dissabte, 10 d’octubre de 2015

La processó

Felip VI va arribar a València per a vés a saber quina contesa més o menys protocolària i heus ací que un grup d'intrèpids dolçainers el rep amb la popular melodia El pas dels maulets, sí, aquella composició d'Al Tall que parla, precisament, de tallar la cua al seu avantpassat borbó. "Una d'espardenyes, una!", em sembla escoltar el senyor Saoro a la barra del mai no prou enyorat bar El Tropical (carrer de Santa Rita per als menys vells). Va prendre'n nota el jove monarca? Li va donar temps d'exclamar almenys de pensament allò de l'"oído barra"? No, clar, perquè a les esferes àuliques del poder no arriba ni l'estridència de la xirimita. No són noves, sinó més aviat inherents a l'exercici del poder, més com més allunyat, ni la ceguesa ni la sordesa, però sí certes actituds dels súbdits de la perifèria valenciana, com apuntàvem tímidament la setmana passada, i la unanimitat parlamentària a reclamar a l'estat un millor tracte fiscal de la qual no han volgut despenjar-se partits tan poc propensos a la sensibilitat nacional com PP i Ciutadans ho confirmaria en part. Certs moviments tectònics, certa mar de fons, certes erupcions provocades per una crisi que amenaça de deixar en la pobresa i l'exclusió dos de cada tres joves valencians (puta pena d'estadístiques recents) estan arribant per fi a la platja de les aparences que no poden ja dissimular ni tot l'aparell mediàtic muntat sobre pactes de silenci ni tot l'autisme d'un poder que continua amb la parafernàlia dels protocols mentre la nau va sortejant per pèls i de moment un naufragi inevitable. Alguns canvis poden semblar-nos massa tímids o fins i tot ser percebuts com una barroera repetició ad nauseam de coses ja vistes i patides, quan mirem el flamant alcalde de València Joan Ribó encapçalant la tradicional "processó cívica" enmig de l'habitual cridòria blavera però també d'aplaudiments de reconeixement i suport democràtic. Hi ha coses del passat que fins i tot en un paisatge nou com el que va dibuixant-se ara voldran colar-se per la porta falsa i sense pagar entrada. La insistència a denominar cívic el numeret processional en què trauen a passejar la senyera de la ciutat amb tanta solemnitat inofensiva (però històricament  ofensiva per a la majoria del poble exclòs per himnes i banderes) hauria de fer-nos reflexionar. Potser a còpia de paciència com la que demostren Ribó i companyia, aquesta finesa que confie que no n'hàgem de dir pusil·lanimitat i que intenta evitar que desperte la vella bèstia, aquestes manifestacions es civilitzaran i ens permetran algun dia parlar clar (i català). Passada la data llustrosa, desats en l'armari els vestits de diumenge, escampades pel vent les enganxines que proclamen un dubtós "orgullós de ser valencià" que no es concreta o que es nega de fet en la pràctica evidència, serà l'hora de posar-se la granota de fer faena, amb tantes pinzellades com queden per donar si volem pintar de colors el nou paisatge i desterrar tants grisos i negres de mala memòria. Prepareu l'escala i els pots: "Una de coradeta, una!".

[Publicat també a tipografia la moderna, dissabte 10 d'octubre de 2015.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada