dissabte, 11 de maig de 2013

País Valencià

Tot procés d’anorreament comença (i culmina) substituint els noms, controlant fèrriament el llenguatge i anatemitzant les paraules que es resisteixen a l’ordre del muts i a la gàbia. Antropònims i topònims, els noms propis amb què els pobles anomenen la gent que són i els llocs de la terra on viuen, són el primer blanc que el poder ataca per iniciar i rematar tota conquista. Canvia els noms de paisatge i paisanatge on més mal fa, al registre de la propietat, i embastardeix els documents d’identitat i t’asseguraràs la submissió del vençut. La llengua, amb el crucifix i l’espasa, és el millor obrillaunes de l’imperi. Un colp aconseguit l’estranyament i la invisibilitat en el buit dels noms negats, costa déu i ajuda recuperar les paraules salvades per la tenacitat espriuana dels irreductibles, i el batejat Jorge, Vicente i Antonio, el convertit en Mogente, Alicante i Orihuela, es resistirà a retrobar-se en Jordi, Vicent, Antoni, Moixent, Alacant i Oriola. L’autoodi que niua a l’entranya de l’esclau és el millor antídot contra el desig de llibertat. Per això sorprén l’obsessió per esborrar del mapa valencià el nom del país, vigent entre nosaltres amb més o menys fortuna des de l’època foral i hegemònic al segle XX entre el valencianisme. No contents de doblegar-nos a base de dejú, han d’extirpar-nos, amb la bota malaia de la seua llei de majoria absoluta, els noms que més clarament parlen de democràcia, futur i llibertat. Perquè si l’aigualit Comunitat amb què ens difuminen, a força de martellades, ja és sinònim de corrupció, autoritarisme i misèria, ens queda l’horitzó del País Valencià com una realitat oberta a l’altre costat del mur i l’opacitat. Però l’enèsima embranzida del PP contra la dignitat dels valencians, a partir del model blaveroespanyolista ja exportat amb èxit a la Franja d’Aragó (LAPAO) i les Balears (Bauzá), és un clar símptoma de feblesa. Faríem mal fet de contribuir a l’anatema del nom cedint al xantatge: més prompte que tard veurem TV3, de manera que és millor esperar i estalviar-nos una altra amputació humilant. I és que trontollen, i tenen molta pressa. A un poder ben ferm no li cal exhibir tanta bel·ligerància. Tampoc nosaltres sospitàvem que fóssem tan perillosos, ben encaminats i propers a l’esperança.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de maig de 2013.



















[Imatge extreta del blog Espai País Valencià.]

1 comentari:

  1. Sí, per primera vegada en molts anys, tinc la sensació que som "perillosos". Som a prop, crec, d'una certa eixida a la llum...

    ResponElimina