Volia el professor Vicent Flor presentar el seu llibre Noves glòries a Espanya al FNAC quan van arribar-hi les hordes blaverofeixistes o feixistoblaveres en aquell totum revolutum que ja va denunciar Vicent Bello en l'estudi precursor de totes les aproximacions posteriors al fenomen, La pesta blava. I les hordes, capitanejades per José Luis Roberto, el curriculum delictiu del qual s'estén al llarg de no menys de quaranta anys, i Garcia Sentandreu, que ja acumula molts mèrits per a un premi ex-aequo a la violència antidemocràtica, es van dedicar a rebentar l'acte amb amenaces de mort al personal, llançament de llibres, cadires i bombes de fum. L'habitual zel policial, que va tardar trenta minuts a materialitzar-se, va evitar mals majors i es va endur Sentandreu emmanillat. Acompanyaven l'autor la diputada Mònica Oltra, l'editor Vicent Olmos i el periodista J. J. Pérez Benlloch, que hagueren de suportar com els agressors els llançaven també a la cara el nom de Guillem Agulló, el jove assassinat en 1993, com a exemple il·lustratiu del que pot passar als defensors de la llibertat. Quan les injustícies resten impunes els fanàtics tendeixen a exhibir els morts de què són responsables com trofeus de caça per trepitjar la memòria dels vençuts i atiar l'odi de què s'alimenten. Per desgràcia el nou atac feixista no fa sinó corroborar alguna de les tesis que Vicent Flor defensa en el seu llibre i evidenciar que aquests grupuscles fa massa anys que disposen de carta blanca, quan no d'interessades complicitats a l'ombra del poder, per desplegar el ventall de les seues malifetes. Hi ha més, és clar, la constatació que la pesta blava ha infectat els discursos hegemònics i determinat la política valenciana de la transició ençà, i que els dos grans partits han assumit (més el PP, que hi nada com peix en l'aigua) la burrera blavera com a coartada perfecta per entrebancar la recuperació cultural i democràtica del país. Queden els irredempts de sempre, a qui no sol fallar-los el pinso oficial per a les seues escaramusses, però el fenomen, perfectament adherit a les sigles triomfants i molt més ocult, continua sent el principal llast per a l'esforçada modernitat dels valencians.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 de juliol de 2011.
El que m'agradaria saber a mi és a qui posem com a Nosferatu d'aquesta pesta blava que desembarcà a València no sé ben bé el port d'entrada ni el carregament de rates que duia. Bé, el Camps potser li faria la competència al Klaus Kinsky, almenys el físic i la depravació ètica i moral són més que semblants. El que segueix com a incògnita és d'on surt aquest exercit de rates. Segur que el llibre de Flor alguna cosa diu al respecte.
ResponElimina