dimecres, 14 de juliol de 2010

Llum de la matèria essencial




Orides Fontela, Esfera [Una antologia]. Pròleg de Fábio Aristimunho Vargas. Traducció de Joan Navarro. Tres i Quatre, Col·lecció Poesia núm. 143, València, febrer de 2010.



Per concretar-ho en termes visuals podríem dir que hi ha una poesia que es construeix amb tècniques equivalents a les de la pintura i una altra que evoca la manera de fer de l'escultura (òbviament no es tracta de voler simplificar allò que per naturalesa és complex i divers sinó d'afegir una altra perspectiva –no gens original, per altra banda– que ens ajude a orientar-nos pels camps infinits de la poesia). La primera afegeix material verbal sobre el llenç del silenci primigeni i actua per acumulació de paraules, en un sentit linealment expansiu (centrífug), amplificant amb noves propostes el discurs sonor de la humanitat; la segona es caracteritza per la concentració d'elements, a través d'un procés que sembla reduir la infinitud verbal als seus components essencials, com un escultor que aconsegueix la forma buidant la matèria dels seus aspectes insignificants en una acció eminentment centrípeta. Pertanyeria a la primera tendència la poesia d'arrel més o menys discursiva (la predominant, amb desigual fortuna, i en la seua diversitat irreductible, ara i ací), i més o menys inspirada en les formes orals convencionals, mentre que la segona s'emparentaria amb les pràctiques visuals i de les denominades poesia concreta i minimalista, que posa l'accent en una major distorsió de la sintaxi, el tractament significatiu de l'espai en blanc i un ús més aleatori de la puntuació i dels aspectes tipogràfics.
Valga'ns aquesta divisió, inevitablement esmunyedissa, com a introducció a la poesia de la poeta brasilera Orides Fontela (São João da Boa Vista-São Paulo, 1940-1998), autora que practicà la poesia “escultòrica” d'una manera particularment radical i brillant i que ara és a l'abast del lector català gràcies a l'edició de l'antologia Esfera (títol escollit pels editors i que es justificaria, en paraules del prologuista, pel fet que l'obra poètica d'Orides Fontela ve marcada “per la densitat, simplicitat, solidesa i absència d'arestes –una obra esfèrica, en suma”).
Diguem d'entrada que l'esforç de síntesi i concreció de la poesia d'Orides Fontela convida el lector a rellegir els seus poemes, a travessar-los en diverses direccions per tal d'extraure tot el suc d'una poesia essencialment el·líptica, que sovint s'acosta als límits del que es pot dir o és intel·ligible i que malgrat (o gràcies a) la complexitat de la maniobra aconsegueix la majoria de les vegades uns resultats sorprenentment diàfans. Poesia cautelosa, respectuosíssima amb les sagrades lleis del silenci, el buidatge a què Fontela sotmet el verb, amb perícia de bona ciselladora, entra de puntetes en la sensibilitat del lector per quedar instal·lat en la seua memòria per sempre. Oferim-ne la mostra del poema titulat “Origen” que per raons d'espai no transcrivim en la seua disposició original, en la versió de Navarro, sempre ajustada i rigorosa: “Ni flor ni fulla sinó / arrel / absoluta. Amarga. // Ni branques ni gemmes. Arrel / íntegra. Sòrdida. // Ni tronc o / caule. Ni tan sols planta / –sols l'arrel / i el fruit.”
Esfera arreplega poemes dels llibres Transposição (1969), Helianto (1973), gènere de plantes com el gira-sol, Alba (1983), Rosácea (1986) i Teia (1996), teranyina, recull a què pertany el poema homònim: “La teranyina, no / màgica / sinó arma, parany // la teranyina, no / morta / sinó sensitiva, vivent // la teranyina, no / art / sinó treball, tibant / la teranyina, no / verge / sinó intensament / prenyada: // al / centre / l'aranya espera.”
Com veiem en aquest poema citat, la poesia de Fontela és de caràcter freqüentment metapoètic i s'interroga, a través d'uns quants mots clau (verb, ocell, pedra, silenci, forma, aigua…), sobre els límits del llenguatge poètic. Aquesta poeta, batejada amb el nom vulgaritzat d'Eurídice, la nimfa rescatada per Orfeu de l'Hades, arrossegà en vida una certa fama de misantropia. D'orígens misèrrims (vegeu el poema titulat “Herència”), va aconseguir estudiar filosofia a la Universitat de São Paulo. Va rebre alguns dels premis literaris més importants del seu país. La present edició no només contribueix a airejar, mitjançant la traducció, el panorama poètic autòcton, de vegades massa resclosit, sinó a posar a l'abast del lector més exigent una veu d'una solidesa i coherència enormes. A partir d'ara, seguir el rastre estel·lar d'Orides Fontela ens serà molt més fàcil, i inexcusable, mercè a un camí en bona part ja desbrossat.


Publicat a Saó núm. 348, abril 2010.

1 comentari:

  1. El que dius sobre la poesia i la pintura ho pensava jo però d'una altra manera. Sempre he cregut que el poeta era una mena de alcavot que feia parelles o trios o… entre paraules que mai s'hagueren pensat esser amants. No és això l'essència de la metàfora? Una pinzellada per ací, una altra paraula per allà i la imatge sorgeix com una llum que ens fa comprendre el que mai podrem explicar. És una sensualitat sàvia. Si això ho destil·lem trobem l'altre extrem: "llum de matèria essencial", però anem en compte no perdem la música pel camí. No és el cas de l'Orides, naturalment, pel que llig.

    ResponElimina