dissabte, 23 de març de 2019

Saials. Armar-se de raons


Acaba d'eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d'Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l'editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l'honestedat i el rigor intel·lectual i científic. Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i pregonesa. Predicar amb l'exemple d'haver situat la cultura en el centre del projecte republicà fent literatura d'alt vol, assaig amb voluntat d'incidència pública, d'incitació fusteriana al diàleg.
· · ·
Voltaire personificà en Càndid la innocència d'una bondat en el fons ridícula, d'optimisme a prova de bombes. Plantejada com una novel·la filosòfica, l'obra combat la idea que sempre vivim «en el millor dels mons possibles». El realista pessimisme de Voltaire no era també una incitació a l'acció per canviar l'ordre immutable de les coses que el poder proclama? Tots som fills del racionalisme il·lustrat del XVIII. Però ja no hi ha càndids. La narcosi de la propaganda mata tota innocència.
· · ·
Algunes raons nuclears del llibre: construir la nació estat (en oposició al fòrceps de l'estat nació que va fundar la majoria d'estats) «com la nova mena de nació adaptada a la globalització i per a la qual l'estat és el blindatge jurídic i institucional dels drets i llibertats dels ciutadans»; o ciutat estat a l'entorn de Barcelona i una sèrie de ciutats en xarxa (actualització d'aquella Ciutat ideal dels noucentistes) en l'escenari potsnacionalista de la Catalunya actual en forma de república; lligar de manera definitiva les aspiracions nacionals amb l'emancipació social, cares d'una mateixa moneda; definir el canvi d'hegemonia social («el temps de l'hegemonia burgesa ja ha declinat») en favor de «persones assalariades, gent de la mesocràcia popular i menestral, col·lectius professionals, autònoms, petit empresariat i membres de la funció pública»); situar la cultura en el centre del projecte republicà («partir de la cultura per enfortir la societat, partir de la nació per definir l'estat»); ubicar cultura, llengua i identitat en l'àmbit dels drets i oferir-les a la lliure adscripció i adopció de qui ho vulga; remarcar la singularitat de la cultura catalana en la seua vocació universalista; considerar la hibridació i mestissatge de la societat catalana actual com una oportunitat per al català i les seues connexions interculturals, etc.
· · ·
En unes remotes jornades de sociolingüística a Alcoi, potser de les primeres, vam coincidir amb Joan Manuel Tresserras, que hi presentava un treball. Enmig les entranyables i enyorades fregitel·les del Tropical vam compartir taula i conversa amb els amics Josep Ripollés i Rafa Xambó. La nit es va allargar a l'algaravia del Zoo Loco. Molts anys després d'aquella trobada única i fortuïta, Tresserras va ser nomenat conseller de cultura, càrrec que exercí entre 2006 i 2010. És agradable comprovar que la mateixa perícia que demostrà aquella nit jugant al futbolí és a la base del seu treball i trajectòria intel·lectual. La cultura, aquell «punt de trobada entre la història natural […] i la història social», té molts vessants complementaris i és plena de felices coincidències.
· · ·
I el País Valencià? Obertura republicana assumeix clarament el llegat de Fuster i la realitat nacional dels Països Catalans en la perspectiva, lliurement assumida per les parts, d'una «nació d'estats» entesa com a federació, un projecte no solament possible sinó necessari en l'actual context europeu i mundial. Ens hauria agradat, als d'aquesta banda, trobar més desenvolupada aquesta reflexió en el llibre, que com és lògic té objectius més peremptoris.
· · ·
Comptat i debatut: eixamplar la base del sobiranisme republicà, aconseguir majories electorals més sòlides per a l'independentisme, insistir en la multilateralitat i la celebració d'un referèndum reconegut internacionalment. I alguns mea culpa de l'independentisme: la sobrevaloració de les pròpies forces i la subestimació una mica naïf [sic] de les de l'Estat (aquesta poc versemblant, venint d'on venim). Però la distància entre l'anàlisi i la praxi política concreta és potser inevitable, raó per la qual tantes vegades el moviment republicà, en especial l'hegemònic d'ERC, ha pogut semblar tan erràtic. Siga com vulga, una magnífica obertura per a la reflexió i al debat, una manera ben argumentada d'armar-se de raons.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 23 de març de 2019.]

 [Els autors en la presentació del llibre el 31 de gener de 2019. Foto: Montserrat Boix.]

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada