dissabte, 15 de juny de 2013

D'Elysian a Taksim

Aquests dies de revolta a la plaça Taksim d’Istambul m’ha vingut amb insistència al cap la cançó que Pete Seeger va gravar a l’àlbum God Bless The Grass en 1966 i que ací va ser molt popular a mitjans anys setantes coincidint amb els moviments de lluites veïnals: “Preserven el parque Elysian”. És com el revers benigne de les fotografies dels enfrontaments entre manifestants i les denominades forces de l’ordre (d’un ordre, o desordre, determinat, no cal dir-ho), algunes d’elles profundament corprenedores, com la de l’home suspès enlaire per l’impacte d’un raig d’aigua a pressió. “El aire es libre, amigo”, cantava en castellà el novaiorquès evocant l’arrel hispana de Califòrnia i Los Ángeles, la ciutat que alberga aquest parc públic, un dels més antics i grans del món i que com tantes altres zones verdes ve una hora o una altra que és amenaçada per l’avarícia cega d’un determinat ordre (o desordre). La cançó té un aire naïf que barreja amb gràcia el llegat del poeta dels espais lliures, oberts i democràtics, Walt Whitman, amb les tonades populars nord-americanes i que contrasta amb la rotunditat d’aquell “No pasarán las excavadoras”. Passolini també en va deixar un testimoniatge esquinçat, de la reconstrucció (o destrucció) de les ciutats italianes, en el seu Plany de l’excavadora. Per a Orhan Pamuk, que tant ha contribuït a fer d’Istambul una de les ciutats més atractives i novel·lades del món, la resistència a la destrucció del parc Gezi, que és l’espurna que ha encès la revolta de Taksim, és abans que res la lluita per preservar la memòria, alhora individual i col·lectiva, de la gent. Una volta l’espurna ha crescut en flames, la foguera ja no es deté en la causa ecològica sinó que amplia el seu horitzó per qüestionar un ordre (o desordre), com sol passar en totes les places on es conreen els camps d’una nova democràcia. Entre Taksim i la Torre de Gàlata, a través d’Istiqlal i els carrerons plens de parades on preparen suc de magrana i botigues de lutiers on algun dia podria escoltar-se el banjo de Pete Seeger, hi ha un dels passejos més bells que recorde haver fet mai. La memòria i els arbres que volen arrancar de Gezi són l’arrel de la lluita universal per la llibertat i una democràcia autèntica.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de juny de 2013.


[Foto de Kerim Okten, EFE.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada