diumenge, 17 de juliol de 2011

Solatges de Venus

Robert Llopis, Setge al cercle. XXII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi 2005. Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà, València, maig de 2011.
· · ·
Sis anys ben comptats separen la proclamació de Setge al cercle de l'alcoià Robert Llopis (1973) com a obra guanyadora del 22è premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez i aquesta publicació que finalment veu la llum. A l'endemig, una tèrbola història d'incompliment dels compromisos editorials que els responsables de Brosquil havien adquirit amb els organitzadors del premi. Ja se sap què sol passar quan a les ganes de menjar de les cròniques dificultats del sector del llibre s'hi suma la fam d'aventurers (i que ens perdonen els aventurers de veritat) que estiren més el braç que la mànega, ho fien tot a la mamelleta institucional i manipulen el material literari amb la mateixa delicadesa amb què, posem per cas, podrien fabricar rajoles. Hi compten, és clar, amb la bona voluntat de directors de col·lecció i autors que aviat reben un colp al cul com a agraïment als serveis (gratuïts) prestats, mentre continuen fent la viu-viu amb els llibres segrestats pels creditors en algun fosc magatzem i maldant per obrir nous “mercats” en territoris verges de mamelletes intactes. Deixem-ho córrer. El cas és que sortosament la poesia de qualitat pot sobreviure a aquests i d'altres entrebancs, que pot elevar-se per damunt les circumstàncies del moment i, en una mena de venjança ucrònica, aparèixer pletòrica com un nadó i fresca com una lletuga. Que l'alternativa al desgavell editorial siga la publicació feta per una associació sense ànim (ni possibilitat) de lucre, aliena als circuits de distribució, amb un tiratge de 300 exemplars (això sí, d'impecable factura) que s'escamparan amb el sofert però infal·lible boca a boca, no és més que el preu que hem de pagar per la independència i la dignitat de l'ofici poètic (el de l'autor i el del lector). Ben mirat, i assumit sense escarafalls el lloc marginal que certa literatura en general i la majoria de la poesia en particular ocupen en l'univers mediàtic, traure a la llum aquesta mena de papers és tot un símptoma de vitalitat i un impuls a autors que, com Robert Llopis, s'han guanyat a pols l'atenció dels bons lectors.
Acompanya Setge al cercle un petit pròleg de qui açò signa, escrit en 2007, i les reflexions del qual serviran també per a la redacció de la present nota. Es troba el llibre dividit en quatre seccions, Cercle en tu, El caliu del silenci, Metamorfosis i Els bojos savis, que contenen el pòsit de l'experiència amorosa convertit en ritus, en motiu de reflexivitat poètica i en itinerari. A la primera part, la més extensa, hi reconeixem la nitidesa de la veu poètica adreçant-se al tu amorós, un cant a la plenitud eròtica simbolitzada en la paraula cercle. Hi predominen les hores de llum tènue, l'alba i el capvespre, i la recurrència de símbols com el vent (identificat amb l'impuls del desig) i els cabells, que remeten a l'amada. A El caliu del silenci assistim a una recerca, plasmada en l'autodiàleg, del silenci meditatiu i la soledat. Metamorfosis fa explícita la idea de la mort que vivifica cada transformació i on el jo, metamorfosat en le diverses aparences d'un “ésser limítrof”, malda per alçar el vol i “per tornar a ella, volguda Icària” o “fosca matriu de la mar”. Els bojos savis de la darrera part són els amants que “han tastat l'agredolç silenci” i es troben aptes per a “un cert art de viure” o “un cert art de riure”. La tornada a la plenitud de la llum, aquestes “núpcies solars” del llibre, hi adquireix sovint la forma d'un “malson” entre “murs tan reals com invisibles”. El goig de l'amor, la intensitat de la passió, ja no pot tancar els ulls que s'han fet savis en el silenci ni renunciar a “la coneixença del miratge”, a la “concordança de joia i soga”. Lluny de les formes d'amor etiquetat, de tots els tòpics a l'ús, la poesia, de la mà de Robert Llopis, ha rescatat aquesta forma més plenament humana, aquest solatge irrenunciable al fons del qual “trobaràs aquell vell regust a tu”. Oferim-ne, per acabar, un botó més complet de mostra, extret d'aquesta darrera secció: “Ajagut en la incurrència de l'atzar, / vorege el marge aspredolç de les hores. / Les mans als ulls són prismes que disfressen la llum, / mans de mots de closos llavis. / Cou la carn com un desig cobert de sangoneres. / Un còdol sura sobre els tolls de la tardor. / L'observe amb un lleu somriure”.
“La veu poètica de Robert Llopis ja s'ha guanyat un espai propi que no malmetran ni l'aldarull del bassal on rauquen tants batracis ni la indiferència més gèlida. I li desitgem plena i llarga vida”. Eren les paraules amb què es tanca el pròleg i que avui continue subscrivint en la seua integritat.

1 comentari:

  1. Moltíssimes gràcies per les teues paraules i pel teu esforç, Manel! M'animen a seguir escrivint poesia. Una abraçada.

    ResponElimina