dissabte, 17 de maig de 2014

Raimon i nosaltres

Potser convindrà aclarir d'entrada que em considere un raimonià de cap a peus, quasi tant com ovidià. Supose que com a tants d'altres de poc més o menys la meua edat, Raimon i Ovidi van ser les meues entrades principals al que podríem dir la consciència de llengua i país, de catalanitat, i social, des d'una perspectiva de fraternitat i revolta. Ells van ser, amb Estellés, Espriu i Ausiàs March, que van acostar tan bé al gran públic amb les seues cançons, les primeres lliçons impagables, amplificades i enriquides amb el pas del temps. Per això no m'ho vaig pensar dues vegades quan vaig saber que donava una sèrie de concerts al Palau de la Música de Barcelona, on vaig acudir el passat dissabte en companyia d'un amic escassament raimonià, en part per contrabalançar la meua admiració sense fissures. L'educadíssim públic de la capital, que em recorda tant el d'Alcoi, omplia de gom a gom el Palau amb l'emoció que inspiren els grans dies de les actuacions del noi de Xàtiva, que gestiona molt sàviament les seues aparicions en públic. Hi havia, a més, l'al·licient del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que li havia estat concedit i, sobretot, el ressò d'una entrevista recent on el cantant expressava els seus dubtes sobre la independència. A causa d'aquesta entrevista havíem sabut que alguns partidaris del procés havien encès internet, que és un terreny poc propici a la reflexió serena (n'hi pot haver cap altra?), amb tota mena d'exabruptes contra Raimon. El trellat o seny, fonamentat en l'escrupulós respecte democràtic envers les idees dels altres, sobretot quan no ens agraden, és una norma bàsica de sentit comú que per desgràcia no sempre ni tothom apliquem, què hi farem. Crec que el públic que era al Palau, que va aplaudir amb entusiasme cada cançó i que al final, dempeus, de manera molt majoritària i enlairant no poques estelades, va cridar independència, protagonitzava així, des del respecte i la diferència, un clar acte de desgreuge a l'artista i feia emmudir el destrellat i la intolerància, i potser la por, dels acèrrims de la unanimitat.
Però anem al tema de la controvèrsia. No es tracta d'entrada d'idees més o menys formulades (va dir que s'ho estava rumiant encara), sinó a penes de l'expressió legítima d'uns dubtes, sobretot sobre els hipotètics efectes que la independència de Catalunya podrien tenir sobre el País Valencià. I aquest és un aspecte del debat certament negligit fins ara i que, en la meua opinió, no passa de moment de la mera especulació. Devem a l'Espanya de les autonomies, la pressió blavera, l'assumpció per part dels grans partits espanyols del projecte uniformitzador, la inhibició del pujolisme i, sobretot, a la feblesa i contradiccions del propi país (el valencià), que el període democràtic haja estat tan poc propens al retrobament i coneixença mútua dels Països Catalans. Si alguna cosa, tanmateix, està canviant en aquest sentit en la consciència de molts valencians i no pocs ciutadans de Catalunya i de les Illes Balears es deu en bona part a aquest mateix procés d'independència, a l'impuls de llum democràtica i nacional que prové del nord. El desequilibri, en aquest sentit, ve de lluny: si els valencians sempre hem tingut un nord imprescindible, Catalunya no ha pogut ni volgut tenir, més enllà de certa retòrica pàtria, un sud que sentís com a propi, sòlid i necessari. Les temences o sospites de Raimon, en qualsevol cas, tornen a plantejar un debat inajornable i en múltiples direccions. Potser, consumat el procés per a la construcció d'un estat propi per a Catalunya, les coses es posen més negres per als valencians, però a mi se'm fa difícil imaginar que encara ho puguen ser més i que, arribat el cas, hi continuem oposant-nos tan atònitament i tan ineficaç. En el pitjor dels casos, doncs, potser sí que es faria real i peremptori el dilema de l'ara o mai fusterià. El pessimisme raimonià, que esperem veure prompte més o menys formulat, es pot girar fàcilment en l'optimisme del model a imitar, del coratge a perseguir, dels camins a buscar per a la construcció democràtica i nacional del País Valencià. Al capdavall si per als Països Catalans, l'horitzó necessari, Fuster hi va posar les idees, Raimon hi ha posat la veu. Situats, però, en moments històrics i urgències tan diferents, des del sud no podem sinó remar amb totes les nostres forces perquè la nau de Catalunya arribe a bon port sense descuidar la pròpia singladura, que és responsabilitat nostra en primer lloc, i des de la confiança moderada que un bé, per molt parcial que siga, també pot escampar-se al conjunt. Si el mal ens ha vingut històricament d'Almansa, res no ens priva de pensar que el bé (i passeu-me les simplificacions) continue venint-nos, i ara amb més força i raó, pels camins de tramuntana.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 17 de maig de 2014.]

[Raimon al Palau. Foto de Ray Molinari publicada a Núvol, 10/5/2014]



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada