divendres, 6 d’agost de 2010

El vi dels ofesos




Josep Igual, Uomo qualque. XXVII Premi Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d'Alcoi. Epíleg de Josep Mir. Editorial Denes, Poesia Edicions de la Guerra núm. 86. Paiporta, març de 2010.


Josep Igual Febrer (Benicarló, 1966) és autor d'una extensa obra que des del centre motriu de la poesia s'ha escampat també pels territoris de l'assaig dietarístic, l'estudi literari, els llibres de viatges, el retrat biogràfic i la novel·la, amb un total de vint-i-cinc títols. Des de l'inicial Terra d'hivern, de 1987, fins a aquest Uomo qualque, s'estenen onze poemaris, entre els quals citarem Trenta-cinc poemes, 1988, Closed for sale, 1994, Rebotiga del brocanter, 1999, l'antologia Poemes escollits (1987-2007), i Ditades al vidre, 2008. Una producció tan ingent a 44 anys, edat en què molts autors tot just comencen a arreplegar els fruits de la seua sembra literària, només s'explicaria per l'aplicació tenaç a una vocació precoç, tant més meritòria si pensem que aquest treball s'ha desplegat a les Terres de l'Ebre nadiues (l'autor viu a Sant Carles de la Ràpita), autèntic nowhere o perifèria de la perifèrica literatura catalana. I és aquest aspecte de vocació a prova de bombes, d'assumpció coherent d'una mena de fatalitat (en sentit positiu: la necessitat imperiosa d'escriure) el que primer salta a la vista quan el lector s'endinsa pel frondós paisatge de l'obra de Josep Igual. Al capdavall, i seguint el consell de Rilke, sembla que el poeta persevera en l'escriptura perquè no té cap dubte que no podria viure sense fer-ho. O, a la manera de Pavese, Igual ha fet de l'ofici d'escriure el seu ofici de viure (i viceversa).
Uomo qualque és un poemari que s'inspira en les formes i mètodes de l'apunt dietarístic per enlairar-se des del nivell de l'anècdota quotidiana a la recerca del sentit últim de la paraula que revisa, en un esforç inesgotable, la pròpia vida, i que plasma, amb la lluminositat de què només és capaç la bona poesia, aquell dur désir de durer que és a la base de tota temptativa poètica.
Per començar, l'elecció d'un títol en italià només tracta de suavitzar, amb el distanciament lingüístic que aporta, l'evidència d'una connexió estellesiana en la manera d'entendre la naturalesa del treball del poeta i la consciència de la indiferenciació amb el proïsme. Seria, en aquest sentit, la versió actualitzada de l'Un entre tants de Vicent Andrés Estellés. L'operació que històricament va ensorrar les torres d'ivori on certs poetes es creien viure no comença ni acaba en Estellés, és clar, i si algú encara s'hi sent estalvi deu ser més per efecte d'irremeiable vanitat personal que per causa de raons més o menys sostenibles. El concepte de civilitat que Igual comparteix amb l'Estellés i tutti quanti, té, però, un caire més existencialista: el de qui comprén i accepta que, al capdavall, tots pixem pel mateix camal i a tots ens espera idèntica desfeta. I ací s'acaben les correspondències, perquè aquella consciència estellesiana de poble s'ha difòs en una de més ampli abast: la de ser home i afirmar-se, malgrat totes les misèries, en la pròpia individualitat, que es recolza i s'emmiralla solidàriament en l'existència dels altres, de vegades fins a l'extrem de poder afirmar (aquesta és el motiu de reflexió de l'epíleg de Josep Mir): “existeixo / en l'espill de la teua alegria incorruptible”.
El dietarisme poètic de Josep Igual s'alimenta d'un paisatge doble, l'exterior de perfils més o menys diàfans i límits precisos, i l'intern, el dels balanços vitals, el dels destil·lats de pensament fabricats amb els brous de l'experiència, les íntimes derrotes i la dignitat de qui resisteix en “la melodia fràgil / de l'ètica sense poders”. Els dos “paisatges” es despleguen en Uomo qualque amb les entrades i eixides del poeta a través de les finestres de la realitat. Algunes de les fites primordials d'aquests paisatges, que Igual traça amb pinzellada de mestre, són els poemes titulats “Aniversari” (“celebra't / la fràgil il·lusió de la llibertat / amb el vi dels ofesos”), “Energies” (“però ara dorm, cal preservar energies / per a la propera lliça / de l'optimisme de la voluntat, / del desig d'esperança dels escèptics”, “Tarda” o “Encara”, que completarien apunts al natural com “Delta”, “Paisatge” o “Migdia”. Malgrat les successives derrotes civils i personals, dels durs embats del temps, el poeta s'aferma, com un home entre tants, en el treball de la voluntat. Enderrocades les torres d'ivori, ara com sempre, l'opció de l'escriptor no vacil·la: al costat dels ofesos, els empestats, els escèptics, les tribus erràtiques, en el cant marginal. Això és el que hi ha: sense enganys, i amb el cap ben alt.

Publicat a Saó núm. 351, juliol-agost 2010.

1 comentari:

  1. Bé està que el poeta, el artista, crega des de ja fa temps que és "un home o una dona entre tants", però no sé si el més important radica en que això mateix ho creguen els demés, incorporant el art al seu dia a dia com a un més de la família ("Oci i cultura", quina barreja més odiosa a eliminar també dels rotatius) i no sols com la titella que ens fa passar l'estona. Sens dubte la feroç mercantilització de l'art ha promogut la mistificació del artista, i en justa correspondència la banalització del art a horaris fixos. D'això, que d'aquest "vi dels ofesos" ells, els ofesos, són els primers que no volen ni tastar-ho. Quant costa tindre un pensament lliure! Però és aquest esforç quotidià el que a la fi ens permetrà admetre amb satisfacció la condició natural e inapel·lable de "uomo/dona qualque" que inverteix una mínima part del seu temps per a produir ("nec otium") i l'amplia resta per al conreu de la seua dignitat personal ("otium") Bé, però això deu ser al Paradís.

    ResponElimina