dissabte, 30 de juny de 2018

Saials. Negació de l'evidència


Deu ser molt dur creure't que vius en una democràcia plena i sentir parlar cada dia de presos polítics. La incompatibilitat entre ambdues coses és evident: en una democràcia no pot haver-hi presos polítics. Com que negar la primera va en contra dels principis de la fe, sustentada en imponderables de tota mena, ix més barat dir que a Espanya no hi ha presos per raons polítiques. / Com era d'esperar María José Segarra, la nova fiscal general de l'estat, s'ha alineat entre els qui neguen l'estatus de polítics als presos independentistes, com abans, alhora o després ha fet Pedro Sánchez. Costa distingir ací, com volia Machado, les veus dels ecos, tot i que deu tractar-se més aviat d'una polifonia escrita i orquestrada per l'estat per tapar unes vergonyes que no sent. / Perquè demostrat fins al detall que el 20 de setembre de 2017, durant l'etern escorcoll que la Guàrdia Civil va perpetrar a la Conselleria d'Economia a Barcelona, no va haver-hi violència, ni rebel·lió ni sedició, de quin altre delicte que no siguen les pròpies idees i la voluntat de portar-les a la pràctica es pot acusar els presos polítics? D'haver convocat, d'acord amb el propi projecte polític convertit en mandat popular per les urnes, un referèndum? Enlloc no és escrit que això siga delicte. Ni tampoc haver declarat una independència que no depassa el terreny simbòlic (molt important, això sí) de les declaracions. / Què són, doncs, si no són presos polítics els presos polítics? Ostatges, víctimes de la venjança d'un estat que va ser desbordat i desobeït per dos milions llargs de ciutadans l'1 d'octubre. I que va ser incapaç, malgrat la violència deixatada, d'impedir el referèndum. / Negar l'evidència no és sempre conseqüència de la ingesta desmesurada d'alcohol o borratxera. Respon a un tic ancestral dels servidors del poder espanyol que de tant en tant els salva els mobles però que més sovint fa que se'ls venguen a preu de saldo. Els errors històrics es repeteixen quan l'anàlisi ponderada de la realitat és substituïda per la grandiloqüència buida i la fúria autoritària. / El documental de Jaume Roures sobre el 20-S que ahir es va estrenar a TV3 desmunta tota aquesta parauleria. Però no se'l miraran ni María José Segarra ni Pedro Sánchez ni, per descomptat, l'exministre de defensa i actual ambaixador espanyol als USA (amb interessos en el negoci de les armes, per axò deu ser que es mostra tan bel·ligerant) Pedro Morenés y Álvarez de Eulate. / Don Quixot, empès per la seua bogeria, també negava l'evidència dels molins de vent i els ramats d'ovelles. Però el seu és un viatge cap al realisme i el reconeixement del propi fracàs. La de Cervantes, vista així, és una novel·la heterodoxa, de la dissidència espanyola, per molt que la vulguen reduir a monument (decoratiu) nacional. / Parla el senyor Morenés, com seria normal, en nom del govern espanyol? Si és així, l'esbombada voluntat de diàleg de Sánchez és una cortina de fum. Si no, què esperen a destituir-lo? O la polifonia del nacionalisme espanyol no té identitat ni color i tanto monta monta tanto? / Tard o d'hora, però, i si de veritat volen convertir Espanya en un estat democràticament avançat, hauran de reconèixer l'existència de presos polítics, alliberar-los, indemnitzar-los pel patiment sofert i jutjar els responsables de la injustícia. / Per a la solució del conflicte polític que subjeu a l'existència de presos polítics s'haurà de produir el reconeixement del dret d'autodeterminació de Catalunya, un dret universal i inalienable de tots els pobles.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 30 de juny de 2018.]

 [El vídeo 20-S de "Sense ficció" produït per Mediapro i dirigit per Jaume Roure.]

1 comentari: