dimarts, 23 de desembre de 2014

Fulles aigua avall


Sònia Moll Gamboa, I Déu en algun lloc. Cafè Central / Eumo Editorial, Jardins de Samarcanda número 73, Vic, 2014.

· · ·
Les paraules de Sònia Moll (Barcelona, 1974) són com cristalls que brillen en la seua transparència. Després del poemari Non si male nunc (2007) i la novel·la Creixen malgrat tot les tulipes (2012) l'autora ens lliura aquest poemari profund i delicat, sostingut pel dolor que fa la vida quan fereix de veres i que s'expressa, gràcies al combat cos a cos amb les paraules, amb melodies destinades a fer-nos renàixer, a tranformar en desig el desdesig, la mort en vida, l'oblit en memòria, a buscar el cel que hi ha dalt de tot laberint («I Déu en algun lloc, / just quan no mires»), la llum que parpelleja al fons del pou. Potser és aquesta lluita pel sentit la funció més noble de la bona poesia, l'emoció d'una veu que es despulla d'inútils estridències i, des del moll de l'os de l'experència del poeta, ressona de nou en cada lectura, atia el foc que ens habita i ens deixa en pau amb un silenci que ja no és el mateix en la seua immutabilitat aparent. La mà del poeta-demiürg ha ordenat el caos del món amb la matèria primera de les paraules: aquesta és la sensació que el lector té quan llig els poemes de Sònia Moll, que del raïm aixafat del dolor en fa un vi que fa goig beure. És tal vegada aquest el Déu que es troba en algun lloc quan no es mira i que inútilment pretenem encabir en el cap. La poeta, però, amb la mateixa tossudesa que Agustí d'Hipona, en una imatge retrospectiva de la seua infantesa, vol fer «cabre tot el mar / dins d'un clot». O arribar a expressar l'indicible.
Els trenta-nou poemes d'aquest llibre s'organitzen en cinc seccions. L'obren quatre poemes breus que ens situen en un dels motius nuclears del poemari –la mare, malalta d'Alzheimer: l'orfenesa avançada, la lluita de la paraula contra la desolació i l'oblit– i es tanca amb un altre poema, també breu i en forma de pregunta adreçada a la mateixa persona. A l'endemig, protegit per aquestes fines parets («La mare cau. / Recules fins al ventre. / Desneixes sola»), el ventre de les altres tres seccions del poemari, aquestes, sí, amb noms propis: El cel del laberint, Guants de llana sense dits i I Déu en algun lloc (títol de poema, secció i llibre). El laberint de la malaltia de l'oblit no té fils d'Ariadna per poder eixir-ne, però sí un cel, malgrat tot, per mirar, un horitzó sense límits, com tota esperança. A partir del poema que inicia la secció, «Lost», Sònia Moll assaja en onze composicions un diàleg que té dues destinatàries, la mare i el mateix jo líric. Escenes de la vida quotidiana al costat de la malalta, la serena acceptació de l'inevitable, la reinterpretació des de la realitat present de la vida de la mare, la recuperació de records del passat conjunt i el que em sembla més característic de la literatura que els últims anys ha abordat l'Alzheimer: l'intent de sarzir el sentit d'una vida que s'oblida amb el sòlid fil de les paraules. En aquesta operació es rescaten també les mateixes paraules de la mare en la forma del castellà de Sud-Amèrica, els mots familiars que més bé centren el lligam comú. Formalitzat aquest conjur, la poeta decideix no tornar «a parlar mai més de tu» i deixar «caure les paraules / com les fulles que queien al riu aquest hivern / i miraré com marxen aigua avall, / avall, / sense més llàgrimes».
La tercera part, que manté el to elegíac i el rigor compositiu de tot el conjunt, ens endinsa en un altre laberint íntim, el del desamor. La imatge dels «Guants de llana sense dits» ens remet a la precarietat i impotència de l'hora present. Amb ells la poeta toca les tecles de «l'amor [que] ens desafina / com un piano vell». A «Pont de pedra» el jo poètic passa comptes d'un viatge a una Girona retrobada «amb la meitat de l'ànima enfonsada al riu» que «em convida a tancar el cercle»: «I voler tornar a néixer». «Paraules (1)» i «Paraules (2)» exposen, en forma de monòleg, l'esforç i la dificultat per trobar les paraules, mentre que en «Acufen» («Donaries el món per un silenci») i «Rescue» apareixen amb nitidesa els perfils d'un desassossec profund. I Déu en algun lloc, la part més extensa del poemari amb dotze poemes, és en certa manera el tancament del cercle que s'anunciava en la secció precedent, el comiat d'un amor i, alhora, el retorn als motius de la mare i l'obertura cap a un altre paisatge, el d'una Menorca evocada on fins i tot es prefigura la mort «en una vida inèdita», una mort escenificada amb extrema i lúcida bellesa. Aquest llibre és per tenir-lo sempre a mà, aquesta poeta ens reclama que li seguim de ben prop les petjades. Del combat amb els grans temes de la poesia Sònia Moll n'ha eixit victoriosa. I el lector exigent s'hi reconforta i ho agraeix.


[Publicat a Saó núm. 399, desembre de 2014.]



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada