En el fons tota promesa és una mentida ajornada que el futur s'encarrega amb massa assiduïtat de confirmar. Qui promet, poc o molt, es compromet, empenyora la seua paraula en la promesa feta. Prometre l'impossible, sabent que ho és, és una vilesa, una mentida premeditada que només es pot perpetrar des d'un absolut menyspreu al valor de les paraules i a la dignitat de les persones. Aquestes coses més o menys inspirades en el sentit comú i en la confiança que tota sociabilitat necessita generar sembla que no funcionen en els polítics convencionals, els que remenen o remenaran les cireres del poder públic. Per a ells la mentida de la promesa a desvelar en còmodes terminis més o menys llargs, confiats que en la balança d'oblit i memòria sempre hi pesa més el primer plat, és una pràctica essencial que s'inspira en el joc del garrot i la carlota. I com que en el codi penal no figura el delicte del compromís incomplit, s'apliquen amb fervor a prometre la carlota mentre esbatussen amb el garrot l'ase que els vota. Així, prometre, com ha fet Rus, un ferrari a tots els qui el votaran no és només una bajanada de mal gust (esmentar, com diuen en castellà, la corda en casa del penjat –de les múltiples crisis), sinó que en emetre una trola de tals dimensions l'únic que busca és que els acòlits li riguen la maleïda gràcia i denigrar el valor de les promeses i les paraules, coses que han demostrat no provocar efectes secundaris. Dis-me què promets i et diré qui ets. Suposar que els potencials votants de l'homenet de Xàtiva són tan xoriços i fetitxistes com ell és suposar molt, al capdavall. Un altre hiperbòlic que no li té res a envejar és l'homenet d'Itàlia, conegut per un àlias que no ens expliquem com li han arribat a encolomar, il cavaliere (d'hipèrboles insultants va avui la cosa). Per espolsar-se la crisi dels magribins que inunden l'illa ha promès als habitants de Lampedusa el premi nòbel de la pau, eximir-los d'impostos i d'haver de pagar carburants, camps de golf i turisme a mansalva, pintar-los les cases de mil colors i convertir l'eixuta illa en un verger de flora mediterrània, tot d'una tacada i sense respirar. Que poc compromet prometre en aquests temps! Que forts bufen els vents de l'oblit i l'estupidesa!
Publicat a Levante-EMV, dissabte 2 d'abril de 2011.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 2 d'abril de 2011.
Desprès de barallar-me amb el maleït blogger intentant penjar "el noveno" al blog de la feina, i de veure el programa de TV3 sobre el Berlusconi, entenc perquè la gent no vol sentir la veritat, perquè volen sentir mentides. Aquesta actitud suïcida és com la de l'amor no correspost: "menteix-me, digues que m'estimes", doncs, el mateix. I, al igual que en aquest tipus de amor malaltís, parlem d'homes i dones sense res o gairebé res de què sentir-se orgullosos. Veurem on acaben els italians i on acabem nosaltres. Demà, que ja és avui, llegiré la inquietant suavitat del mar. Bona nit.
ResponElimina