dissabte, 3 d’octubre de 2015

Ara nosaltres?


Potser es tractava d'un instant d'indignació transitòria o de l'aplicació política d'una de les dites més solvents del refranyer popular, aquella que afirma que qui no plora no mama. Però sentir dir a Ximo Puig, ja com a president valencià, que els valencians estàvem exhausts d'ofrenar tantes glòries a Espanya, va significar un gir copernicà en la manera de veure'ns i expressar-se dels màxims representants institucionals del país. Cert que quan els socialistes han tingut alguna responsabilitat en el govern de la Generalitat han demostrat un zel extraordinari en la pràctica de l'ofrena i que durant molts anys el bipartidisme triomfant (PPSOE) ha treballat colze amb colze per invisibilitzar un país que, per a tiris i troians, havia de subsumir-se a l'entelèquia espanyola i, en el millor dels casos, servir com a coartada per controlar el negoci (relativament) autònom, que ja hem vist com va acabar gràcies a la sàdica incontinència del PP. Tampoc no sé què diria Ximo Puig si qui manés a Madrid no fos un tal Mariano sinó un tal Pedro. Però el cas és que a aquella insòlita declaració de principis van seguir altres obvietats que ningú de la mateixa corda no havia volgut pronunciar abans que ell: que amb Catalunya ens unia no solament la llengua, la cultura i la història sinó el fet de ser el principal client de la nostra economia. De la necessitat, diuen, se'n fa virtut: d'una tacada es reconeixia la importància estratègica del corredor mediterrani (invariablement boicotejat des de Madrid, que sempre té el seu propi pla per a Levante) i s'insinuava que l'anticatalanisme, a més d'una manipulació indecent, és un autèntic suïcidi. Arribats el morellà i els seus aliats de Compromís i Podem al Palau de la Generalitat van descobrir-hi el que ja sabíem: números rojos en les arques, factures pendents que es mengen el pressupost i un futur hipotecat per un dèficit fiscal que ja reconeixen fins els fidels tecnòcrates d'un Estat de les Autonomies que fa aigües per totes bandes. El mateix president de la Generalitat, amb una sinceritat que l'honora, ha arribat a afirmar que tal com estan les coses l'autonomia valenciana és inviable. Apuntava això a un nou pacte fiscal després que al Congrés de Madrid s'aprovés rutinàriament, i amb una cambra escandalosament buida de diputats i representants del govern, un nou Estatut que no sembla concitar cap il·lusió entre els seus promotors, no diguem ja entre els indígenes sobre els quals recaurà el nou patracol de la llei, segurament perfectament prescindible i inane. Tot i que també amb Ximo Puig semblem despertar de la llarga somnolència, no sembla sinó que els valencians tornarem a perdre el tren si ens entestem a contribuir a apedaçar l'Espanya inviable de les autonomies i no ens calfem el cap sobre quin lloc hem d'ocupar en els nous horitzons que ja es perfilen. Puig ha demanat desenterrar l'Estatut que Catalunya va votar en 2006 i que es van passar pel folre amb tota la cridòria i xirigota de què van ser capaços. A banda que això és aigua passada que ja no beurem, el president dóna a entendre el que ell voldria per als valencians: un text de caire més o menys federalista, amb un pacte fiscal més just. Però si dels catalunyesos se'n van riure a dos queixos (recorden el cepillo d'Alfonso Guerra?), què no farien d'un poble famós per ofrenar tant a canvi de tan poc i que a Madrid juga en tercera divisió? Vespres del 9 d'octubre, benvinguts els socialistes i tota la parentela que vulga acompanyar-los a la flama reivindicativa que mai no s'ha extingit del tot. Qui no plora no mama, és cert, però també que ja no ens alimenten molles.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 3 d'octubre de 2015.]

[El President valencià al Palau de la Generalitat. Foto valenciaplaza.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada