diumenge, 18 d’octubre de 2015

La unitat essencial


Antoni Clapés, Pluja. AdiA Edicions. Col·lecció Ossos de Sol núm. 12. Epíleg de Víctor Sunyol, il·lustració d'Alícia Casadesús. Nota final de l'autor. Mallorca, agost de 2015.
· · ·
D'entre tots els nostres poetes és potser Antoni Clapés (Sabadell, 1948) qui amb més insistència i més fecundament ha indagat sobre la poesia i l'escriptura en la pròpia obra. La seua reflexió entronca, òbviament, amb una de les línies que caracteritzen la modernitat poètica i artística i en especial amb les poètiques que esdevingueren hegemòniques a partir dels anys setantes del segle passat. La consciència dels límits del llenguatge, la pèrdua de la fe en les paraules, la mort de la innocència col·loquen el poeta en la disjuntiva, habitant de cruïlles i fronteres, en el fang fèrtil de la incertesa. Un colp pres el verí, no hi ha marxa enrere: ja no podrà fer el paper del fingidor i escriurà sotmetent el seu procés de creació a una interrogació constant («res ja no es podia / dir sense entrar en conflicte / amb la paraula.»). En nom d'un anhel d'autenticitat, de coherència amb ell mateix, per molt que les veritats siguen sempre transitòries i tinga «la certesa / que tot és va i efímer»: «Aprenies que cal viure / acordat amb allò que creus». Així escriure i viure ja no són coses distintes ni la poesia un ofici guanyat a base de rutina i llocs comuns que busca afalagar l'oïda, sinó aposta radical per desentranyar les realitats més profundes amb la llum canviant de la paraula. La maduració poètica d'Antoni Clapés, desplegada en més d'una vintena de poemaris, en traduccions, preferentment d'autors francesos, assaigs diversos i un activisme literari a prova de bombes, al contrari que molts companys de més o menys generació ha continuat transitant per aquests viaranys fins a fer de la tríada «caminar pensar escriure» una divisa essencial. És per la qualitat d'una escriptura que sempre transcorre a frec de silenci («ser conscient de viure / en l'interregne entre dos silencis»; «I dir / volia significar el que es diu / i el que, alhora, no es diu / i el que es dirà»), que l'autor vol «en veu baixa», decantat cap a «la lentitud de l'ésser / i de la consciència», que Josep Maria Sala-Valldaura li dedica un extens i intel·ligent estudi en el seu ja imprescindible La poesia catalana i el silenci. Tot dient el que calla (Pagès editors, Lleida 2015).
És Pluja, escrit entre 2010 i 2014, dins una ben travada unicitat, llibre de dues tonalitats complementàries: la del poema inicial, que dóna nom al conjunt, i els microgrames (Del lloc, Del teixir, Del mur i Del núvol), d'una banda, i els tres poemes llargs, de ritme i intenció narratius, que s'apleguen sota el nom de looren –motiu que ja apareixia en el poemari anterior (L'arquitectura de la llum, 2012) i que al·ludeix a una residència per a creadors i traductors que hi ha a Suïssa, o més aviat al paisatge natural en què la casa es troba–, de l'altra. El caràcter més sintètic i despullat de les dues primeres parts desemboca en el ritme sinuós, sostingut, de to confessional, narratiu, de la tercera. El poeta comença identificant-se amb la pluja («sense sòl» i «Sense sostre») per avançar el que al nostre parer és el motiu i reflexió central del llibre: la cerca de la unitat essencial home-natura («pertànyer / a un indret acordat amb la natura»). Per això la segona part es titula microgrames, tant per insinuar la unitat mínima d'una microforma (o imatge reduïda d'un document: el que recorrerem a la part final) com per homenatjar Robert Walser, l'escriptor suís en alemany que va confegir amb aquest nom unes proses escrites amb una cal·ligrafia microscòpica i il·legible en papers solts i la mort del qual és referenciada al final del primer poema de looren: «Un lloc / on viure i morir / en el sentir il·luminant, / confós amb la natura». És aquesta part del llibre, com explica l'autor en nota final, la més novedosa en la poesia d'Antoni Clapés, per l'extensió dels poemes i el marcat to confessional, de balanç vital (indestriable del poètic, ja ho hem dit, en una altra unitat essencial), i, en la meua opinió, la més intensa i emotiva. Salpebrada de textos propis i cites d'altres poetes (Phillippe Jaccottet, Salvador Quasimodo), podem llegir aquests tres poemes com el «manifest» (si no fos que aquesta paraula xoca de ple amb la poètica de la discreció, la humilitat i el silenci, de la dicció «en veu baixa» de Clapés) poeticovital del poeta, trenat amb fils que s'entrecreuen, d'ecos que es repeteixen, de cantilenes que van i tornen en les formes més subtils de l'autodiàleg: la immersió reflexiva en la natura de Looren («caminar pensar escriure»), «Poesia de la intensitat, de la profunditat: / lluminosa i obscura, alhora», esquitxada ara i adés de referències als canvis i circumstàncies del moviment; la remuntada pel camí de la memòria al silenci inicial («al principi / era el silenci», «fonament abissal de la paraula»), anterior a tota escriptura i, finalment, «les primeres passes / acarat al mot, / a la mort», guiat pel desvetllament de Salvatore Quasimodo. El poema de Clapés té sens dubte la grandesa genesíaca dels moments essencials.

[Publicat a Saó núm. 408, octubre de 2015.]

[D'esquerra a dreta els poetes Víctor Sunyol, Anna Montero, Manel Rodríguez-Castelló i Antoni Clapés al terrat de l'Estanqueret, L'Ampolla (Baix Ebre), l'abril de 2013.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada