dissabte, 12 d’abril de 2014

Imperi de la llei

Tot i la previsible negativa del Congrés a la petició del Parlament de Catalunya, tenia ganes de sentir què deien ses senyories. Bussege vostè en les aigües del llenguatge, que inunden també allò que no es diu, els insondables abismes del que s'amaga, i obtindrà una imatge nítida de la realitat. O, pel que fa al cas, de l'estat de la nació o la nació de l'estat (una, més o menys gran i formalment lliure). Creiem que dominem les paraules però, fora de l'exigent exercici de crontrol que és la literatura, i no sempre, són elles les que manen per escampar tota mena de tabús, idees preconcebudes, llocs comuns, prejudicis i vacuïtat. La política, no cal dir-ho, és un terreny especialment adobat perquè hi cresquen aquesta mena d'hortalisses. Ses majoritàries senyories, amb Rajoy i Rubalcaba com a primeres espases, ja es cuiden ben bé prou de no aventurar-se fora de l'espai acotat de l'insignificant, la banalitat més ensopidora, les paraules més grapejades i inútils. Els passa com a alguns periodistes esportius, que de sobte apareix una paraula i els apunyala per l'esquena sense que normalment la majoria de l'audiència se n'adone, víctima silenciosa de traïcions similars. Vegen què volen dir quan afirmen que tal futbolista, normalment algun de molt de caràcter i escasses qualitats tècniques, va tenir una actuació imperial. No sé a vostè però a mi això d'imperial em posa la carn de gallina. Doncs vet ací que la paraula preferida d'aquest diàleg de sords de l'altre dia al Congrés per part dels negadors del dret democràtic de votar fou imperi –de la llei, només faltaria. Vol dir això que els catalans (i els altres, inclosos els estrictament espanyols si algun dia s'ho plantegen) no poden votar perquè l'imperi de la llei no ho permet, amb la qual cosa, en el fons, ens trobem davant la paradoxa de tenir una Constitució que per l'endret és democràtica i pel revés impedeix exercir un dret essencial en democràcia, el vot, en aquest cas en forma de referèndum. És una llàstima que el ditxós imperi de la llei no arribe, posem per cas, per assegurar l'habitatge, el treball, la sanitat o l'ensenyament en valencià, drets també constitucionals. Quan paraules com constitució, imperi, democràcia, sobirania i tantes altres es converteixen en paper mullat, cal tornar a escriure-les amb bona lletra sobre un paper nou. Així es va deixar escapar l'enèsim intent de Catalunya de posar una mica de trellat en l'imperi i obrir la via per a una república de ciutadans i pobles més lliures. Una altra oportunitat perduda per als altres pobles d'Espanya de posar a hora el rellotge de la història. Però a diferència dels representants catalans recreats per Eduardo Mendoza a La ciudad de los prodigios els d'ara se'n tornen a casa amb el cap ben alt i més decidits a posar punt final a l'imperi de la llei (del més fort) i a escometre la pròpia i inajornable transició nacional.       

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 12 d'abril de 2014.]




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada