dilluns, 25 de juliol de 2011

Molta feina

En diuen treballs d’enginyeria però es tracta més aviat d’operacions de pura i dura bunyoleria (i que ens perdonen els autèntics professionals del ram). La forçada dimissió del ja per fi expresident Camps, tal com han narrat els periòdics, és de moment el darrer acte de la misèria i la incompetència que des de fa massa anys protagonitzen l’escena valenciana. Que si signe el paperet en què confesse la meua culpabilitat i evite així el xou del judici en vespres de campanya electoral, que si ara no el signe. Que si fa una estona he demanat que m'obrissen les portes del jutjat a deshora perquè hi havíem d'anar els quatre ben mudats, però ara proclame per la mateixa regla de tres la meua absoluta innocència i faig el que no he deixat de fer durant la llarga estoneta: presentar-me com a víctima d’una conjura universal contra la meua persona, de la qual en quedaria exclòs l’exèrcit de col·laboradors, aduladors, amiguets, coneguts, saludats, raspalladors i aplaudidors a jornada completa a qui estic tan agraït en aquestes hores amargues que malgrat tot encara em fan riure. I mentre fa el seu discurs de comiat (en aquests temps qualsevol nyap pot passar per tal) amb la manca de sincronia entre paraula i gest que és l’autèntica marca de la casa i senyal inequívoc que el ja per fi expresident torna a mentir com un canalla, el pobre home acciona a tota llet la màquina de l’autobombo amb què els pusil·lànimes creuen que salvaran l’honorabilitat perduda. L'ombra fugissera d'algun dubte? L'indici més lleu de mínima autocrítica? ¿Alguna paraula aguda que rime, ni que només siga en assonant, amb la corrupció que recorre el territori valencià de nord a sud i ha deixat l'aire de la política irrespirable però que el ja expresident i encara diputat Camps deu confondre amb l'olor dels llorers de la victòria fins quan ja s'han transformat en derrota inapel·lable? El grotesc espectacle de la dimissió de Camps i la burda manipulació de la informació que en va donar Canal 9 han elevat fins a límits difícilment suportables el sentiment de vergonya col·lectiva. Xavi Castillo ha expressat molt bé el que molts pensem: ell se'n va però la merda es queda. El camió del fem té encara molt feina.

Publicat a Levante-EMV, diumenge 24 de juliol de 2011.



1 comentari:

  1. Al capdavall, el ninot indultat sembla serà un altre. La categoria de "saludat" crec que és fascinant. El Bigotes era només un agraït saludat o saludat agraït del Camps? Podrà aclarir-nos-ho -ei, quin domini dels febles, eh? Ja semble el Montilla- la Bunyologia, o ciència de la mai ben entesa política valenciana? Ah, que si és pa' llevar la merda que queda, m'apunte.

    ResponElimina