dissabte, 20 de juny de 2015

Horror vacui


Ja em perdonarà el lector que avui parle de mi, o de la part de mi que des de fa un bon grapat d'anys es dedica a escriure aquests artefactes tan volàtils que en diem columnes i que tenen el seu hàbitat en els terrenys pantanosos que separen (de fet, uneixen) periodisme i literatura. Un fum d'anys (impossible calcular quantes cigarretes consumides en l'esforç), quasi vint-i-tres, a raó d'un article setmanal i dos durant algunes temporades, fan la bonica suma de 1.047 columnes, comptant aquesta que està coent-se ara. Un gra de sal (cum grano salis, per utilitzar el símil clàssic), una gota en l'oceà de les paraules, poca cosa al capdavall per molt que una petita part, potser la més salvable, d'aquests escrits haja fornit la matèria per a tres llibres publicats la majoria dels exemplars dels quals dormen el somni dels nonats en els magatzems dels editors o han donat ja el seu coll fràgil a la implacable guillotina. Els primers anys i mentre no van inventar el correu electrònic i un fax era encara difícil de trobar, dictava per telèfon els meus escrits a un sofert redactor del Ciudad, que s'ho prenia esportivament com una lliçó de gramàtica. En aquell temps començava a enfonsar-se la desorientada nau socialista i Zaplana es pentinava la clenxa preparant el seu assalt a la Generalitat des del parc temàtic benidormí amb el convenciment que no trairia mai la seua promesa de forrarse gràcies a la política. Crec que en tot aquest temps, el de Cartagena, sense despentinar-se mai, és el que millor ha complit els seus propòsits, i no per falta de la dura competència de tants personatges com avui fan cua a cal jutjat. Ja manava la Barberá? Em fa vertigen comprovar-ho. El cas és que aquesta cita setmanal, imprescindible gimnàstica per a un escriptor desvagat i dispers com jo, ha pautat els meus dies entre l'horror vacui de qui sent acostar-se al galop l'hora d'enviar l'article i, quan em trobava rodant món i als hotels no hi havia ordinadors ni internet, la recerca d'algun servei públic des d'on trametre'l. Així ho he fet des d'Euskal Herria o Marràqueix, Buenos Aires o Cusco, Escòcia o Barcelona, Venècia o Siracusa… És curiós, la meua etapa de columnista més llarga, la del Levante (setze anys), va acabar per haver escrit un article que a parer del cap de secció (o del director o del consell d'administració, vés a saber) era «massa personal». Clar, la pretensió de separar en una columna d'opinió el que és personal del que no ho és era una vulgar excusa, sobre el rerefons d'una crítica a l'avui introbable Alfonso Rus i una altra als abusos de les omnipotents empreses de telefonia i en concret a ONO (avui devorada per un altre depredador de la mateixa espècie, vés per on) que no em van voler publicar, per fer-me'n fora. Quan poses el dit en algunes nafres del poder et poden passar aquestes coses. Però com que no visc, ni de bon tros, d'això, puc permetre'm el luxe de defensar la llibertat literària amb ungles i dents. I ara, per ser sincer, se m'obri un altre horror vacui amb els canvis polítics que estem vivint. No perquè tema perdre motius per escriure amb l'arribada d'una certa decència a la vida pública sinó perquè, una mica com en la síndrome d'Estocolm dels segrestats, dubte que apareguen en escena personatges tan abjectes com els que m'han inspirat tantes columnes. Em podeu dir que sempre ens quedarà Madrid, però això queda massa lluny. La resposta a aquest horror al buit la tindreu la setmana vinent i, confie, moltes altres setmanes vinents.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 20 de juny de 2015.]




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada