dissabte, 21 de gener de 2012

El malson de Mou

Conste que com a barcelonista estic encantat que Mourinho siga l'entrenador del Madrid, i molts anys que ens dure. Mai en la vida el Barça havia guanyat tant i tan bé el seu etern rival, cosa que hem d'agrair no solament al joc esplendorós, estratosfèric i de filigrana, més exactament blaugrana, d'un conjunt irrepetible i a la poètica lucidesa d'en Pep Guardiola sinó també –just és reconèixer-ho– a la incompetència d'un tècnic tan antipàtic, arbitrari i capriciós com Mourinho. Però aquesta columna és política, no ens desviem del tema. Perquè em fa l'efecte que l'histèric lusità representa en el terreny futbolístic el mateix que la majoria de sàtrapes i mandarins que governen els nostres destins en el camp polític i social: un frau de campionat. Que el futbol són faves comptades no m'ho negarà ningú, i perquè brille més enllà de la immediatesa de cada ziga-zaga del joc cal posar-hi molta èpica i molta lírica, literatura d'alta volada com la que ben pocs –el seu antònim Guardiola, per exemple, i un grapat de comentaristes esportius– saben elaborar. Altrament, els discursos esdevenen pura gasofa per als més estúpids, provocacions mediàtiques, gestos a la galeria, fabricació de carronya perquè una premsa àvida de notícies l'escampe per tot el planeta. Encimbellar un entrenador tan dejú d'idees i tan sobrat de ressentiment i nits en blanc no ha estat més que el resultat d'una avorrida campanya mediàtica d'un dels clubs més poderosos del món, presidit per don Florentino, tauró dels negocis que detesta el futbol. Però la campanya ha aconseguit clavar-nos les enrabiades i amargors de Mourinho fins en la sopa perquè una gran part del públic li riu les (des)gràcies com els les ha rigudes als sàtrapes i mandarins que li furtaven la cartera, fins i tot després del gran robatori. Una cosa sí estic disposat a reconèixer al sicari portuguès: haver-se convertit, per grat o per força, en l'espill perfecte de la mala llet hispànica, que també escenifica molt bé la bota de Pepe aixafant la mà inerme de Messi. Per sort hi ha espai per a la utopia i apòzema contra el frau. I es diu Guardiola, illa de llum enmig del malson de les crisis.


Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 de gener de 2012.



2 comentaris:

  1. Encantador article, Manel. Senzill i a l'abast de tots els públics. Com tu, molta gent veiem en el Barça aquell exemple de grandesa futbolística i alhora d'humilitat humana; d'intel·ligència i aptituds extraordinàries, i tanmateix pròximes i 'didàctiques'. Com si alguna cosa que se'ns vol negar fóra, en realitat, possible. En fi, que del Barça ens vénen actualment, i per sort, algunes de les alegries que no fallen. Amb el teu permís, recomane l'entrada al grup de fb de Burrera Comprimida. Gràcies. Abraçada.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Maria Josep. Almenys viure en aquesta bombolla del Barça d'en Guardiola ens aconhorta de moltes altres derrotes. El que no sé –t'ho dic amb el cor a la mà– si alhora no ens substreu massa energies que podríem dedicar a altres feines. Tot i que al capdavall, els plaers, i les llibertats i tutti quanti, diuen, no són incompatibles. Una abraçada.

    ResponElimina