dissabte, 5 de desembre de 2015

L'àguila negra


Fa un dia més aviat fresquet i lluminós, d'autèntica primavera d'hivern, en què podria ser que res no fos mesquí. Després del treball s'ha amanit un dinar frugal i saborós, amb pasta a la salsa de mostassa i salmó fumat, recepta que acaba d'improvisar i que paladeja amb un vistiplau discret, nous i una poma, tot acompanyat d'una copa generosa de Vermell 2012 del Celler del Roure de Moixent, amb què darrerament sondeja les delícies del vi dels Alforins criat en gerres de fang soterrades, a la manera antiga. No hi ha faltat una tassa de bon cafè i un rotllet d'anís que ha trobat a la panera. A la TV3, que encara ha de veure per internet, el telenotícies del migdia passa allà lluny i arriba al menjador com un instrument de vent amb sordina, colors i mapes del temps. No sap per què, quan ha acabat de desparar taula, just en el moment d'alçar-se de la cadira, ha començat a cantar L'àguila negra, senyal inequívoc que ja devia dur la cançó removent-se pels racons de la desmemòria feia estona. Ell la coneixia per la versió que Maria del Mar Bonet gravà en 1981. Perquè –ho sap ara, després d'haver tafanejat una mica per la xarxa– es tracta d'una composició original de la cantant francesa Barbara, inspirada en una sonata (quina?) de Beethoven i enregistrada en 1970. Potser és mania del costum, però tot i que Barbara se li ha revelat des de la primera nota com una cantant primorosa, encara s'estima més escoltar-la en la veu de la mallorquina, aquell crescendo majestuós com el vol solemne i cadenciós d'una àguila, la veu de la Bonet que embolcalla i acarona, de vellut, de seda, de profunditats palatals… És una d'aquelles cançons que es presten molt bé al cant coral. I així la recorda, entonada a duo o amb polifonies més àmplies, en els dies ja remots de la seua joventut, amb la claredat dels cels oberts i l'ombra amenaçadora de l'ocell negre que desvetla el son d'un infant, feta dels materials agredolços de la malenconia, atracció i refús a parts iguals, ingravidesa del vol, odi i amor. Continua la recerca, com qui busca explicacions als capricis d'un record i al glop sobtat des d'on irrompen certes cançons, i descobreix que, segons explicà Barbara en unes memòries d'última hora, la cançó és el transsumpte poètic i melodiós d'una relació incestuosa forçada pel pare de l'artista. Eminents psicoanalistes, de llavors ençà, s'han dedicat a resseguir els símbols que fins ara velaven els misteris poètics de la cançó: el son, el llac, l'àguila negra, el robí i el diamant blau, el bec i el coll, el núvol blanc i el país d'altres temps. Potser tot això explica un poc el que la cançó ha tingut per a ell d'inquietant, d'ambivalent (com el plaer de la tristesa), però deixa intacte al capdavall el misteri de la seua composició. La versió de la Bonet és de Delfí Abella, psiquiatre integrant d'Els Setze Jutges. Psiquiatre, es repeteix. El cercle es tanca. Barbara va morir en 1997. A l'interior de cadascú i per l'aire límpid sempre vola una àguila negra.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 5 de desembre de 2015.]

[Maria del Mar Bonet i Manel Camps, L'àguila negra.]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada