dissabte, 11 de gener de 2014

El trencadís

Estava cantat que el trencadís esdevindria el símbol més eloqüent de la realitat valenciana. Diuen que el primer a fer-lo servir com a lluminós complement de la seua arquitectura fou el català Antoni Gaudí, modernista per antonomàsia. Aquell art trencador penetrà més tard en l'arquitectura popular valenciana, especialment vistosa en El Cabanyal, barri que el desenfrè, la ineptitud i la golafreria dels governants s'ha entossudit d'esborrar del mapa. Però consulte els diccionaris generals a l'ús i no hi apareix el terme en la seua accepció de mosaic, únicament en la més habitual de cosa fràgil, que es pot trencar amb facilitat. Les burdes mans de Calatrava no haurien d'haver tocat un material tan delicat ni la política valenciana com a simulació del negoci megalòman dels faraons actuals hauria d'haver aposentat les seues natges immundes damunt els inútils mirallets del no-res. Endevine qui pagarà tants plats trencats, tanta façana que s'ensorra. Però els esclaus que van construir les piràmides de la vergonya tenien prou amb el pa i el circ de l'espectacle, adobat amb la droga de la desmemòria i la indiferència. Esmicolat el gran mosaic, el diccionari es concentra ara en el sentit primigeni de la paraula, alliberada de fútils adherències, i no hi ha més remei que mirar de fit a fit la realitat i tornar a anomenar les coses pel seu nom. Aquest escenari que s'esquerda per totes bandes i que té en el Palau de les Arts el patetisme simbòlic del malson de La caiguda de la casa Usher de Poe no es pot reconstruir, però, amb material d'enderroc. Ha passat el temps de les reformes i els recanvis, de la reparació de les goteres i la lluïda de parets balderes. Només la ruptura de soca-rel amb el temps del trencadís i la solsida podrà donar, amb paciència i una canya, la possibilitat d'alçar una nova casa per al poble valencià. I el nou material de construcció serà el de la posada al dia radical dels valors democràtics, que han d'empènyer des de baix i amb gosadia. Per molt que els vents de les estadístiques, tan incerts, pronostiquen el relatiu daltabaix de la dreta més bèstia en unes eleccions massa llunyanes, encara certa esquerra oficial s'entreté amb les hipòtesis errònies que van produir les trencadisses d'ara. Aquests vents poden convertir-se en un nou parany, en la insistència del cercle viciós que formen monarquia, constitució, estat de les autonomies i tota la pesca. S'acaben els miratges i continua el temps de la brega, la voluntat i l'eficàcia de la feina.

Publicat a Levante-EMV, 11 de gener de 2014.

[El País, José Jordán.]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada