dimecres, 13 d’abril de 2016

Dins l'espill clapejat del temps




Antoni Prats, Encara. 6è premi Ciutat de Torrent 2013. Tabarca poesia núm. 5. Sedaví 2013.
· · ·
Al llibre d'Antoni Prats (Sueca, 1946) que avui comentem va seguir el mateix any 2013 l'antologia El llarg solatge, publicada per l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta. Es tractava d'una àmplia mostra dels nou llibres editats pel poeta entre l'inicial Epigrammata (1981) i La joia (2010). Paral·lelament al seu treball poètic, Antoni Prats ha desenvolupat una important tasca dins el camp de l'assaig literari, sovint realitzada a recer de la revista L'Aiguadolç, que va dirigir entre 1985 i 2012. Fruit d'aquesta labor crítica són els estudis d'autors com Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Josep Iborra, Jaume Pérez Montaner, Emili Rodríguez-Bernabeu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i, especialment, els dedicats a Salvador Espriu, poeta que ha antologat i sobre el qual ha publicat el volum Salvador Espriu o la fidelitat als orígens. Literatura i Pensament (2013).
Encara, el seu desè poemari, corona de moment una fèrtil, constant i brillant trajectòria literària. Imprès en l'adverbi de temps del seu títol, el llibre és en essència una reflexió sobre el pas del temps i l'instant que fuig, un balanç vital fet des d'una mirada que s'eixampla en l'ara i l'encara de l'escriptura i que recorre el paisatge d'allò viscut, l'íntima victòria, sense aldarulls, d'una persistència. Aquests poemes alcen una veu que cus, per donar-hi sentit, els fils multicolors d'una existència que el poeta exalta, amb els seus clarobscurs, des de l'altura moral de qui se sent agraït i que ha aconseguit finalment estar en paus amb ell mateix. Devem potser a aquesta sobrietat la sensació de veritat poètica que els poemes ens transmeten, pautada per una dicció construïda amb lluminosa i senzilla elegància. La vellesa és, de vegades, el plàcid territori d'una saviesa guanyada a pols, un encara que brilla sense defallences.
Dividit en quatre seccions, conté la primera d'elles deu poemes sense títol que sota la forma de l'autodiàleg ens parlen de la constatació del pas del temps, feta serenament, en el mirall d'«antigues coneixences», de «ciutats que vas compartir», «presents per les absències». Ara (encara) per fi «la dama enquimerada, sempre jove» (la poesia) es presenta amb paraules «més nues», perquè han quedat arrere com un llast els circumloquis, sembla dir-nos. I malgrat que «tot flueix», canvia «i es fa fonedís», el poeta pot agafar-se als «guanys aconseguits» tot reconeixent que «al recer de les paraules, / fins ara la tardor t'ha estat benigna».
La segona part, integrada per catorze poemes, concreta en un hàbil moviment de càmera les perspectives generals de la primera part en primers plans centrats en records del passat i en reflexions que des de la immediatesa del present vénen a insistir en l'assumpció del pas del temps i en el balanç vital. Són sovint imatges de la infantesa, com en «Sant Josep, 14», probablement el carrer de Sueca on l'autor va viure i on encara ressona el tecleteig insomne («i, en passar per davant la reixa / de la casa del sant, s'oïa / alguna màquina d'escriure») d'un Joan Fuster no esmentat però record d'una sonoritat plena de simbolisme que comparteixen no pocs escriptors locals. «Besalú 2011», «Valldemossa 2012» o «Posta de sol a Finisterre» són instantànies de sengles viatges on es reflecteix una vegada més el pas del temps.
Els cinc commovedors poemes de la tercera part tenen com a tema la mort del fill. «Pantocràtor» és la imatge d'un déu que governa «com el millor dels dictadors» i serveix com a preludi a l'expressió del dolor d'aquesta pèrdua, aquesta «gotera» que omple incessantment la safa del record i que de tant en tant s'ha de buidar, una pena per a la qual no hi ha nom. El poeta s'emmiralla en un «Noè embriac», tot i que no té un fill que el puga compadir. En «Tsunami», que clou la secció, el dolor íntim es confon amb l'universal i fortuït de les forces naturals i amb l'«adversitat que arreu tenalla».
Arribem per fi a la quarta secció, de deu poemes, que tenen com a motiu central la celebració de l'amor i en els quals el poeta s'adreça a la seua estimada. Introduït pel conegut vers de Wislawa Szymborska «Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer», els poemes eixamplen, concretant-se en la plenitud amorosa, la gratitud que des de la «tardor» o a «posta de sol» s'expressa per la vida viscuda i que, a través de poemes magnífics com «Amants» o «A Baucis», desemboquen en la declaració final: «tot plegat ha valgut la pena». Com val la pena resseguir atentament la serena bellesa que Antoni Prats ens regala amb el seu Encara.
[Publicat a Saó núm. 414, abril de 2016.]

[L'autor, en primer pla, en un sopar literari el setembre de 2011. Del blog de Francesc Mompó Uendos, Greixets i Maremortes.]
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada