El manual del navegant

Tono Fornes, Vestigis, filogènies i desficis. Tres i Quatre, Poesia núm. 127. València, 2006. XXVè Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March.

· · ·

Després de Diapasó amerat (1986, Premi Vicent Andrés Estellés), Vol de mans (1989) i Periscopi (1999, Premi Manuel Rodríguez Martínez), Antoni Fornes (1955), ja assentat en el més amical Tono, posa de nou les seues cartes de navegació damunt la taula.

· · ·

La mar i el viatge són potser la matèria primera més resistent de la nostra tradició poètica. Presents sense desmai a través de les diverses èpoques i en qualssevol latituds, fóra difícil trobar metàfores més contínuament reelaborades. La mar és la mar (i l’amar), entesos, l’experiència de la infinitud a escala humana, un cosmos relativament abastable però sempre inconegut, i moltes “coses” més, però el viatge és fet i fet la vida, fins al punt que ja no podem distingir –gràcies als poetes– metàfora i referent. Per això el clàssic grec, i el genial desficiós Bernardo Soares, i mestre Josep Mir, entre molts altres, han pogut afirmar que “viure no és necessari, navegar sí”. O Tono Fornes, que defuig tan conspícua paradoxa i per a qui viure és sinònim de navegar, no solament com a metafòra sinó a més a més (i en conseqüència) com la pròpia i real experiència de mariner irredempt de la mar nostra, dit a la manera fornesiana d’arrel llatina, ensenya. I perquè ho recordem no cal sinó que l’autor ho diga gairebé a l’inrevés, en un dels molts poemes lapidaris com hi ha inscrits en aquest treball: “Estar mort deu ser com estar viu / sense veure la mar.” Perquè veure és condició, ara sí, indispensable per viure. L’aportació de Fornes al gran tema de la mar i del periple es vincula amb el tracte directe de l’autor amb les seues filogènies, de manera que la impressionant acumulació del material cultural i poètic amb què basteix els seus poemes es complementa amb la mirada del biòleg i la saviesa del navegant obert al paisatge de la vida. Les metàfores antigues s’actualitzen una vegada més i, vivificades, es despleguen en tota la seua profunditat i riquesa de matisos.
La de Tono Fornes és sovint una poesia de discursivitat narrativa, ben pautada pel tractament rigorós del seu idiolecte; d’altres es concentra fins a destil·lar la sentència justa. Però és sempre d’arrel moral, en el sentit que donava al terme Ferrater, poeta que el nostre autor no es cansa d’invocar i homenatjar. O “immoral”, contra la moral dominant dels estúpids i els mesquins, contra “la Perversa Maquinària dels Aliens”, vitalista, rebel, arrauxada i hedonista, d’un desencís sempre esperançat, lúcid, lúdic i lúbric. Cada poema és, doncs, el fruit d’una reflexió d’abast moral, un ensenyament, un propòsit: sol recórrer a l’evocació d’algun episodi ben perfilat pel cromatisme de l’anècdota per desembocar en un quadre final de contundència categòrica. El to eminentment dialogal, vocatiu, dels poemes en facilita la maniobra: viure és un constant aprenentatge compartit (amb un mateix, amb els amics, amb l’estimada). I la força dels correlats semàntics: el llast, eixa gran pedra que transportaven els vaixells i que els facilitava la navegació, és la memòria (vestigis) que ens manté dempeus enmig la sotsobra; el port és una dona de cames obertes que ens acull; les cartes de navegació oblidades, l’amor passat, inútil, però no ridícul; les paraules, fars que orienten.
Sinuós, d’una contorbadora bellesa, del conjunt harmoniós de poemes no m’estic de suggerir al lector de fondejar sense presses en algunes peces mestres com “Llast”, el poema que obri el llibre, “Mort de ca” i “Espiral”, de la secció Fàbrica de vidre, o el poema VI de Filosofies. Magnífics plaers per als addictes autèntics a la vida.


Publicat a Saó núm. 308, juliol-agost 2006.