dissabte, 7 de juliol de 2012

Noces i funeral


Si és veritat que, com deia Fuster, no hi ha més plaers que els imprevistos, haurem de convenir que aquesta cosa del futbol, tan previsible malgrat la incertesa del resultat, deu proporcionar un gust més aviat irrisori, una alegria efímera que s'estira més o menys segons la pressió ambiental i els dictats de la propaganda. Acceptem, però, que l'eufòria col·lectiva (no el plaer íntim i fisiològic) que va deixatar la victòria de la selecció espanyola pels carrers de València, més enllà d'agitacions identitàries i automatismes per a l'entreteniment i el control de les masses, deu complir alguna funció salutífera en el cos social. El cas és, però, que aquestes noces eixelebrades van tenir lloc a pocs quilòmetres d'on se celebrava el terrible funeral de 50.000 hectàrees de boscos. La bona educació i el respecte degut exigien en altres temps evitar el cementeri i la casa del finat per festejar els matrimonis i altres alegres conteses. Però el narcòtic dels plaers subsidiaris, tan ben explotat en temps de crisis, no repara en subtileses ni expressions de civisme. A més, parlem de València, ciutat que tothora s'abisma en la vanaglòria i que no vol ser capital d'un país que no coneix i que no estima. És més que probable que la majoria d'eufòrics celebradors de les gestes de l'esfèrica no hagués sentit parlar mai d'Andilla o es pensés que Cortes de Pallàs era una illa del Pacífic. L'única comunitat que poden reconèixer té la insípida abstracció dels papers oficials i el color fals dels mapes que ixen per la tele, de manera que fan bé de declarar-se rabiosament espanyols quan la selecció alça la copa i ells es queden sense treball i els escuren les butxaques. Molt abans que s'incendiassen els boscos havien cremat les seues arrels i les seues consciències i els havien fet creure que tot era un complot inevitable de la divina providència. Si a més, a la llotja de la gran final hi havia el president espanyol i l'hereu de la corona, res no podia impedir l'orgia futbolísitica a la vora de la desagradable realitat del funeral, contra la qual estan ben vacunats. Perquè això és València, la pàtria de Bankia i les víctimes silenciades del metro, d'un parlament ple d'imputats, d'un paradís del frau fiscal on els corruptes fan el vermudet entre colpets a l'esquena i el poderós toreja els tribunals. Mentre a València plovia cendra i el cel es pintava d'apocalipsi, la majoria dòcil es lliurava a l'efímer plaer compensatori. Havia estat ensinistrada en el pa i el circ. El mal era que el pa s'acabava i ja només quedava un gran circ en flames, i cendra, molta cendra.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de juliol de 2012.



















[Imatge extreta del bloc L'home dibuixat.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada