dimarts, 14 de gener de 2014

Cròniques del desencaix

Anna Ballbona, Conill de gàbia. labreu Edicions, col·lecció Alabatre núm. 37, Barcelona, setembre de 2012. Pròleg de Francesco Ardolino.

· · ·

El segon llibre d'Anna Ballbona (Montmeló, 1980), després de La mare que et renyava era un robot, Premi Amadeu Oller 2008 per a poetes joves, desplega una sèrie de 44 cròniques poètiques sobre el desencaix de la protagonista en el món. Bé, no tant en un món genèric i abstracte, aliè als batecs i les referències del present llibre, sinó en un de ben particular i escrit en singular: la d'una viatgera constant en vagons de trens de rodalies. O el que és el mateix, la cerca d'un sentit i d'una identitat per part d'algú que no deixa de mirar la realitat amb un to burleta, irònicament distanciat, allunyat de qualsevol dramatisme o sentimentalisme més o menys impostats. Hi predomina, doncs, des del mateix títol, un aire de joc que posa pinzellades surrealistes damunt el llenç de les escenes viscudes com a absurdes enmig de l'embadaliment propi de qui té tendència a veure-ho tot com una pel·lícula el guió de la qual algú ha tingut la mala pensada d'escriure no se sap ben bé per què ni per a què. Aquesta recerca és, diríem, el motiu central d'un viatge que va omplint-se de matisos en el seu recorregut i que adopta diverses estratègies discursives, a mesura que el paisatge s'eixampla i van quedant arrere barris i pobles i el fum i les llums de la gran ciutat, Barcelona. Una d'aquestes estratègies, que reforça la sensació de crònica-anticrònica (i no podríem dir de quina manera la condició de periodista de l'autora hi ajuda), consisteix a canviar-li el pronom fort a la principal protagonista del film: ara el jo, després el tu i finalment la tercera persona habitual dels relats. Amb tot (i per això parle d'anticrònica), el que fa Anna Ballbona és capgirar el sentit de les narracions més convencionals i incidir, no en l'anècdota, sinó en la sensació que produeixen les experiències i en el resultat del pensament que provoquen a posteriori, que és el poema ja cristal·litzat, el cristall mateix. És clar, no debades estem parlant de poesia, per la tensió lingüística que suporten els poemes, generalment breus o molt breus, pautats en versos decasíl·labs i octosíl·labs o en la forma del poema en prosa, per la recerca també d'un estil (i ja sabem que l'estil és l'home, vull dir, la dona) propi, una manera de dir que imita les formes dialogals per reproduir el monòleg del pensament i la consciència d'aquest jo líric joganer, despistat i una mica entremaliat, que es mou amb presses i que va caçant al vol, gràcies als trens que es perden i les adreces que s'obliden, la bellesa i la intensitat dels moments que volen romandre i deixar marca.
El mateix títol, Conill de gàbia, funciona com una autoimatge irònica i ens empeny al món de les faules i l'enjogassament, en contrast dramàtic amb la literalitat d'una imatge impactant i en el fons dolorosa: el mal de la claustrofòbia d'algú que se sent tancat, engabiat. El poema VIII de la secció titulada Dietari ens en dóna la clau: “Perdre autobusos i trens té el sentit / de peixar una ficció corrent / i harmònica, un desendreç reglat, / fugir cap al no-guió dins la gàbia / de conill, límits que no s'han de dir […]”. Són precisament els límits que no s'han de dir els que són suggerits tothora en el poemari com a enemics en la lluita per la recerca del propi sentit. Reapareix aquest conill, ara degollat, al final del primer poema de Cambra de disseccions i a la darrera anticrònica del llibre, de la secció Explosions engrunades: “Passa un conill de gàbia pel mig del carrer quan tramvies i altres bestioles es lladren i llepen cicatrius del temps”. El poema, doncs, com a acte de resistència quotidiana i lloc on preservar la pròpia identitat i un íntim sentit de les coses: una intimitat que troba en l'al·lusió i el circumloqui, en el distanciament irònic, maneres clares d'expressar-se, preguntes tan eloqüents com l'absència de respostes fàcils. És d'agrair en el treball d'una poeta que ara tot just comença el rigor esmerçat en la seua recerca, una sensació de frescor i de pa acabat de coure de poemes que en el fons responen a una tensió que en la majoria de casos es resol pel costat més amable de la vida. El temps anirà portant més coses al vagó de la vida i a través de la finestra potser es desplegarà un paisatge on els conills tresquen lliures malgrat els riscos de la nua intempèrie.

Publicat a Saó núm. 388, desembre de 2013.


[D'esquerra a dreta Anna Ballbona, Begonya Mezquita i Carles Torner durant la trobada de poetes catalans i eslovens a Eslovènia, l'estiu de 2013.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada