dissabte, 20 de desembre de 2014

Puça, pardal, bou


Aprofitant que ja hem franquejat Santa Llúcia i que si les coses van com cal tenim a la vora el Nadal i després l'Any Nou, el PP ha decidit desplegar el seu particular bestiari inspirant-se en el refranyer tradicional però interpretant-lo, com sol fer, d'una manera diametralment oposada al sentit originari. Ignorància de la paremiologia? Sí, sens dubte, i de moltes altres coses. La d'aquesta gentola és una calculada barreja d'ignoràncies amb un grapat de certeses que nodreix la radical valencianofòbia amb què ens emprenyen cada dia. El pas de puça que han fet amb un simulacre de consulta telemàtica per a la presumpta elecció de la llengua vehicular d'educació dels alumnes d'infantil i primària, no allarga el temps de llum solar de la qualitat de la democràcia i l'ensenyament, sinó que ens acosta un pam més al dissenyat abisme del genocidi cultural. Incomplir sistemàticament la llei, persistir en la conflictivització de la llengua, enfrontar deliberadament la comunitat educativa o reservar-se la publicació de les dades si no són de la seua conveniència són algunes de les característiques del nou pas de puça, els despropòsits coneguts del vell bestiari del PP. El pas de puça és, sí, certament ridícul, però significatiu, sobretot si va acostant-se al del pardal i al del bou, que va de Nadal a Any Nou. Ridícul i inútil perquè no podrà afeblir, malgrat tot, la voluntat majoritària de la societat valenciana de viure plenament en la pròpia llengua, però significatiu perquè despulla la finalitat última d'un bestiari tergiversat i perquè moltes puces juntes poden provocar al remat una autèntica sagnia. Naturalment els protagonistes de l'ensenyament, famílies i escoles, no s'empassen l'ham rovellat i han cridat al boicot a aquesta farsa. Fa temps que els paràsits, puces, caparres o polls, haurien d'haver estat bandejats de la nostra vida col·lectiva. Lluny d'ells, tanmateix, dins el cordó sanitari que delimita una nova civilitat compromesa amb el país i la democràcia, a pas de pardal o a pas de bou, avancen les hores de sol que acabaran per dissipar les ombres i eixamplar la llum cap al solstici d'estiu. Encara faran nosa les picades d'aquests afanípters en no pocs espais no desinfectats, però res no pot impedir que el món continue complint els seus cicles i que el dia s'allargue perceptiblement a cada nova passa. Si serà, com volia la cançó de l'Ovidi, un dia que durarà anys dependrà de la força i intel·ligència que despleguem en la nostra acció política i civil. I aquest haurà de ser el punt on concentrem els principals esforços en cada un dels dies que atansen les estacions més benignes, primavera i estiu. La puça sobreviurà arrapada al benefici d'un compte enrere que parasitarà obstinadament fins a l'última gota de sang que ens quede a les venes. Però el que fins ara han aconseguit frustrar ja no serà més que material per a museus de la memòria. Ja hem de viure avui l'endemà de l'exterminació dels paràsits, un dia nou que potser durarà anys. Ara va de veres, el repte d'una au fènix renaixent de les pròpies cendres. I pardals i bous ens hi seran favorables. Les puces, una amarga anècdota, una lliçó que no hem d'oblidar.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 20 de desembre de 2014.]





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada