divendres, 6 d’agost de 2010

Parlem de bous

La frase era comminatòria i la solien aplicar, en sentit no sempre metafòric, els qui se sentien incòmodes enmig del debat quan algú expressava la seua discrepància envers un tema considerat intocable. Parlar de bous era desviar el diàleg d'idees (valga la redundància) cap als terrenys de l'incontrovertible, com l'oratge i altres entreteniments que no comprometen a res, perquè en els pantans de l'asèpsia sucumbissen la raó i els arguments que la sustenten i l'intercanvi verbal quedés reduït a la tautologia dels gustos, que com tothom sap no són opinables. Com que els temps en què la controvèrsia acabava a garrotades han estat més llargs i penosos que els que han promocionat el debat civilitzat, la identificació del pensament com a mania funesta i l'expressió lliure de les idees com una cosa de mal gust continuen arrelades al comportament hispànic. L'al·lèrgia al debat sol desembocar en l'electroencefalograma pla de les unanimitats, que sempre necessiten l'ajuda del fòrceps i on les masses alliçonades naden com peix en l'aigua. Sortosament, parlar de bous avui ja no és una excusa per a l'estupidesa, gràcies a la iniciativa legislativa popular que ha impulsat al Parlament de Catalunya una llei antitaurina que llança a la cambra dels mals endreços històrics aquesta rèmora del passat tan sinistrament imposada com a fiesta nacional. Hi ha moltes maneres de veure i viure aquesta cosa dels bous però cap d'elles no pot obviar el fet que s'hi tortura un animal fins a la mort. Si això és art i cultura, també ho foren el sacrifici de donzelles per aplacar les ires d'algun déu furibund, cremar heretges a la foguera, el dret de pernada o la lapidació, coses que hem fet ben fet de desentranyar dels nostres hàbits. Els defensors de les unanimitats i la identitat monocolor, com és lògic, han dit moltes bestieses contra la nova victòria del seny. Entre ells Fernando Savater, l'equivalent en filosofia al torero de saló, i els mandamassos autòctons, que ja han ofrenat (com sol ser habitual en ells, sense demanar permís) el país valencià com a reserva espiritual i taurina d'Espanya, com si no tinguéssem clar quin és el nostre destí mentre ells ens governen. Des de les antípodes, però, Forges ho ha expressat de manera genial: el bou hispànic li diu l'ase català gracias i aquest li respon de res. Més clar, aigua.

Publicat a Levante-EMV el dissabte 31 de juliol de 2010.

1 comentari:

  1. Quin anàlisi més encertat de la incapacitat endèmica pel diàleg que els "spaniards brothers" patim. Altrament, pense, com ja he apuntat a tot arreu blogìstic que conec, que ja és hora que els rotatius més civilitzats donen exemple eliminant les cròniques taurines de la secció Cultura i la ubiquen allà on deu ser, és a dir, a la de Successos, de igual manera que una de les dèries més tradicionals i victorejades del "homo hispanicus", trencar-li el cap a la santa esposa, encara no ha aconseguit fer-se un lloc entre les crítiques teatrals. El nostre benvolgut Gould ja ho deia en relació a les tradicions interpretatives pianístiques: "La tradició és una suma de males costums" Bé, si no totes, sí un bon grapat.

    ResponElimina