dissabte, 16 de juliol de 2011

Joventut efímera

Després de més de dos anys en què a la corretja Gürtel se li han practicat nous forats per ajustar-la a la cintura de les evidències i de les invidències, l'horitzó tardoral de Camps ha adquirit el color desllavassat de la fusta de la banqueta dels acusats. Les evidències apuntaven a un fet llargament contrastat per l'experiència: la joventut no és eterna ni vestida de Forever Young. Si el suborn és impropi de qualsevol persona honesta, molt més ho és d'un càrrec públic que a més ocupa la poltrona més alta del poder autonòmic, però l'argot jurídic és amic de redundàncies, vés a saber per què. En el costat de les coses que no podem veure, que ací anomenem invidències sense permís del diccionari, hi hem de col·locar els efectes polítics i institucionals que el judici a Camps desencadena a curt i mitjà termini. L'homenet es va entossudir, quan les evidències ja eclipsaven les simples sospites sobre la trama de corrupció estesa com una plaga de nord a sud durant tants anys, de lligar el propi destí amb el del país que tenia l'obligació de governar i aquest naufragi deixarà tot de cadàvers a les platges de la realitat negada. I si, com pretenia, les urnes el van absoldre a les darreres eleccions, ara pot ser sentenciat per un jurat popular (ironies de la història). De manera que tindrem el primer president (els valencians sempre batent rècords negatius) que serà jutjat mentre exerceix el seu càrrec. Farem bé de no confondre el càrrec, sempre efímer, amb la institució, que necessitarà alguna cosa més que una maneta de pintura per recuperar un prestigi que la tossudesa mentidera de Camps ha dilapidat sense trellat. El bon capità ha de ser l'últim a abandonar el vaixell que sotsobra, però Camps ha intentat salvar la pròpia pell posant en perill la tripulació i la nau en un cas d'estultícia ètica i política que no poden jutjar els jutges però sí la història i la ciutadania no anestesiada pel poder. La drogodependència de l'afalac i la megalomania de què són víctimes tipus com Camps apunta a una realitat més profunda i més negra que els vestidets del suborn només tapen a penes. És hora de veure-hi clar entre tanta invidència.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 de juliol de 2011.

                                           Una rialla a duo que potser acabarà en plor.

2 comentaris:

  1. Doncs no seré jo qui li deixe el mocador pa' que es lleve els mocs. Jo diria que ni el xulo de Zaplana hagués fet el que la hipocresia beata de Camps li permet. Quanta supèrbia!

    ResponElimina
  2. Els beats veuen la pròpia beateria com un salconduit per a l'eternitat celestial i la impunitat terrenal. El seu president no només és un "beato roín" (adjectiu que invariablement acompanya aquest substantiu al meu poble, que savis!) sinó a més ben curt de gambals, tan curt com per deixar-se enxampar per l'avarícia panxacontenta i pija del fons d'armari. Només una dura i sostinguda penitència podria servir-li de lliçó. Però els mocadors, que els demane a can Forever Young. Veurem com acabarà aquest merder.

    ResponElimina