dissabte, 6 de gener de 2018

Saials. Lisboa


Totes les ciutats, sobretot les revisitades com Lisboa, que vagaregen per tants encontorns de la memòria viscuda i de la transmesa a través de l'experiència cultural, conformen el gran plànol sentimental, les passeres per on camina la vida. / "Lisbon revisited", el poema d'Álvaro de Campos, recitant amb veu muda la seua música callada enmig d'una pluja obliqua i estranyament càlida. / Tornar és reconèixer, contrastar les dades conservades per l'atzar de la memòria, i és perdre's pels carrerons de l'oblit. / L'oblit i la memòria es diuen ciutat blanca, la de la pedra de les esglésies, la dels llindars de portes i finestres, la dels palaus i edificis sumptuosos i cases pobres, la de la saudade sense metafísica, aquesta alteració química, aquesta broma pesada dels humors i la brisa atlàntica. / I Lisboa també està a punt de sucumbir per l'assalt del turisme de masses. Si sobreviu serà gràcies als caminants solitaris que fora de les rutes marcades fan malabarismes per les voreres més estretes del món, les d'Alfama. / No siguem puristes. Per una volta que un poeta esdevé el fetitxe de la ciutat, el bruixot de la tristesa dels lisboetes, siga Pessoa omnipresent i a bona hora, fins en les botigues de conserves! / És pels seus encanteris que són tan actius i inspirats els poetes de les parets que fan bategar la ciutat mig adormida entre la runa? Penso mas não existo, al Bairro Alto. Não fujas de ti mesmo, a Alfama. O quanto se adia se perde (tot allò que s'ajorna es perd), A fonte do rio é o mar, al Chiado, rua do Alecrim (romer). / A punt de sucumbir, la ciutat es reinventa. Es disfressa d'europea i dos carrers més avall es dessagna de pobresa. / El Partit Comunista Portuguès revindica un salari mínim de 600 euros. Els treballadors portuguesos fumen en silenci al carrer en els seus descansos. / Les lisboetes són les dones menys sofisticades i més austeres que hages vist mai. Van sempre carregades de saudade, de misteri i de bellesa. / Si hem de morir, fem-ho sense cap pressa, com t'atenen els cambrers de la ciutat blanca assetjada per la indústria del turisme. / Un turisme de passes orientades i gastronomia. Ja no és (tan) barat ni (tan) bo menjar a Lisboa. / I per a desesperació d'amants del fado com nosaltres, continuen amagant aquest cant fondo al fons de tavernes ràncies i veus marcides propenses al gat per llebre. / La misèria prova moltes formes de venjança, la majoria ineficaces, i sol revertir en més misèria. L'única revolució possible la fa la generositat de la misèria, transformada en una altra cosa. / Valeu a pena? –es pregunta Pessoa entre llaunes de sardines, bacallà o llobarro en una botiga del Rossio– Tudo vale a pena / Se a alma não é pequena. Deus ao mar o perigo e o abismo deu. / Mas nele é que espelhou o céu. / Valgué la pena? En el perill i l'abisme del mar o la ciutat, que és l'aventura que navega o camina, s'emmiralla el cel. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 6 de gener de 2018.] 

 

8 comentaris:

  1. ¿Valió la pena? La pregunta de Pessoa es la mimsma que hace dos días me hacía a la vuelta de Estocolmo. Me ha gustado ver esa cuestión en tu regalo. También mi conclusión fue que todo vale la pena. Más si una re-visita da de sí para una felicitación del año tan bonita. Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Luis, m'alegra que coincidim en les preguntes, no gens originals per altra banda, clàssiques, universals. I sí, valgué la pena, sens dubte.

      Elimina
  2. A la ciutat blanca, gran pel·li, amb un extraordinari Bruno Ganz. Potser era una Lisboa d'altre temps, com la que tu rememores. Una Lisboa feta de bellesa i compassió, com les teues paraules, que és el millor que podem dir de l'art (Nabokov, dixit)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un d'aquests dies l'he de tornar a veure, perquè l'he recordada molt i a més Lisboa m'ha tornat a despertar el cuquet portuguès. Una abraçada.

      Elimina
  3. Valgué, ja que, o quanto se adia se perde
    Valgué, per les reflexions que fas
    Valgué per poder vore la sardina vermella voladora

    ResponElimina
    Respostes
    1. E muito mais, amiga Teresa, tambêm as coisas que nâo se podem narrar. Una forta abraçada.

      Elimina