divendres, 1 de juliol de 2011

Tolerància zero

Els mandarins del PP han decidit viure d'esquena al corrent regenerador que, amb el teló de fons d'una proletarització galopant (inclosos els proletaris més abundants: els sense feina) d'extensos grups socials, va desembocar en les places i s'ha escampat des d'allà per les altres artèries cíviques. El desmuntatge dels campaments dels indignats respon al moviment natural que regeix les marees i les inundacions, de manera que ningú no s'enganye: l'aigua tornarà a obeir les lleis de la física per desbordar-se en alegria i ràbia. Si alguna cosa deixen en l'aire els revoltats multicolors del 15-M és la consciència recuperada del frau d'una democràcia que ens falsegen, dels abusos d'un poder sense cor ni rostre que mou els fils a l'ombra per alimentar la cobdícia de les minories de sempre, que la democràcia no té amo (o no n'hauria de tenir). Però ells, als ajuntaments o a la Generalitat, creuen que podran continuar ad infinitum amb els seus negocis i s'entesten en les tàctiques anacròniques del seu ranci autoritarisme, convençuts que mai no naufragaran en la maror democràtica. El mateix dia que els indignitats abandonen la plaça que un dia fou del País Valencià, el PP torna a alçar la destral per tallar de soca-rel un dels arbres que ha mantingut dempeus la dissidència i la dignitat cívica tots aquests anys al cor de Velluters: Ca Revolta. La reiterada excusa del soroll, que ja van esgrimir vuit anys arrere, sense cap denúncia del veïnat, pot fer caure una allau de multes que sepulten l'associació cultural i ordres de tancament del local de Santa Teresa. Com en la prohibició de les emissions de TV3, les multes a Acció Cultural, la tolerància zero als animosos defensors del Cabanyal, el menyspreu enquistat als familiars de les víctimes del metro o els entrebancs a Escola Valenciana, i la guerra per tots els mitjans contra tota cuca viva del país, les fúries autoritàries de les autoritats valencianes devaluen permanentment la nostra democràcia. Pel que sembla ells només volen una ciutat d'escaparates plenes de maniquís immòbils i on el soroll dels bòlids dissipe qualsevol veu discordant. Una ciutat on no hi haurà més veu que la ronca d'un poder espuri imprimint els signes de mort d'un encefal·lograma pla.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de juliol de 2011.

Primera declaració de Ca Revolta.


1 comentari:

  1. Manel, t'agafe la imatge i part de la indignació que tantes malifetes revengistes dels que no pararan fins a convertir-nos en maniquins o esclaus, ens produeix.

    ResponElimina