dissabte, 7 d’abril de 2018

El revés del dret


El revés del dret és el contrari del dret, del que és just, és a dir, la injustícia. Amb l'alliberament de Carles Puigdemont i la negació del delicte de rebel·lió amb què la (in) justícia espanyola pretenia la seua extradició i la dels altres exiliats, Alemanya, com abans Bèlgica, Suïssa, Escòcia i l'ONU i més prompte que tard la resta de països i estats democràtics, ha provocat un revés d'enormes proporcions a l'Estat espanyol. Li ha dit el que és obvi però que no vol reconèixer per justificar l'espiral de repressió amb què intenta emmordassar Catalunya i qualsevol dissidència, per molt democràtica i pacífica que siga. Li ha dit que sense violència no hi ha rebel·lió ni delicte. A partir d'ara, mantenir la presó preventiva (no per prevenir un delicte infundat sinó per anorrear l'enemic polític i, a més llarg termini, arrancar les arrels de la nació catalana i les seues aspiracions de llibertat) per a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Carme Forcadell i Dolors Bassa, apareixerà als ulls del món (inclosos els espanyols més il·lusos) com el que realment és, una flagrant injustícia pròpia d'un estat en meteòrica regressió a les formes més delirants de l'autoritarisme postdemocràtic. Amb tot i la victòria en aquesta gran batalla, la guerra per la democràcia, la llibertat i els drets socials que en forma de projecte republicà lidera Catalunya es presumeix llarga. Espanya no sol reconèixer els propis errors ni rectificar, restablir la convivència en termes més raonables i racionals, sinó tancar-se en banda i brandar l'espasa de l'odi. És el que històricament ha fet, i així li (ens) ha anat. El PP i les elits que fan servir l'estat per a benefici propi, amb la inestimable ajut dels mitjans de formació de masses, el PSOE, el PP al quadrat o C's i la inhibició irresponsable de Podemos i encontorns, va apostar per fer créixer la bromera de la catalanofòbia i l'enemic intern amb un doble propòsit: amagar sota les catifes del seu patriotisme tronat la brutícia i el col·lapse d'un règim corrupte fins a la medul·la per tal de mantenir un estat de coses favorable als seus privilegis i aconseguir la derrota definitiva del catalanisme i l'ansiada unitat monocolor d'Espanya. A tal fi havia de traure la bèstia franquista d'entre bambalines i posar-la al centre de l'escena, llançant per la borda els fràgils pactes de la transició, la sacrosanta Constitució i una democràcia plena de forats que per fi ha quedat nua davant l'espill d'Europa. Una vegada arrossegat el gruix de la societat espanyola a aquesta espiral de violència política, jurídica, policial i ideològica, qui és el valent que restitueix la vida democràtica, qui obre les portes al diàleg i la negociació? Perquè si a la voràgine (que és molt possible que malgrat el revés del dret internacional continue in crescendo, els uns –Arcadi Espada, instigador de C's i martillo de herejes catalanes– evocant la crisi postcolonial del 98 i els altres –el fatxa Federico Jiménez Losantos– amenaçant amb bombes els cafès de Munich i de fer ostatges els alemanys de les Balears) s'hi va apuntar fins el rei regnant en forma d'apuntador, qui té les mans netes per encapçalar un nou període de diàleg, entesa i convivència? M. Rajoy i tots els del beneplàcit i el 155 estan cremats. S'imposa refer l'edifici de la democràcia hispànica de dalt a baix, i en forma de repúbliques. De moment, un servidor agafa una idea d'internet i posa una botella de cava a refrescar amb gel en una urna per beure-la a la salut de Catalunya i a la pròpia. I el que va davant va davant.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 7 d'abril de 2018.]


1 comentari: