dilluns, 26 de juliol de 2010

La forma fora del temps


Poetes en un recital en solidaritat amb El Cabanyal en 2007. El primer assegut a l'esquerra és Joan Navarro.


Joan Navarro, A deslloc, II Premi Carles Salvador de la Universitat Politècnica de València, Edicions de la Guerra núm. 89. Editorial Denes, Paiporta, 2010.


Per a alegria del bon lector, Joan Navarro (Oliva, 1951) es troba en estat de gràcia poètica. Quan Magrana fou publicat ara fa sis anys, en feia dotze que el primer guanyador de l'Octubre de Poesia no editava cap poemari (i el darrer era una antologia de la seua obra anterior: ens hem de remuntar de fet a La paüra dels crancs, de 1986). En aquests anys mesurats a colps de silenci, Joan Navarro havia anat triant les millors herbes remeieres del seu riquíssim herbolari fins a aconseguir la fórmula magistral de Magrana, que era una infusió extraordinària plena de nobles virtuts: concentració de les millors qualitats de l'obra de joventut i inauguració d'un camí d'extensions infinites. A propòsit d'aquell llibre, inici de la plena maduresa poètica de l'autor, en 2006 escrivíem en Saó: “La Magrana és plena de robins perfectes, sucosos versos sintagmàtics, el·líptics, plens de ritme, d’accions sense verbs ni temps, juxtaposicions d’imatges trepidants, invisibles a l’ull fred de la càmera, on la pell del lector s’eriça en el viatge del pol·len de les flors a l’esclat mut d’una galàxia perduda. Poesia fenomenològica, consciència de la immensitat del cosmos, poesia ecològica, que supera les adherències cartilaginoses del jo (elevant-lo a la llum solar i dissolent-l’hi), tast dels misteris que ens obri la ciència i que només la bona poesia ens acosta”. Doncs bé, aquelles paraules es poden aplicar també al cas del poemari que avui ens ocupa, A deslloc. De fet, aquests dos reculls, més Atlas (2008), formen una unitat essencial, respiren amb idèntic batec, es resolen formalment amb el mateix rigor, tremolen al conjur d'unes mateixes preguntes… i deixen una porta sempre oberta per a la construcció infinita del poema, perquè “imaginar un llenguatge és imaginar una forma de vida” (Wittgestein). En el poema que fa de pòrtic, titulat precisament “Imaginar un llenguatge” i adobat amb la incorporació al propi “discurs” d'altres veus (vells i nous amors amb què Navarro insisteix en els seus jocs intertextuals, lícites apropiacions d'una saviesa que sempre és compartida), hi ha exposades moltes de les idees que alimenten la poesia de l'autor. I una d'elles és la següent: la poesia és la forma fora del temps. I de l'espai, com suggereix la locució inventada (o imaginada: perfectament factible) del títol, A deslloc, de manera que immersos en el no temps i en el no espai, del que es tracta és d' “habitar a l'inhabitat”, de construir la “Naveta de la forma”. Alliberada de les circumstàncies del temps i de l'espai, la forma es desplega tothora cap a l'infinit, es desborda cap als límits del pensament i del llenguatge: successió sintagmàtica sense fi entrellaçada per la porta oberta dels dos punts, pura abstracció del dir, imatges impossibles sostingudes pel fil de l'emoció expressiva.
Si en Atlas la poesia de Navarro, per raó del treball de correspondència amb el pintor Pere Salinas, havia incorporat nous referents matèrics (ací es concentren sobretot en la secció Baia i cabdell, treball a quatre mans amb el mateix artista), potser el tret més característic de la present proposta rau en el desplegament del món de la botànica. I, sobretot, el repte que suposa compondre poemes que funcionen com una mena de correlats verbals a aquell monument sonor que són les 30 Variacions Goldberg de J.S. Bach (en la corprenedora versió de Gould) en la secció titulada BWV 988.
Sobre l'immens ordim de la natura, amb l'eco d'universos que contenen altres universos, en la mirada trèmula que s'estén per la vastitud d'un paisatge inacabable, en el silenci on no arriben les veus de l'home, en els canvis inaprehensibles del real i l'imaginat, Joan Navarro trama les formes fora del temps i, paradoxalment (o no tant), el que sentim en el fons és la immensitat de l'aventura humana, en allò que té de més humana, la construcció del llenguatge, d'una forma de vida que batega i es multiplica incessantment. Llegir A deslloc és sentir el que no es pot sentir, habitar a l'inhabitat, viure en una permanència que no és feta de temps. Com en tota bona, gran poesia.


Publicat a Saó núm. 349, maig de 2010.

1 comentari:

  1. Com tu dius, en tota bona i gran poesia les limitacions físiques queden abolides. Però és açò quelcom que obeeix a la voluntat del poeta? Som nosaltres qui decidim "habitar a l'inhabitat" com fan els personatges del "Stalker" de Tarkovsky en la Zona? Entretenir a un insomne va donar com a resultat les Variacions Goldberg. En mans d'en Gould ens deixen insomnes de per vida, algú m'ho pot explicar? Intentaré llegir el que Navarro hi diu.

    ResponElimina