dissabte, 21 d’abril de 2018

Sentit del ridícul


Fins que el tribunal de Schleswig-Holstein va desestimar l'euroordre que demanava l'extradició de Puigdemont perquè no veia fonamentada l'acusació per rebel·lió de Llarena i el va deixar en llibertat, costava déu i ajuda oposar la realitat dels fets a les mentides sistemàtiques amb què l'Estat ha decidit fer la guerra a Catalunya (i no solament a Catalunya). El 5 d'abril, però, suposà un punt i a part en allò que se'n diu el relat del conflicte. Algú de fora, no contaminat pel partidisme i els desequilibris que provoca l'avarícia de poder, trencava per fi el cercle viciós de la ficció. Però el poder espanyol (deixem-ho així, en singular masculí) no té ni ha tingut mai sentit del ridícul, que és qualitat de persones honestes, o que tenen un cert trellat o consciència de la realitat. Lluny de rectificar per no fer més el ridícul, Llarena s'ha enfonsat més i més en el fang de les mentides fabricades, i amb ell tot l'aparell judicial, mediàtic, policíac, governamental i dels partits del règim. Impasible el ademán, ja sabem. La perversió del llenguatge, primera condició per a la propagació de la mentida quan es té la paella pel mànec, té ara menys possibilitats de reeixir. Jugar, com en aquella paròdia genial de Chaplin a El gran dictador amb la bola del món, amb paraules com rebel·lió, violència, terrorisme, incitació a l'odi, colpisme, injúries greus contra la corona i tota la parafernàlia no pot eixir-los debades a mitjà termini. Ara, a més, sabem que hi ha tribunals internacionals que tard o d'hora poden fer seure més d'un jutge i responsable institucional a la banqueta dels acusats. Temps al temps. Mentrestant, fan la viu-viu tan bé com poden, sense por al ridícul. El sentit del ridícul, com el sentit comú, s'ha convertit en una utopia en l'Espanya pseudodemocràtica dels nostres dies. La borratxera del poder i la negació obstinada de la realitat, l'hijodalguisme ancestral i l'addicció crònica a l'heroïna dels privilegis hi són refractaris per força. Per això no dimiteix ni déu, ni per plastilines convertides en xapapotes, ni per pagaments documentats a un tal M. Rajoy, ni per falsos màsters. El ball continua enmig de l'anestèsia general i la ingenuïtat del personal, que no pare l'orquestra, mentre creix com la bromera el ridícul internacional i el Santiago y cierra España. A l'altra banda, per contra, hi ha motius per fi per al bon humor gràcies a la sacsejada alemanya, belga, suïssa, escocesa i fins la provinent de la molt seriosa Cambra dels Comuns britànica i el demolidor informe que posa el descobert la falsa notícia d'El País sobre no sabem quins russos o veneçolans treballant per la causa independentista. Amb tot, la història més divertida ha tingut lloc a Sant Esteve de les Roures, el poble inventat en un informe de la Guàrdia Civil, fet realitat gràcies als més de dos-cents perfils que al Twitter l'han transformat en un fenomen de primer ordre. Ni el Macondo de García Márquez conté tants detalls! La mateixa absència de sentit del ridícul que avui et fa dir que va haver-hi més de 500 policies ferits per la "violència" de l'1 d'octubre, et fa rebaixar-ne demà la xifra a un centenar, dels quals només 10 van cursar baixa del servei. Però ara no sabem si per lesions provocades per les hordes separatistes o pels excessos de la festarra a què es van lliurar aquells dies terribles de l'A por ellos. Clar que els comptes que la GC fa sobre els suposats diners invertits en els preparatius del referèndum plens d'errors clamorosos a la llum de tots supera amb escreix la nostra capacitat de sorpresa. Tot plegat fa una mica de vergonya aliena, la veritat.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 21 d'abril de 2018.]

[Portada d'El País amb la notícia desmentida per l'informe del Parlament Britànic.]
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada