dissabte, 6 de desembre de 2014

Mans i potes


Si la lògica emocional del consum capitalista no s'hagués instal·lat des de fa anys i panys en els mitjans de comunicació (en encertada observació de Josep Ramoneda), la notícia d'avui no es menjaria la d'ahir, que al seu torn va eclipsar la de despús-ahir, etcètera, al mateix ritme vertiginós amb què sovint es compren coses inútils només perquè són noves de trinca i per la simple pulsió de la compra. Aquesta histèria del consum és ideal per confondre la solidesa del desig i caure de tos en el toll de la insatisfacció permanent. O per barrejar en el batibull diari les notícies anecdòtiques i les vertaderament pertinents, que haurien d'alimentar la consciència crítica de la realitat i el pou de la memòria. El pèndol que va de l'oblit a la memòria i viceversa es deté massa en el primer pol retingut per l'imant consumista del moment, que banalitza interessadament tot el que passa (i el que no passa). Això explica moltes coses. Per exemple que després de vuit anys i mig de l'accident del metro de València, que costà la vida de 45 persones, els ciutadans hagen de manifestar-se cada mes per reclamar el que és obvi (explicacions, reparació i justícia) i que els nega sistemàticament un govern fugit de les reponsabilitats democràtiques més elementals. Costa molta carronya informativa (o desinformativa) aconseguir la submissió d'un poble, passar molt ràpidament les pàgines d'un oblit persistent, inocular en el personal els desigs més banals. Si l'actualitat informativa no se'ns mengés cada dia un trosset de cor i cervell, hauríem de gravar en una làpida el presumpte lapsus que Cotino ha deixat per a la història: «He pogut clavar la mà, però mai la pota» (en castellà, faltaria més). Ho deia després d'haver declarat com a imputat pels negocis negres que es van fer gràcies a la visita del papa Benet XVI a València. I reblava «Ah, ah, ho he dit exactament a l'inrevés», cosa que afegia inversemblança a la inversemblança ja expressada. Perquè potser es demostrarà que sí que hi va clavar la mà, contràriament al que diu que volia dir, però les clavades de pota en la seua trajectòria política han estat constants, públiques i notòries (i dissoltes en el maremàgnum de banalitats amb què ens inunden). Doble mentida, probablement, doble pecat mortal per a un militant ultracatòlic. És també l'oblit desinformatiu el clau roent a què s'agafen personatges que avui passegen per la corda fluixa amb aires impostats de torero com Rodrigo Rato, que afirma no haver trencat ni un plat de Bankia, i Vicente Sanz, ex-alt càrrec de RTVV, embolicat en el cas Gürtel i acusat a més d'abusos sexuals a tres treballadores, apartat de la presidència del PP arran d'aquella famosa i honesta conversa telefònica que uní per a l'eternitat les paraules forrarse i política i premiat poc després pels seus protectors amb 15 anys de secretari general de l'ens públic clausurat. Mentre esperem les notícies que demà es menjaran els preocupants símptomes de la malaltia d'avui, que continua sense diagnòstic ni tractament, se'ns fa impossible distingir les mans de les potes, les persones dels animals, els honestos dels corruptes. I, per descomptat, sense caure en el compte que arribat a un determinat nombre de delinqüents convictes i sospitosos, un partit és una altra cosa, màfia, camorra o cosa nostra, i que més valdria liquidar-lo per la via judicial abans que per la de les urnes. En fi, i tornem a Ramoneda, així serà mentre importe l'espectacle de la notícia i no la notícia, la piroctència del poder i no la realitat puta i dura.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 6 de desembre de 2014.]




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada