dijous, 1 d’octubre de 2015

Guerrer contra l'oblit


Francesc Rodrigo, Alfabet del desig. Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot 2014. Bromera Poesia núm. 112, Alzira, abril de 2015.
· · ·
A propòsit de la publicació d'Àmfores de foc, el llibre de Francesc Rodrigo (Mislata, 1964) immediatament anterior al que avui comentem, de 2001, ja vam tenir ocasió d'assenyalar l'autor com un dels més nítidament vinyolians de la poesia actual. No sembla sinó que el temps, en la distància de catorze anys que separa aquella edició d'aquest Alfabet del desig, haja ratificat i reforçat els motius d'aquella apreciació. Si, segons que és comunament acceptat, els poetes més autèntics, els més fidels als propis batecs i pulsions, no fan més (ni menys) que rescriure amb múltiples variants el mateix poema sempre, no hi ha dubte que ens trobem amb Rodrigo amb un cas singular de fidelitat absoluta als propis dictats, visions i experiències des de bell començament, de manera que la rica veta vinyoliana que els alimenta –sempre explicitada en els poemes amb la mateixa honestedat amb què el jugador mostra les cartes que juga– seria la més palesament literària de totes les fidelitats que conformen la seua poesia. En efecte, les paràfrasis i citacions del mestre són abundants al llarg de tot el poemari. Com no recordar en el vers "encens la foguera dels records" el seu germà "encens la salamandra dels records" de Passeig d'aniversari? D'altres vegades l'apropiació és directa, com en el cas del sintagma "domini màgic" repetit un parell de voltes i que remet al llibre homònim de Joan Vinyoli per designar una volta l'amor i l'altra la nit. Hi ha a més la transcripció en cursiva del vers "Cal viure a tot o res" i la utilització de la màxima hölderliana "el que perdura ho funden els poetes" passada pel tamís vinyolià, que és probablement el que més la popularitzà entre nosaltres en una de les seues Elegies de Vallvidriera. Les cartes, doncs, sempre damunt la taula i, si cal, aclarides en nota final. Què és, però, ultra aquestes explicituds de gratitud al mestre, el més profundament vinyolià de Francesc Rodrigo en temes i expressió en els seus poemes? O, dit d'una altra manera, com ha assimilat el poeta de Mislata aquest llegat (síntesi particular al seu torn de gran part de la poesia moderna, del romanticisme al simbolisme especialment), l'ha recreat i fet seu fins a encabir-lo harmònicament en el seu treball empès pel to i matisos de la pròpia dicció? Tal com jo ho veig, tant amb l'adopció de temes i motius (preferentment crepusculars i nocturns, moments que accentuen els efectes de contrast: "l'hora audaç" de fer net de la vida reflexivament guerrejant amb els versos contra l'oblit; cara a cara amb les cares de la natura, en soledat creativa, apamant la distància entre realitat i desig; resistint, amb la força de l'amor i el desig, amb la tenacitat de les paraules, els embats de la mort, etc.) com en les solucions formals dels poemes, marcats per la nitidesa sintàctica, la selecció i repetició lèxica, l'autodiàleg amb desdoblament del jo poètic i, sobretot, l'ús del símbol (amb preferència, el de consolidada tradició autoreferenciat en un joc d'espills que van movent-se al llarg de tot el llibre i àdhuc de l'obra en conjunt del poeta), entre d'altres. Així, Alfabet del desig és eminentment la indagació sobre la naturalesa de la creació poètica des del convenciment del valor salvífic de la poesia (essencial també en la concepció vinyoliana del fet poètic). La paraula significa alhora consciència de les devastacions del temps i la mort (que hi apareix sovint com a oblit) com preservació de la innocència, fe en l'or de plenitud dels dies, aliment del desig entès com la clara pulsió de viure, vitalitat que es resisteix a la foscor darrera, i també com l'expressió més autèntica i sublim de la pròpia identitat i sentit. Al contrari, però, que en bona part de la producció vinyoliana, Francesc Rodrigo fa un salt endavant en l'abstracció del poema: l'anècdota i el referent concret hi desapareixen sempre en favor d'una concentració reflexiva. Sembla que el poema siga, en aquest sentit, la pura estilització de l'experiència, l'articulació de la veu interior despullada dels quefers i plaers dels dies. Hi veiem la meta i el propòsit, la realitat i el desig com extrems que es rebutgen, però ignorem els camins del caminant, el pes de la pols, la fosca turbulència de les aigües. Quan la poesia de Francesc Rodrigo aconseguesca equilibrar la sinuositat del vol poètic amb la fortalesa del que viu arran de terra, el seu treball guanyarà en solidesa i altura. És un horitzó que anirà conquistant amb el temps gràcies al bon ofici i la visió de poeta autèntic que ja l'empenyen.

[Publicat en Saó núm. 407, setembre 2015.] 

[Francesc Rodrigo a la Placeta del Fossar alcoiana en l'Homenatge a Joan Valls l'1 de maig de 2013.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada