dissabte, 12 de desembre de 2015

Què fer?

Potser devem al llarg i tortuós govern d'Aznar haver caigut per fi en el compte del frau en què anava consistint la democràcia espanyola. Les sospites mai esvaïdes que la transició havia estat al capdavall un fracàs en tota regla (constitucional i no) i que aquell vestit prêr à porter ja tenia descosits impresentables van convertir-se en certituds per a molts ciutadans i en una fartera que no sempre mostraven ni enquestes ni votacions. Amb l'anàlisi de l'aznarato la lucidesa de Vázquez Montalbán ajudava a desmuntar aquella paradeta i ens catapultava directament al malson dels concordatos, els generalatos i aquelles dosis excessives de bicarbonato que mai no van servir per cicatritzar les úlceres del franquisme. Si el franquisme, políticament i socialment, era tan viu després de tants anys de mort el sàtrapa, com Aznar va fer evident sobretot en els dos moments més crítics del seu mandat, les manipulacions a compte de les víctimes de l'atemptat d'Atocha i l'orgia sanguinària de la guerra d'Iraq, les excuses muntades sobre la "jovenesa" de la democràcia espanyola ja no tenien sentit. Els valencians vam tastar el xarop amarg del PP per partida doble i sense interrupcions i vam passar de les mels simulades de l'èxit (de certes i selectes butxaques, no cal dir-ho) als abismes de la crisi manifesta en un tres i no res. Qui, vist el que hem vist, i després de tants bacs, encara manté intacta la fe en el sistema és que no té ulls a la cara o que hi viu còmodament instal·lat a costa de molta misèria. La fartera popular, sovint òrfena d'alternatives, a penes s'hi ha mostrat –sempre a la perifèria o a les grans ciutats– en canvis en els comandaments d'ajuntaments i governs autònoms (i, òbviament, en el procés d'independència de Catalunya). Que tot era, en efecte, lligat i ben lligat, ho vam poder veure amb el reciclatge inodor del franquisme, o en l'entrada de calbot a l'OTAN, però també en l'entronització del bipartidisme, en l'extensió i sistematització de la corrupció i en els trencaments dels equilibris nacionals (i malabars) de la transició. El vergonyós i tàcit espectacle del rei abdicat i del rei coronat potser és, juntament amb el control exhaustiu dels mitjans de formació de masses, la cirereta més vistosa del gran pastís podrit. Ara com fa quaranta anys el pèndol espanyol oscil·la entre transició (o nova presa de pèl) i ruptura, amb possibilitats aquesta més aviat escasses gràcies als pactes entre els partits dinàstics i els impulsats per al recanvi (C's sens dubte, Podemos amb matisos) i els condemnats als llimbs mediàtics (les variables d'IU i tots els perifèrics). El pastís sembla resistir de moment tota la gana. La dreta, ben probablement, renovarà majories a Espanya. Canviaran algunes coses perquè no canvie en res l'essencial. Què fer en aquestes circumstàncies?

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 12 de desembre de 2015.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada