dissabte, 9 d’abril de 2016

Gargots

Quan es parla d'escola (pública) hi ha una tendència malaltissa a emparellar-la amb la idea de fracàs. Només el gremi de l'ensenyament privat escapa, per raons òbvies d'autobombo, a un tal contagi i s'entossudeix a vendre'ns, en la lògica del seu reflex condicionat, el fals contrari de l'èxit, terme tan equívoc i reduccionista com l'altre o més. Confusions tan tendencioses descansen en l'assimilació de la llei universal del mercat, els comptes, el rendiment, el saldo, les pèrdues, els beneficis i tot això a la pràctica docent. Per a massa gent ensenyar i aprendre, créixer i formar-se, crear i compartir, equivalen pam dalt pam baix a fabricar cotxes, vendre naps o alçar edificis. Quantes carabasses hem repartit enguany? Ha valgut la pena la inversió? Quin marge de benefici n'hem obtingut? Com balla la borsa dels valors? Fracàs! Èxit! Però després d'anys i panys d'exercir l'ofici d'ensenyant (mestre, professor o docent de secundària) tinc clar que aquestes fórmules només serveixen per amargar-nos la vida o tranquil·litzar certa mala consciència social. Per sort l'educació és una cosa tan subtil, complexa, essencial i contradictòria com la mateixa vida, potser una de les seues manifestacions més alegres, dinàmiques, apassionades i exigents, i de cap de les maneres no la podem tancar en la presó de conceptes carregats de bombo i buits de substància (com els suara esmentats i d'altres igualment perniciosos).
Encara no fa dos anys un parell d'exalumnes del meu institut, amb d'altres companys universitaris que se'ls van unir en l'aventura, van crear la revista digital Gargots («la revista literària dels joves escriptors del País Valencià», completa l'epígraf). Des de la humil radicalitat de qui apassionadament vol aprendre, dels encara no tocats per les trompetes que ensordeixen tants saberuts, dels ben ensinistrats en les peripècies internàutiques, en aquest temps han dedicat monogràfics a Vicent Andrés Estellés, Mercè Rodoreda, Ovidi Montllor, Ramon Llull, Blai Bonet, Joan Brossa i, encara fresca la tinta de la pantalla, a Franz Kafka. Són joves formats en l'escola pública i que quan va esclatar allò de la primavera valenciana van armar-se d'escuts de cartró i llances de llapisseres per lluitar contra tot allò que emmarquen i emmascaren, en l'atapeït exèrcit de l'estupidesa, parauletes com «fracàs» o «èxit». Hi ha qui, en aquest cantó de la barricada (passeu-me la metàfora) i havent-se rebolcat a pler en el fang dels pregonats fracassos, s'apuntaria a ulls clucs a l'«èxit» d'aquesta iniciativa. L'home llaura, sembra, treballa els camps i generalment cull el fruit del seu esforç. Causes i efectes, en el ric hort de l'ensenyança, en l'hivernacle de la vida, s'entremesclen, es confonen, es dissolen. Les paraules i els gestos del mestre se'ls emporta el vent no se sap cap a quin nord llunyà que baten altres tempestes. El mèrit, en tot cas, consistí a obrir una mica la finestra de l'aula, a protegir les ments de la inhumanitat, a sacsejar sense descans la consciència acomodatícia, a desentumir els muscles per a la llibertat i el compromís. No em parleu d'èxits ni fracassos perquè tot és un preciós gargot, tothora reescrivint-se en la seua perfectibilitat. Llarga vida a aquests nautes revoltats per les paraules, a tots els gargotaires que ja en segueixen estel i estela!

[Publicat també el dissabte 9 d'abril de 2016 a Tipografia la Moderna.]

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada