aquestes obvietats. El material flexible amb què són fetes les paraules també permetia estipular que en la jerarquia de les accions que la frase proposava, les coses de la religió hi quedaven relegades a un segon pla. Dita la llei, insinuada la trampa: un podia fer-se escàpol, posem per cas, de la missa (la devoció obligada) per la força major d'un altres deure inexcusable i precedent. Amb el temps, però, obligació i devoció van anar perdent uns contorns que la moral dominant pretenia claríssims, incontrovertibles. Fins al punt que sovint es podien confondre. A fi de comptes, pensàvem, no hi ha major obligació que la que un s'imposa voluntàriament, perquè el que semblava que pretenia establir els límits entre una i l'altra era precisament la possibilitat d'elecció, la llibertat. L'etimologia, a més, agermanava els dos conceptes: obligare deriva de ligare, lligar, nuar, mentre que devoció prové de votum, 'promesa feta als déus'. Si l'obligació és conseqüència de la necessitat, la devoció és un vot que obliga qui el fa a complir la seua promesa.

Traslladada aquesta especulació al terreny civil, abril sempre ens planteja el mateix dilema als alcoians (almenys als alcoians), no perquè el quart mes de l'any siga els més cruel per naturalesa primaveral sinó perquè s'hi donen cita les mobilitzacions i convocatòries amb motiu de la commemoració vindicativa de la derrota d'Almansa i la de la festa de Moros i Cristians. Bé, de dilema entre els meus conciutadans, n'hi ha ben poc o no gens, perquè han convertit la seua ancestral devoció en la principal obligació civil, la que els lliga al cicle renovable de cada primavera, qui sap si també als misteris de la vida i de la mort, que allà ens prenem molt seriosament la festa. "Nostra festa ja cridant-nos està", tornarem a cantar avui a la plaça la lletra d'Eugeni Moltó amb la música de Gonçal Barrachina que vibra des de 1917 per donar tret d'eixida a les festes. I la festa es confondrà amb la fe ("Nostra fe està ja…"), ambigüitat que ha desarmat antigues passions en nom d'una concòrdia pagada sovint al preu caríssim de l'oblit i l'embadaliment. Què hi farem! I mentre les entrades de demà dissabte faran bo el vers de l'himne "Riu en l'esfera la primavera", a València hi haurà manifestació i concert. El cartell d'ACPV remarca precisament la vinculació entre l'obligació i la devoció: la paraula festa és el cor visible de la manifestació. Que cadascú resolga els seus dilemes i que tots plegats ens afirmem en la voluntat de continuar sent, d'avançar en marxa harmoniosa i musical, ben organitzada i multicolor, d'imprimir en l'horitzó del País Valencià noves fites i nous vots, amb la poderosa suma de la necessitat que es fa virtut amb la voluntat més lliure.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 d'abril de 2023.] 

 

El cavall de Torí

Dirigida pels cineastes hongaresos Béla Tarr i Ágnes Hranittzky en 2011 es va estrenar A torinói ló (El cavall torinès). A casa la vam veure en els primers compassos de la pandèmia. No recorde què o qui ens hi va dur però la radical duresa del film, com la del monumental Sátántangó de 450 minuts, també de Tarr, semblava casar bé amb la situació per què llavors passàvem tots plegats. En blanc i negre, en imatges assotades per un vent constant que xiula i se't clava en les entranyes i una soledat que gela l'alè, el film narra sense a penes paraules les desventures d'un carreter i la seua filla. El títol al·ludeix al cavall que segons es conta Nietzsche va veure assotar cruelment pel seu amo a la Plaça Carlo Alberto de la capital piemontesa el 3 de gener de 1889 i que hauria encès la metxa de la tràgica pertorbació del filòsof alemany. Ens han vingut al cap aquestes connexions desvagades passejant per la bella ciutat del Po i el Dora Riparia perquè en el centre de tot això hi ha Torí, on els viatgers passen uns dies. Un altre record, més difús encara, il·lumina la pantalla: esperant el transbordament per al tren de tornada a casa després del primer viaggio in Italia que vam fer un grup d'amics alcoians quan teníem 18 anys. Un vagó aturat, uns rails en què potser s'estava escrivint la lletra de la nostra tornada a Torí com una cita fixada amb molta antelació, quasi cinquanta anys més tard, sota un altre cel, sense rastre de crueltat, ben al contrari, enmig d'una placidesa amb què la ciutat es desplega tranquil·lament i ens ofereix l'encís del seu llibre pàgina a pàgina, de plaça en plaça, per vies, corsos, largos i vicolos, per cafès llegendaris i botigues antigues, museus, patis, llibreries, terrasses i encisadors restaurants, l'impressionant Ateneu Torinès, el palau on hi ha el Cercle de Lectors. El primer que senten els viatgers és aquella nostàlgia que impregna la bellesa dels llocs que no podrem apamar mai, de les ciutats que amaguen tant com mostren totes les ciutats que conviuen al seu interior. Una bellesa escàpola, per molt que siga feta de lloses i edificis traçats a tiralínies amb la idea de la perdurabilitat i de tots els somnis fungibles al capdavall de la raó il·lustrada. És la nostàlgia, sí, de les vides que no viurem mai, de tot allò que es resisteix a la pressa de les paraules. Perquè de paraules –sobretot de paraules– era ple aquell parèntesi en què vam viure abans de conèixer la ciutat, les de Cesare Pavese, les de Primo Levi, les de Natalia Ginzburg. De paraules que dibuixen el destí tràgic d'escriptors que van arrancar instants a l'eternitat, com ho van fer les imatges de la fotògrafa nord-americana Ruth Orkin (1921-1985) que aquests dies s'exhibeixen als Musei Reali, aquella Itàlia de la postguerra, aquelles dones que estrenen bellesa, llibertat i plenitud contra la mirada inquisitiva d'uns mascles que les veuen passar. Una d'aquestes imatges, en especial, xifra per als viatgers l'alegria de viure, l'esplendor efímer de la joventut, tanmateix captat per a sempre per la màgia de la llum, d'uns ulls i d'una càmera: dos amics de l'artista de Boston, xic i xica, en una petita motocicleta, aturats en el moviment etern del seu pas per un carrer de lloses molt semblants als que ara trepitgen cada dia els viatgers. Contra la finestra del petit apartament on són es retalla la silueta poderosa dels Alps nevats, les muntanyes que han gravat l'etimologia de Torí. Els viatgers es proposen travessar un dels ponts que salven el Po i enfilar-se turó amunt. Si la bellesa és inabastable, es diuen, cal recórrer almenys la distància que hi ha entre l'immediat que es troba a peu de carrer i l'altitud que permet una mirada panòptica, la imatge de conjunt que s'emportaran al fons de la maleta de la ciutat per fi viscuda.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 d'abril de 2023.]

 

[Fotografia de Ruth Orkin que il·lustra el cartell de l'exposició.]

                                 [La Piazza Carlo Alberto de Torí amb la Biblioteca Nazionale, 13/4/2023.]

 

De la llengua al paladar

És sabut i reconegut que allò que millor defineix i uneix en la majoria dels casos una nació és la llengua. De manera que si país i comunitat lingüística no són la mateixa cosa, almenys són realitats indestriables i complementàries. És lògic, doncs, que la llengua haja estat sempre al centre del debat (o les batalles i picabaralles) nacional, perquè ha estat, és i serà (o no serà) el rovell de l'ou de la identitat nacional, el signe més clar de la pervivència d'un poble en l'espai i el temps. En això estem tots d'acord, els uns per afirmar i afermar els llaços culturals que ens fan ser com i qui som, els altres per negar-los i dissoldre'ns en una voluntat nacional que ens és aliena i ens pretén alienar. Tant ens havíem fixat en la llengua que havíem deixat una mica de banda el paladar. Però heus ací que una recent enquesta feta als catalans del Principat acaba de reblar el clau de la nostra pertinença compartida pel costat palatal, és a dir, gastronòmic. La cosa, si eres una mica viatjat i lliure dels prejudicis que afecten els infectats de blaveritis, eixa mutació autòctona de l'espanyolitis que provoca un estat de mal humor crònic, no sembla cap novetat, però està bé que la sospita guanye l'evidència empírica que la fa irrefutable. Resulta que el plat que els susdits ciutadans de Catalunya més s'estimen de paladejar és… la paella i els arrossos en les seues suculentes i infinites varietats! Ho sentim pels (presumptes) guardians de les (presumptes) essències pàtries, però la paella també és cosa de tots. A fi de comptes, el que uneix la llengua no pot dividir-ho el paladar. No debades és ací, al paladar, on articulem els fonemes que millor ens defineixen com a parlants i que més delaten el nostre castellà postís quan el parlem: la ll sobretot, en posicions impossibles per a d'altres parlants de llengües romàniques, eixe final inaccessible als rudes parlants de l'estepa, que han de dir Ripol i Carbonel per comptes dels naturals Ripoll i Carbonell. Visca, doncs, les palatals, les laterals, fricatives i africades! Visca Ramon Llull, visca Xàtiva, visca Bernat Metge i la Fageda d'en Jordà! Per damunt de les seques amb botifarra, del pa amb tomaca, els calçots i l'escudella, s'alça la sagrada paella, derivada de l'antic padella, que prové del plat llatí en femení, plata, i encara més lluny del grec platys (pla, planer, ample). Res no pot ser universal si no naix i creix arrelat a un lloc i a una gent. I heus ací que la paella, que corre el perill d'embastardir-se fins a la nàusea per culpa del turisme invasor i multiplicador d'infectes arrossos menjats a deshora, ja té carta de naturalesa nacional, ja és (potser ja ho era des de temps immemorials) el plat per antonomàsia dels Països Catalans. Què no donaríem per escoltar la conversa que la constatació del gust gastronòmic nacional hauria inspirat en dos homenots tan especials com Fuster i Pla, o Pla i Fuster, mentre donaven compte d'una bona paella a Cullera, o estiraven les cames i s'entretenien davant el paisatge mirífic d'un camp d'arròs de l'Albufera. "És bonic perquè és ric. Per cert, que era bona la paella!", hauria dit Pla, "El paisatge em deixa indiferent, amic Josep, però la paella certament era de cine", hauria respost el de Sueca. "Mengeu més, Joan, i agraïu les amenitats que ens dona la terra. Sou una mica antipàtic", reblaria l'empordanès. I és que si al Nostre Senyor, que avui està passant-les magres de veritat, no se li hagués acudit col·locar el paradís a l'altre extrem de la Mediterrània, sens dubte hauria triat la marjal d'Oliva-Pego, l'Albufera o el Delta de l'Ebre (amb permís de les extenses planes litorals de Tamil Nadu i les plantacions abancalades del Vietnam) on gràcies als àrabs que la van portar i li van donar nom es cultiva la gramínia que fa les delícies dels catalans i alimenta un 70% de la humanitat. La circularitat i obertura de la paella i els seus rituals que ens vinculen amb més de 6.000 anys d'història, i totes les variants dialectals, ens uneixen i distingeixen de la llengua al paladar. Aquest diumenge és ideal per celebrar-ho i reunir-nos al voltant d'una bona paella i també per berenar una altra delícia autòctona unitària, la mona de pasqua, el nostre mundum. De la llengua al paladar i al món. Visca la terra!

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 d'abril de 2023.]

 

Sense ànim de lucre?

"Avui s'acaben els privilegis fiscals de l'Església espanyola", ha anunciat pletòric, com a punt d'entrar en nova cursa electoral, el Ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños. Es referia a l'acord subscrit entre el seu Govern i la Conferència Episcopal en virtut del qual l'Església per antonomàsia començarà a pagar un parell d'impostos que fins ara s'havia estalviat, el de Construccions, Instal·lacions i Obres (ICIO) i el de Contribucions Especials. No negarem que de vegades el petit pas d'un home pot significar un salt de gegant per a la humanitat ni que tota pedra –com sempre hem dit– fa marge, però ni això és l'arribada a la lluna ni a l'Església li han faltat mai els recursos per disposar a pler de les millors i més grosses pedres i dels més experts pedrapiquers per alçar el seu domini en el Regne d'Aquest Món, l'únic que compta a efectes fiscals. Perquè la botella mig buida que dissimula el funcionarial optimisme de Bolaños va plena dels seculars privilegis que gràcies al Concordat entre l'Estat espanyol i el Vaticà signat en ple franquisme (1953) i modificat, però no derogat, en ple postfranquisme (1978) continuen avui dia i posen entre cometes la condició aconfessional de l'estat que proclama la Constitució. No hi ha prou cometes per a tanta ambigüitat significativa com ens hem d'empassar! Espanya s'entossudeix a continuar sent l'excepció en un context europeu d'estats inspirats en els valors laics i la neutralitat, malgrat el que afirma el Ministre amb bombo i platerets per a content de la parròquia. Perquè l'Església continuarà exempta de pagar l'IBI que correspondria al seu immens patrimoni immoble i que inclou espais de culte, temples, seminaris, convents, parròquies o residències religioses. I per ací continuarem pagant el beure. Qui més qui menys ha deixat de visitar catedrals, museus i altres meravelles de la cultura sacra en mans de l'Església perquè l'entrada sol valer un ull de la cara que va a parar directament a la butxaca dels administradors terrenals del Regne dels Cels. Passe que hàgem de pagar la beguda, però cornuts a més a més… Si Franco es feia dur sota pal·li en pagament pels serveis prestats en la seua croada nacionalcatòlica, més discreta la democràcia a l'espanyola no llueix aquests tics excepte en cerimònies especials, coronacions i casaments reials, funerals d'estat o exhibicions consentides d'exaltació feixista al Valle de los Caídos (un altre exemple de resiliència). Però on més decisiu és el poder acumulat i consentit en complicitat amb l'estat és en la formació i educació de les fornades de xiquets, adolescents i joves motllurats per les mans expertes i religioses dels col·legis i universitats catòlics. Aquest és el principal privilegi, tresor patrimonial a banda, que ostenta l'Església a Espanya. I juntament amb els mitjans de formació controlats per la Conferència Episcopal, el seu viver i reciclatge permanent de poder, control i influència. Malgrat que segons la Fundació Ferrer i Guàrdia el nombre dels qui es reconeixen com a no creients ha passat en unes dècades del 8,5 al quasi 40% (54% a Catalunya) i que només 1 de cada 10 contribuents marca la casella de l'Església en les seues declaracions de renda, és evident que aquesta institució compta amb privilegis injustificables avui dia, ben amarrats per la tradició carpetovetònica i la lletra de marbre del Concordat. I per la gran trampa legal de continuar considerant l'Església Catòlica com una entitat sense ànim de lucre [sic], motiu pel qual no ha de pagar l'IBI ni l'IVA ni quèséjoquèmés. No reclamarem –tot i que no estaria gens malament–, com en el cas de l'espoli valencià, que ens siga condonat el deute ni que l'Església pague religiosament tot el que històricament ha furtat i tot el mal que ha fet (entre d'altres coses per la impossibilitat de calcular-lo). Però sí que es faça efectiva la igualtat de tots davant la llei i que de veritat es pose fi a tota mena de privilegis, inclosos els molts de l'Església.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 31 de març de 2023.]

 

 

No ens toqueu la moral

Cal reconèixer que la política comunicativa no és el fort del Botànic, amb responsabilitats compartides en les diverses branques de l'arbre administratiu. Incloent-hi els eslògans amb què pretenen vendre'ns els seus projectes. La proximitat de les eleccions, lluny d'extremar la cura amb el llenguatge (que és espill dels continguts), com denunciava l'altre dia Ferran Suay en aquestes mateixes pàgines a propòsit de la propaganda que Compromís ha penjat en autobusos urbans (Este bus no està a Madrid. Els nostres "jefes" tampoc), actua més aviat com a estímul de la mediocritat. Ignore si hi ha una mena de departament amb publicistes i experts en mercadotècnia que es passen el dia calfant-se el cap fins a trobar, com en l'empresa on treballava el perplex marit de la televisiva Embruixada, la fórmula capaç de provocar l'encanteri i assegurar la venda massiva de productes, o si cada departament o conselleria o el que siga va per lliure i se les apanya com pot. Però si n'hi ha, diria que no són precisament uns llumeneres. No sembla sinó que la falta d'idees i voluntat pedagògica –que és allò que més prompte es perd quan es toca poder i es vol mantenir a base d'ensabonar l'audiència donant-li el peixet que es pensen que reclama– busque en la pirotècnia maldestra de l'eslògan la manera de tapar tant de forat, cosa per altra banda impossible. Deixebles mandrosos de McLuhan, si el mitjà és el missatge, qualsevol acudit xiripitiflàutic més o menys carregat de bombo farà el fet. Posem per cas la rematada infelicitat del No em toques els versos! amb què la Direcció General de Cultura i Patrimoni publicita la campanya que durà poetes a les aules de quart d'ESO. Poca estima se li ha de tenir al gènere, certament, per decantar-se per una frase tan desafortunada. És amb una forma barroera i dessubstanciada com aquesta que es vol acostar la poesia a joves i adolescents? És predicar amb el que no pot ser sinó un contraexemple la manera més idònia d'introduir els alumnes en l'art verbal? L'ambigüitat de la fórmula, que remet a expressions com no em toques la figa, o els ous, o no m'emprenyes, o això no es toca, etc., és l'aperitiu que despertarà la gana poètica dels nostres joves? Ho dubte. Aspirar a guanyar-se la concurrència estrafent un llenguatge que presumptament és el mateix del destinatari, que d'aquesta manera hi connectarà ràpidament, és més vell que el pixar i sol menar directament al ridícul. A aquells docents que per suplir la manca de recursos omplien les classes de tristes imitacions del llenguatge i les maneres dels seus deixebles amb l'excusa de ficar-se'ls d'un bot a la butxaca se'ls acabava prompte la pólvora i mostraven al menor descuit el llautó de les pròpies misèries. Tota rebaixa de qualitat –literària, política, verbal, pedagògica…– en nom de l'eficàcia i de l'audiència delata, més que no la ignorància o ineptitud del destinatari, la manca d'intel·ligència, perícia, compromís i rigor de l'emissari. Fa temps que sabem que tot ensenyament requereix estranyament i distància, no falsàries proximitats. El cas que comentem il·lustra fins a quin punt la renúncia a la necessària pedagogia de govern és una traïció en tota regla, en fons i forma, als propòsits anunciats amb més bombo i platerets que interès real en la cosa. Pels seus fets els coneixereu, i pels seus eslògans. Els publicistes i responsables polítics de la campanya hi exhibeixen un doble desconeixement: el del món de les aules i el de la poesia. Ni els adolescents es mamen el dit ni en nom de la poesia es pot ser més prosaic. Però, confiats que aquestes coses no tenen la mínima transcendència ni ningú no se les pren massa seriosament (i en això sí demostren saber de què va la cosa, però llavors la pregunta és inevitable: per a què tanta parafernàlia, per a què esmerçar-hi pocs o molts diners?), al contrari, potser fins els riuran la gràcia, continuarem fent la viu-viu. A fi de comptes aquesta serà l'enèsima campanya que precipiten sobre el sofert cos de la secundària, per a què tantes subtileses. L'esbombada noblesa de la intenció poetitzadora justificarà amb escreix la malaptesa dels mitjans. I tots contents i pagats. Però a un servidor se li acut respondre-hi que l'única manera d'entrar en la poesia i de gaudir-ne és precisament tocant-la, abraçant-la, vivint-la, compartint-la. La poesia, que no els versos que alguns voldrien ben desats a les vitrines per traure'ls en dies de guardar i poder lluir-los en processó. No ens toqueu la moral!

[Publicat a Diari la Veu del País Valencià el divendres 24 de març de 2023.]

 

 

Cantals

En 1976 Juan Gil-Albert va publicar a l'editorial Ambito de Barcelona un llibre deliciós titulat Cantos rodados. N'ignorava totalment l'existència fins que fa uns dies me'l vaig trobar en bona hora en una parada de la Fira del Llibre Antic i d'Ocasió que hi ha muntada a la Gran Via Marqués del Túria de València, la quarantacinquena diu el cartell que l'anuncia. No soc cap bibliòfil però sí un enamorat dels llibres, un lector dispers, apassionat i constant, definicions que no sempre coincideixen en la mateixa persona. Bastant reticent a la faramalla de les novetats i dels novíssims, si no és que em venen de fonts molt fiables, tinc una tirada a furgar entre els clàssics inexhauribles per gaudir a ple pulmó de la literatura i mirar de tapar de pas els múltiples forats de la meu formació cultural. Però en són tants que amb prou feines un parell de vides o tres no bastarien al meu propòsit. No tinc una definició del que se suposa que és un clàssic, o en tinc diverses, totes incompletes (si poguéssem encasellar amb els propis mots un fenomen tan ric i complex probablement estaríem fent trampa i rebaixant-ne la categoria), però un clàssic rarament defrauda. La prova del temps hi sol ser determinant, en el sentit que malgrat que tota obra s'inscriu per força en unes circumstàncies històriques concretes, l'obra clàssica les transcendeix, és un camí franc al coneixement i l'experiència, desvela una veritat que només és possible transmesa en la forma imperible d'un estil. El clàssic ens procura el salt des de l'individu a l'universal de la condició humana. Gil-Albert, no cal dir-ho, és un clàssic, un clàssic del segle XX. "No se'n veuen molts llibres, avui dia", em va dir el llibreter amb aquella complicitat tàcita de les coincidències en els gustos literaris, aquests secrets compartits, aquella consciència de pertànyer a un mateix, estrany i selecte, club. En efecte, qui llig avui Gil-Albert? Cantos rodados, el títol no podia ser més suggestiu –tots els títols de Gil-Albert ho solen ser, com correspon a un escriptor de talent. Aquelles pedres arredonides per l'acció de l'aigua que les arrossega, l'acció imparable de l'erosió natural que convergeix en formes i textures d'una bellesa tan sòlida i fulgurant, el cant de la vida que passa, tot allò que és sotmès al pas del temps. Però també el pur i simple cant, el canto de la seua veu poètica. El llibre, breu, de 133 pàgines, aplega notes d'extensió variable, des de la forma aforística a la meditació de més llarg alè sobre els temes més visitats pel poeta alcoià: evocacions biogràfiques, la fugacitat del temps, reflexions sobre la senectut des de la qual escriu (hi apareixen referències a la Primavera de Praga i l'assassinat de Robert F. Kennedy, tots dos de 1968), la bellesa en les seues infinites formes, incloses les del món floral, les seues passions literàries, el món mediterrani, els grecs, els francesos… M'ha sorprès trobar-hi moltes anotacions de tema polític. I les fa en la seua condició d'home explícitament alineat a l'esquerra, compromès amb la causa democràtica i republicana que li valgué l'exili i l'ostracisme conseqüent a què el sotmeté el franquisme. Tot això és prou conegut. El que no m'ho ha semblat tant és llegir-lo criticant lúcidament l'ensarronada del règim soviètic des de la pròpia condició de militant marxista sensible a la utopia anarquista. Les pàgines que dedica al seu admirat André Gide i el viatge d'aquest a Rússia i la denúncia que feu del terror estalinista (l'autor escriu estaliniano), raó per la qual fou declarat persona non grata pel règim, per dir-ho suau, són impagables. Gil-Albert demana una lectura reposada, al ritme dels seus pensaments, capaç d'advertir cada detall d'una prosa de bellesa commovedora. Així estic fent-la, en els parèntesis de la meua vida domèstica lluny de les Falles, assaborint-la a poc a poc, amb subratllats i pauses i mirades endins i enfora. Els Cantos rodados, en una platja que en va tenir tants, que de fet fou un tarter construït pel riu Girona, m'han dut al cap el terme valencià cantal (o cudol, o còdol) i el mestre Enric Valor. Quan revisàvem cara a cara les galerades del seu Curs mitjà de gramàtica catalana per a la seua reedició a Tres i Quatre, cap allà el 1980, Enric Valor em va parlar d'aquesta paraula, cantal, que ja apareixia al Llibre dels feits acompanyada de l'adjectiu gros, la forma tradicional de dir gran, voluminós. Efectivament, cantal, amb una arrel preromana que significa pedra, com la de la paraula cantó (o cantera en castellà), també sens dubte de cantell. Crec que a Juan Gil-Albert li hauria agradat aquesta versió dels seus cantos.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de març de 2023.]

 

 

 

Un dia de quaranta anys

Demà celebrarem a Alcoi un dia de quaranta anys. Com en la cançó d'Ovidi, la del dia que durarà anys, però cap arrere, amb l'espill retrovisor que contempla el passat, el sospesa i avalua, s'emmiralla en les aigües del temps que se'n va anar i ha deixat en el seu curs el sediment que s'alimentarà de noves pluges i nous corrents, de la vida que busca sempre els seus horitzons. Demà festejarem en un dia, en una velada, en a penes unes hores, la persistència d'un premi de poesia que porta el nom del pare i de la teua ciutat, en justa simbiosi, un dia de quaranta anys. I això t'aboca a la pregunta tan inútil com inevitable del què hauria passat si, el condicional impossible d'allò que va ser i ja no pot no haver sigut. L'assaig només admet la realització d'una sola i única funció, no hi ha l'opció d'una segona oportunitat. En el millor dels casos pots anar rectificant sobre la marxa i enriquir el cabal que es va sedimentant i és aliment per al que vindrà (o potser no vindrà). Sobre l'espill del temps, quan el futur és cada vegada més esquifit i el passat és un cúmul més i més atapeït de coses, com aquella golfa dels mals endreços de què parla Joan Vinyoli en l'últim poema de Passeig d'aniversari –publicat precisament el mateix any en què començà el premi de ton pare, 1984– que per molt que t'entestes a tenir apamada i ordenada sempre s'ompli de coses noves que es barregen amb les més velles, l'inservible sovint amagant el que realment importa; sobre l'espill del temps, la cançó enfadosa i fantàstica del que hauria passat si: "I, doncs, és falsa / tota queixa que digui, tot gemec que faci, / tot ploricó: / que el que, però, perdura / ho funden els poetes". El que perdura? Què hauria passat, sí, si a aquells pacients agraïts i aquells camarades generosos no se'ls hagués acudit crear un premi de poesia en memòria del teu pare? Què hauria passat si no haguesses assumit aquella herència, tu que tot just acabaves de publicar el teu segon poemari, amb totes les conseqüències? Què hauries fet sense els milers i milers de poemaris llegits, notes de premsa, ressenyes de llibres, manifestos, circulars informatives, cartells, edicions de bases, cròniques de sopars i vetlades literàries, recitals, discursos, homenatges a l'Ovidi i a Joan Valls, a Brossa, a Martí i Pol, a Fuster i Estellés, exposicions, trobades, publicacions de llibres, antologies, coordinació de jurats, entrevistes, actes contra la guerra del Golf, en solidaritat amb Catalunya i pels presos, exiliats i represaliats polítics, en favor de la llibertat d'expressió…?

Demà serà un dissabte de quaranta anys, els que compleix el premi de poesia, els que fa que vas entrar per primera vegada a una aula d'institut per fer-hi classes de valencià, els que té la teua filla. Què hauria passat sense una de les cames del trípode en què ha consistit la teua vida professional, l'activisme cultural que implica l'assumpció d'un premi de poesia, la docència, l'escriptura? Potser hauries pogut apuntalar més bé la teua obra literària o mirar de procurar-te una més sòlida i incerta glòria? Són preguntes inútils, ja ho saps, del que mira per l'espill retrovisor perquè demà celebrarà un dia de quaranta anys. I de qui va fer seua des de ben jove la sentència del director de teatre, actor i teòric rus Vsévolod Emílievitx Meierhold segons la qual t'has de fer pagar per fer el que volen que faces però has de pagar per fer el que tu vols fer. El desencís soviètic s'assembla en certs aspectes al que ací arrosseguem des de fa dècades. Vosaltres, però, aneu fent, pagant de la pròpia butxaca, el que voleu fer, sense que ningú us ho demane, més aviat a contracorrent, que potser us preferirien dòcils i callats i no tan orgullosament independents. És el preu de la decència que no espera ser recompensada, el preu del que no té preu i només depén de la voluntat, de no estirar més el braç que la mànega, de moure's en la modèstia d'acumular sediment d'anys, teixint poesia i país, fins al darrer batec. I sense caure en la temptació de la queixa o del ploricó, pensar que potser sí, que una part si més no del que perdura ho funden i alcen els poetes. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de març de 2023.] 

 

 

A la taula i al llit (i al congrés)

M'han cridat l'atenció les xifres que alguns diaris donaven sobre les orgies (crec que no és exagerat anomenar-les així) gastronòmiques que es perpetren a Barcelona amb l'excusa del Mobile World Congress. Sospitem que aquests luxes i capricis dels congressistes més ben situats en els estaments empresarials són la cosa més normal del món en similars contextos: feina de dia, amb contactes, exhibicions de productes, vendes supermilionàries, i descans dels guerrers i guerreres a la caiguda del vespre per alleujar tensions a base de quilos de caviar, llamàntols, llagostes i tota mena de peixos exòtics ben acompanyats de brous suprems. L'ostentació, empesa pel vici del consum insaciable, forma part del ritual ancestral de la riquesa. Per a què tant de poder i tants diners si no pots refregar-los a la cara dels qui farien el mateix o més si poguessen i s'han de conformar, en el millor dels casos, amb el trist pa de cada dia? Això, òbviament, per referir-nos només al que és públic, publicat i publicitat per engreixar la maquinària de l'enveja i la cobdícia, del desig impossible d'entrar a formar part del club selecte de tots aquests Sibaris contemporanis. L'eròtica del poder deu consistir també en els refinaments i excessos gastronòmics que acompanyen les grans reunions del sofert gremi de les empreses del ram de la tecnologia punta, la robòtica, la informàtica, la telecomunicació i tota aquesta pesca. A la taula i al llit, al primer crit. En les clavegueres d'aquestes activitats empresarials deuen circular altres menes de matèries i pràctiques prohibides (sobre el paper) que combinen bé amb les tones de fantàstics productes gastronòmics sostrets a les profunditats marines, cultivats en els jardins i horts de les delícies de mig planeta i abatuts en els aires més límpids de la nostra malmesa atmosfera. Són sens dubte les molles dels guanys estratosfèrics del capital que ha aconseguit col·locar-nos un mòbil en cada butxaca i tot de pantalles davant els ulls, els incentius a la productivitat amb què en aquest món es paguen els serveis i s'estimula una competició a mort incruenta i sense pietat. Tot per la pela! A l'altra cara de la moneda, on s'acaba el glamur, la fascinació pel luxe i la lluïssor encegadora de l'or, hi ha el malbaratament i el saqueig dels recursos naturals que equilibradament repartits podrien alimentar-nos a tots, la misèria cada dia més estesa d'àmplies masses de població. El manteniment de la paradeta requereix, a més, la pràctica sistemàtica de la hipocresia i el cinisme expressats de manera especialment risible o deplorable amb les trampes semàntiques del llenguatge políticament correcte, que inclou tòtems com el de la igualtat d'oportunitats, la llibertat del mercat, el respecte a la democràcia i a totes les diferències i cabassades de sostenibilitats, energies verdes i renovables i equilibris mediambientals impossibles. Que no siga dit que no ens guanyem honradament el dret a aquests luxes que exhibim sense manies i que alimenten la roda imparable dels negocis! Sí, molletes i peix menut al capdavall per als empleats que mantenen la maquinària a punt, com el que s'ha descobert aquests dies en despatxos i clavegueres del Congrés dels Diputats espanyol: una trama organitzada de corrupció moguda amb l'ham de la prostitució i la cocaïna. Menudalla per a la compravenda de consciències i voluntats. Perquè l'autèntic luxe és l'acumulació ingent de poder i capital que mou governs i guerres, posa i lleva, disposa i sostrau, crea i destrueix. Sempre la llei dels més forts, la roda que gira. El que a penes sabem d'un congrés com tants n'hi ha arreu, la seua cara més lúdica, la festa innocent d'un no parar. La nostra ànima per albergar congressos com aquest o per obtenir almenys una localitat on contemplar la gran passarel·la i ofegar el tuf nauseabund de totes les misèries!

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 2 de març de 2023.]

 

 

 

El símptoma Tamames

Dediquem avui la columna a la conversió de l'antic comunista Ramon Tamames al feixisme sota el paraigua de Vox, partit que pel que es veu sap fer ballar molt bé les mòmies més pansides i péixer com ningú l'extens catàleg de les misèries humanes. El confús espectacle bé es mereix una reflexió, perquè sembla que res no excita tant les glàndules de les baixes passions d'alguns com la perspectiva de tocar poder. O si ja se'n toca i se n'ha tocat a manta, com el Tamames de comitè central, idòlatra de la corbella i el martell, el diputat successiu, el capitost d'escissions progres, el contertulià a sou de ràdios i televisions de la caverna mediàtica, l'economista brillant honorat amb càtedres i càrrecs en organismes internacionals, l'empresari de negocis immobiliaris dubtosos (la ciència econòmica al servei de la pròpia butxaca), l'afavorit amb canongies bancàries, butaques en acadèmies ràncies i altres mil bagatel·les, de tocar-ne més encara. Aquest deliri, el vell vici de l'avarícia, de l'ànsia de sumar, de l'egolatria que acabem pagant a escoti, per molt lluny de la nostra galàxia que aquells astres visquen, per enèsima vegada a la palestra. Tot i les escasses possibilitats que el fitxatge del feixisme institucional de Vox arribe a president del govern d'Espanya, més val que toquem ferro.

Plomes més expertes han volgut explicar el fenomen amb la coneguda recepta de Josep Pla, segons la qual res no s'assembla tant a un espanyol de dretes com un espanyol d'esquerres. Les ideologies són ací un simple ornament amb què revestir un espanyolisme generalment ultramuntà, la marca més sòlida de la casa Espanya. Sense negar la validesa incontrovertible de l'axioma diria que el presumpte viratge de Tamames, que compta amb precedents incomptables en l'art del canvi de jaqueta que el postfranquisme va posar tant de moda, l'explicarien millor Shakespeare o Dostoievski o qualsevol altre gegant investigador dels abismes humans. Més que fixar-nos en el principi i el final anunciat d'un vell quasi nonagenari, en els aparents extrems d'autoritarismes que es toquen en el denominador comú de l'espanyolisme, hauríem de furgar en la zona d'ombra que s'estén a l'endemig, aquest llarg silenci en què el frau democràtic ha produït ensems la solsida de les utopies d'esquerres sense recanvi i el miratge funest del feixisme. El que ens retorna l'espill deformat de Tamames, com un esperpent valleinclanesc, és una realitat que plagia els models teatrals més aparentment increïbles. El que ens desvela és el principi d'una irrealitat que acaba sent més real que la vida mateixa. El que ens ensenya l'anècdota que vol elevar-se a categoria és com arribar a la veritat a través d'un ordim de mentides. No m'interessa tant la deriva feixistoide del que ha aconseguit esdevenir un patètic personatge d'opereta com el que tot això té de descrèdit d'una política que bufa a favor de la farsa i fa possible la resurrecció del cadàver franquista cada pocs anys. El que m'interessa del cas és la tristesa que m'inspira un medi social que excita la conversió de la intel·ligència en simple mercaderia, la sensació que, malgrat la llunyania de la galàxia Madrid-Tamames-Vox, per ací sempre acabem pagant la trencadissa. El que m'interessa i contorba és l'enèsim exemple de la fragilitat de la condició humana, la roda sinistra.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 24 de febrer de 2023.]