dissabte, 22 de novembre de 2014

Parrús


De tots els polítics valencians és Alfonso Rus el que més podria assemblar-se a la difunta i plorada Cayetana Fitz-James Stuart y Silva, àlias Duquesa de Alba. No per la noblesa d'esperit que se li atribueix a la no sabem quantes vegades Grande de España, ni per la noblesa nobiliària que rubriquen innombrables títols i els més de vint noms amb què fou batejada l'aristòcrata senyora fa vuitant-vuit anys. Però si canviem ducats, comtats, marquesats i tota la pesca pels càrrecs públics (així se'n diu en democràcia, quines coses) que amuntega el nostre prohom, don Alfonso no es queda curt, malgrat la talla: alcalde de Xàtiva, President de la Diputació de València, Diputat de les Corts Valencianes, president provincial del PP, de la Mancomunitat de la Costera-Canal, del Consorci de les Comarques Centrals i del Club Esportiu Olímpic de Xàtiva, i potser algun altre. Afegim-hi els negocis privats, tan necessaris quan es vol portar a casa un jornal digne, i la seua condició d'exbaterista d'un grup de més o menys rock, que també hi compta. Alfonso Rus és el paradigma d'aquells polítics de sang i fetge que tant abunden a la nostra terra i que van aprofitar molt bé el revoltim de la transició (ehem) democràtica per fer carrera, com Carlos Fabra, ara caigut en desgràcia des del pedestal més alt. Polítics, doncs, de camisa descordada i llengua solteta, il·letrats orgullosos que fan professió de la burrera i es pixen en la via pública damunt qui gose contradir-los, perdonavides de taverna, cacics d'inspiració decimonònica que es mouen, com si fos casa seua, pels passadissos secrets del poder del segle XXI. Alfonso Rus, com l'altre Alfonso, Grau, mà dreta de donya Rita, hi és tothora simplement perquè li dóna la gana. I perquè li rota va concebre un concurs de Miss Espanya a la seua ciutat que fou el més semblant a una fira de ramaderia. Va prometre tornar el famós quadre capgirat de Felip V a la seua posició natural si la Casa Reial demanava disculpes per la crema de Xàtiva de 1707. Va impedir una actuació de Raimon al seu poble i en va censurar una altra del còmic alcoià Xavi Castillo. Als professors de valencià els en va dir més que a un porc perquè sabien gramàtica. Perquè li va venir de gust Franco encara és fill honorífic i predilecte de Xàtiva i va impedir un minut de silenci per un jugador de l'equip rival, el Llagostera, que acabava de morir, enèsim motiu de vergonya per qui encara la conserva. I així un llarg i lamentable etcètera que en qualsevol país democràtic li hauria costat la pell política. Segurament també perquè li passa pels ous i li sobren diners de la Diputació, ara anuncia la creació d'una televisió que pot començar a emetre el proper 1 de gener, una mena de remake a base de sofregits de festes i tradicions, gastronomia autòctona i bandes de música, pilota valenciana i oratge. Tot ben previsible, vistos els antecedents. L'invent es farà dir La DipuTV però ja corre la brama d'un nom alternatiu que segurament li escaurà més, Parrús (P'a Rus), a major glòria del seu inspirador. Gloriosos els temps en què el superb menyspreu dels del pedestal trobava la rèplica en la digna mà anònima que capgirava els quadres de la història i llavors, entre plors i gemecs, la gent es feia un fart de riure contra l'estúpida flatulència dels poderosos!

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 22 de novembre de 2014.]






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada