dimarts, 31 de gener de 2012

Intensa brevetat

Josep Sou, Perbreviter. Premi de Poesia Festa d'Elx 2010. Poesia 3i4 núm. 145, València, febrer 2011.
· · ·
El poeta alcoià Josep Sou (1951) és autor d'almenys una setzena de títols des de la seua estrena en 1989 amb De ciutat fins als apareguts els darrers anys, Conreus de l'horitzó (2000), Canta la tuaca (2002), Sota la pell del cautxú (2003), Ma non troppo (2006) i Ivarca (2008). Com a poeta visual i objectual la seua obra ha estat àmpliament editada, exhibida en un gran nombre d'exposicions per ací i per allà i justament celebrada com una de les aportacions més interessants dels darrers temps en aquests camps. Així doncs, ens trobem davant un autor que treballa a un ritme i amb una intensitat realment inusuals i que ho fa, com no podia ser d'altra manera, a partir de la llibertat que exigeix tota creació artística i que el territori transfronterer (en el moviment de vaivé entre l'art purament verbal i la composició plàstica) que ocupa Josep Sou necessita subratllar d'una manera més evident. És la poesia de Sou una proposta sempre oberta, en moviment, deliberadament experimental, incòmoda en els hàbits estancats de la tradició, com si en cada giragonsa del camí el poeta assagés noves formes d'expressar els límits difusos d'una realitat tothora canviant. El resultat d'aquesta recerca, vist en conjunt el considerable gruix de llibres que ja la componen, podrà semblar desigual a ulls del lector (en un procés de perfeccionament i ajustament de les eines expressives com més va més palès), però això forma part de les regles del joc que l'autor s'hi proposa, deliberadament allunyat dels preciosismes dels llocs comuns i compromès amb l'experimentalisme que n'és sempre principal fonament.
Perbreviter, expressió llatina que podríem traduir per `molt breument´, reuneix, al nostre parer, el bo i millor de la poesia de Sou. S'hi manté el tractament espacial del poema, sense signes de puntuació i amb masses de blanc pautant el ritme cadenciós dels silencis; s'hi manté el trencament del discurs amb la dissolució de certs enllaços sintàctics i la resistència a ancorar el poema amb anècdotes i referents massa explícits; hi fa de principal fil conductor del teixit poètic una veu meditativa que va cosint el seu pensament amb l'agulla del temps que escandella la profunditat o lleugeresa de l'ara i ací o es gira cap a l'abisme del passat que s'invoca. En la línia ja madurada d'anteriors propostes com els més amunt citats Ma non troppo o Ivarca, Josep Sou ha deixat arrere alguns dels excessos del flux verbal dels primers llibres, que de vegades es deixatava a colps d'atzar, amb el perill de vorejar massa sovint els estimballs del no-sentit o de sucumbir als capricis de les troballes (per molt que siguen una part consubstancial a tot exercici poètic). El poema ací s'ha concentrat, el llenguatge s'hi ha tensat i ha deixat que els silencis, indispensables per a la construcció musical del poema, també hi parlassen. De vegades s'acosta, per intenció i gracilitat –no per la seua arquitectura mètrica– al món del haikú i altres gèneres de la tradició oriental. Dividit en el que poeta denomina cants (Cant primer, Cant segon, Cant tercer i Cant de cloenda) d'extensió desigual (4, 16, 20 i 16 poemes), Perbreviter s'obri amb la cita d'Horaci “brevis esse laboro, obscurus fio” que el diccionari tradueix “m'afanye a ésser concís, em torne obscur” i que resulta d'allò més eloqüent, no tant per l'obscuritat (aquest és un dels exercicis més lluminosos de Josep Sou) com per la brevetat dels poemes o instants poètics i els beneficiosos efectes, ja apuntats, que aquest esforç ha generat.
No resulta senzill, per a un poesia que renuncia quasi sempre a pintar amb colors realistes situacions i escenes i que en els seus moviments reclama l'autonomia del llenguatge poètic, definir-ne els temes. En qualsevol cas, hi ha una veu que travessa els embulls del temps i que ofereix  instants cristal·lins de pensament poètic. De vegades hi ha al·lusions a fantasmes del passat, a la pròpia ciutat esvaïda en el temps, hi ha moments de passió i tendresa i una clara voluntat de recompte i memòria i, al fons de tot i en la mesura en què els mots conquisten un sentit, el propi sentit en la trama de l'escriptura. Deixem que ens ho diga Josep Sou en un parell de seqüències: “Això sí / tan important com és l'experiència // com si l'experiència no fóra temps vençut / temps mort i sepultat en la indiferència / d'un vestit sense costures”. “I en la via / els sentits s'afermen / a la llum impossible / de l'afany / quasi desert / de la poesia”.

Publicat a Saó núm. 366, desembre de 2011.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada