dissabte, 8 de juny del 2013

La muralla

Ja se sap que en temps de rebolica i confusió, d'atur i crisi, les demagògies, sobretot les d'arrel feixista, hi tenen camp fèrtil per sembrar i conrear els seus escurçons d'odi, ximplesa i violència. Com un avís per a navegants, a París acaben de matar Clément Méric, un jove en el primer any de la seua carrera universitària. Inevitablement ens vénen al cap Guillem Agulló, Miquel Grau o Yolanda González, l'assassí de la qual es troba avui perfectament camuflat en treballs per a la policia i una nova identitat. Cruel avís per a navegants entre escenes de ràbia i impotència de manifestants que alcen el puny i entonen el “No passaran” amb una erre massa suau efecte de la fonètica francesa. Ens el podrien haver estalviat, l'avís mortal, ni que només fos perquè en aquesta terra coneixem de sobres les fatxenderies, algunes de resultats letals, de l'extrema dreta i la permissivitat que hi manté el franquisme legal, que s'aixopluga en sigles respectables, i el sociològic, que no solen arreplegar les enquestes. A diferència de la consdescendència amb què ací són tractades les forces de xoc del poder capitalista, en la seua versió més estúpida i intimidatòria, a França s'han proposat –tal vegada per entretenir la indignació que aquests dies s'expressa en el carrer– prohibir aquest tipus d'organitzacions violentes. Clar que per prendre'n bon exemple hauríem de començar per dotar-nos de lleis més decidides en la persecució del grupuscles feixistes i neonazis, cosa difícil atès que sovint el terme nazi i similars és aplicat, amb una absoluta manca d'escrúpols i de fidelitat a la història i la semàntica, en tot de situacions, idees i persones que no hi tenen res a veure o que fins i tot han combatut i combaten decididament aquestes ideologies. Però la indefugible batalla legal, que s'emmarca en un context de reivindicació d'una memòria històrica sovint burlada i menyspreada, no pot ajornar l'esforç cívic de la solidaritat antifeixista, que és la primera taula de salvació dels navegants. Els fets de Burjassot, per molt que al remat no passaren de ser la ridícula exhibició de quatre cavernícoles exaltats, i el setge al seu batle Jordi Sebastià són massa propers per agafar-nos tot això a broma. El poema de Nicolás Guillén “La muralla”, escrit ja fa cinquanta-cinc anys, manté la vigència del primer dia. Només l'acció solidària i decidida mantindrà a ratlla el sabre del coronel, l'alacrà i el milpeus, el verí i el punyal i la dent de la serp.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 de juny de 2013.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada