dissabte, 24 de maig de 2014

Demà

Us imagineu que a algun sàtrapa dels qui sovintegen per aquest país se li acudís prohibir la paraula demà? Reconec que la hipòtesi és poc plausible i fins i tot descaradament esbojarrada, però sense eixir-nos-en de la filologia, de més grosses n'hem vistes en els darrers lustres (i no cal que ens remetem, per exemple, als difunts programes de Canal 9). En tal cas segur que el sol no deixaria per això d'emergir per llevant i d'amagar-se per ponent. Però a nosaltres seria com si ens haguessen arrancat un ull, o pitjor, un ull, la boca, el cor i part del cervell. Descobriríem amb estupor una paret en obrir la porta de casa, la inutilitat de calendaris i agendes, els horaris del tren i les cites, el futur simple i el compost, els mínims plans de vida que alberga l'adverbi de l'esperança per antonomàsia. Tot quedaria reduït a una immediatesa sense substància, barrada per les tenebres infranquejables de la nit. Sense la paraula demà i les esperances que ella projecta comptaríem les hores com un condemnat a mort, no podríem permetre'ns l'armistici de les obligacions que ens concedim cada dia i cauríem en la paràlisi de l'agonitzant davant la impossibilitat material de realitzar-les totes. Irremeiablement els nostres somnis tindrien cada nit el sabor agre de l'acabament, atrapats en l'espant d'un túnel sense fi. Si Estellés es definia com un “animal de records”, puix que el passat és en rigor l'únic que ens pertany, Papasseit capgirava la lògica de la temporalitat expressant “tot l'enyor de demà” en l'elegia més vitalista que s'haja escrit mai. Per sort encara hi ha demà, i probablement tornarà a eixir el sol encara que ploga, i podrem continuar vivint amb la confiança que a cap sàtrapa no se li acudirà prohibir-nos l'autèntica esperança (però més val no donar-los idees). I demà serà dia d'eleccions. Per la meua banda estic disposat a aferrar-me a aquesta perspectiva, convençut que a aquest demà el succeirà un altre i un altre… I que si bé és probable que demà, després del ritual de les urnes, no passe res d'extraordinari ni transcendental, també podria ser que s'hi obrís una escletxa, per xicoteta que siga, que anuncie els canvis necessaris: la pèrdua del suport suïcida al PP i el seu lladronici insaciable, la crisi del bipartidisme estirilitzant, l'augment del vot d'esquerres, alternatiu i sobiranista. Al País Valencià demà es visualitzarà, espere, el principi del final d'un cicle tenebrós, la força d'un adverbi que necessitem com l'aigua per viure. Però ja en parlarem demà, i despús-demà, i despús-demà no, l'altre. A les urnes, ciutadans!

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 24 de maig de 2014.]




1 comentari:

  1. Genial! I si ens la prohibeixen (no els hi dones idees) només la poesia serà la nostra salvació: "Hoy es siempre todavía", com va dir el Machado, i com m'han fet memòria aquest matí -quina casualitat- els de València cycle chic. És el que té la bici, que és un "encara" amb rodes. Veurem què passa demà, bé, l'Avui que és sempre encara, ho dic per l'amenaça de pluja.

    ResponElimina