diumenge, 4 de juliol de 2010

Opacitat

La bella vila de Planes representava tot allò que en la nostra imaginació, alimentada en certs contes il·lustrats de la infantesa, havia de ser el poble ideal: cases blanques amb teulades que de lluny semblen camps acabats de llaurar, amb àmplies balconades i fumerals, les unes al costat de les altres en una aglomeració que aprofita cada pam de terreny i representa un eficaç sistema defensiu. Coronava el poble un castell l’interior del qual havia estat convertit en bancal d’ametlers. Construït sobre un pujol que protegeixen barrancs profunds, la panoràmica que ofereix Planes des de la carretera, amb els seus carrers costeruts, permet conciliar la visió del conjunt i l’admiració del detall. Si, segons deien els contes, hi havia un lloc per a la felicitat, aquell lloc devia ser Planes, voltat de serres d’austera vegetació, de camps de conreu amb tots els arbres fruiters que dóna el secà, amb l’ermita blanca solitària que subratlla el viacrucis de xiprers. Però la bellesa (això ho sabríem més tard) no és antídot contra la maldat i l’estupidesa. Heus ací que en els temps en què Alfons Llorens, hereu de la tradició culta, democràtica i republicana del poble, fou alcalde de la vila, s’hi construí una llar social en el solar que quedà d’una vella casa nobiliària. L’obra, moderna, funcional i diàfana meresqué la seua inclusió en el catàleg que sobre el patrimoni arquitectònic de les comarques alacantines publicà el poeta i arquitecte Gaspar Jaén i Urban. Fins que hi tornaren els nous o vells rics (de tot menys de cultura i sentit democràtic) i cegaren la casa amb horribles parets de rajola. No havia de quedar res d’un passat que hagués estat poc o molt gestionat pel partit rival. La lletja opacitat en què han convertit la casa, ara només apta per albergar algun museu de l’horror, no és només una dilapidació insultant de diners públics sinó metàfora cruel de la foscor en què estan sumint aquest país els indigestos dirigents que ens malgovernen. Esborrar tot rastre de transparència, mercadejar amb memòria i cultura com objectes d'usar (a vegades ni això) i llançar, per alçar rajola a rajola monuments a la vanitat i la burrera i pintar-los molt perquè lluesquen com monedes falses per a vergonya de tots. Al cor del Comtat, a la bella vila de Planes.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 3 de juliol de 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada