dimarts, 12 d’abril de 2011

Escriure la història personal

Jaume Pomar, Llibre de l'Exili. XXIII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi 2006. El Gall Editor, Trucs i Baldufes núm. 32, Pollença, gener de 2011. Pròleg d'Antoni Vidal Ferrando.
· · ·
Amb cinc anys de retard i per incompetències editorials que no val la pena referir ara, ens acaba d'arribar de la mà alternativa d'El Gall Editor l'últim poemari de Jaume Pomar (Ciutat de Palma, 1943). Autor que ja va publicar un parell de poemaris a la dècada dels seixantes (Tota la ira dels justos, 1967, i Amb la mort, amorosament, 1969), la seua trajectòria poètica, si més no en el terreny de l'edició, es troba jalonada per alguns períodes de sostingut silenci: el que hi ha entre el segon i el tercer poemari (Història personal, 1979), entre aquest i el quart (Carisma del desert, 1987) i entre La sínia de les hores (1997) i Mosafat (2005). Així doncs, el gruix de la seua producció poètica es fa pública a la dècada de 1987/1997, amb set volums, i entre 2005 i 2011, en què apareixen altres quatre llibres de poesia. Als catorze poemaris independents hi hem de sumar les cinc antologies editades fins ara més diverses biografies i estudis literaris sobre Llorenç Villalonga, un assaig sobre pintura i la novel·la Un dia o altre acabaré de legionari, a més a més dels seus treballs periodístics, professió que ha exercit amb més o menys continuïtat durant molts anys. Tot comptat i debatut, l'obra de Jaume Pomar, en extensió i qualitat, se situa en un lloc preeminent de la literatura balear i catalana dels anys setantes ençà. És la seua una trajectòria ferma i coherent que ha sabut mantenir-se críticament viva davant les misèries polítiques i culturals que tant de mal han fet i fan als nostres països, cosa que malgrat tot no li ha impedit atènyer alguns importants guardons literaris com el Ciutat de Palma, el Ciutat d'Elx, els Jocs Florals de Barcelona o el Màrius Sempere entre d'altres.
Llibre de l'Exili està integrat per 37 sonets, un encaix formal més aviat rar en la producció poètica del nostre autor, més decantada cap a aquell “trencament de la sintaxi” de què parlava Blai Bonet i a l'emergència de “l'irracional que sempre dura” (de l'emblemàtic sonet “Descrèdit de la tradició” amb què Pomar parafraseja en certa forma El descrèdit de la realitat de Joan Fuster) en l'aventura de conformar una veu pròpia que, com en tot escriptor autèntic, consisteix en bona part a reinventar tota la literatura. És probable que l'elecció del sonet responga al capdavall al repte de conciliar el nou i el vell, tal com el poeta ho expressa en el poema al·ludit amb la famosa cita de Josep V. Foix, o més aviat a mantenir el tremp de l'expressió moderna i pròpia en una forma tradicional que les necessitats poètiques de l'autor acaben per alterar sensiblement.
El poemari es troba dividit en tres seccions, Sense fronteres, Exilis i Viatgers amb la dama, de 12 composicions cada una, més un poema-secció final titulat Suïcidi permanent, colofó del llibre i prolongació de la secció immediatament anterior. Concebut de manera unitària –en el pròleg al llibre, Antoni Vidal Ferrando afirma que Jaume Pomar, com tot bon escriptor, no ha fet al llarg de la seua carrera sinó escriure les múltiples versions d'un únic poema–, efecte que es deriva tant del tipus exacte de composició estròfica, de la insistència en uns semblants tons i temes com de la narrativitat que l'ordena per tal de descriure-hi els diversos vessants de l'aventura vital de l'autor. Així, a grans trets, Sense fronteres parteix del paradís perdut de Mosafat (nom poètic del poble de Biniali, on l'autor passà part de la infantesa) per endinsar el lector en els camins oberts de l'amor i la mort i l'ofici de poeta i situar-lo en els diversos exilis de la segona part (de la pròpia terra, de la ciutat, del temps, de l'amor, de la infantesa, de la tradició, etc.). Balanç dels clarobscurs vitals, amarg i lluminós, sincer i arravatat, el llibre avança amb pas ferm cap als Viatgers amb la dama, poemes d'homenatges a admirats suïcides (entre d'altres Pavese, Gabriel Ferrater, V. Woolf, Hemingway, Celan, W. Benjamin o Maiakovski), i acaba amb el ja esmentat Suïcidi permanent, final de trajecte on el poeta posa llum damunt el “suïcidi” que significaren “Els llargs silencis” personals com una forma de resistència a un món hostil i absurd que al capdavall “amb el seu alenar […] / esborra el suïcidi permanent”. Amb aquest vers obert final, la impecable trajectòria poètica de Jaume Pomar troba un punt i seguit per a futurs treballs, que el bon lector agrairà sempre.

Publicat a Saó núm. 358, març de 2011.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada