dissabte, 30 de març de 2019

Saials. No tenen por (al ridícul)


Deia Tarradellas que en política es pot fer de tot, menys el ridícul. Segurament, en la seua llarga experiència i enmig dels vaivens i reajustaments que va haver de viure, devia saber bé de què parlava. Al capdavall només pot témer el ridícul qui té un concepte més o menys democràtic de la política, qui es mou en termes d'eficàcia, servei i decència, qui se sap personatge de pas en el teatre del poder.
· · ·
Ridícul, que fa riure. El poder que es creu o fa creure que és omnímode només es deu permetre riure de portes endins. Teocràcies, monarquies, imperis, dictadures i fins democràcies falsejades són immunes al ridícul perquè aquest límit moral a l'abús de poder necessita l'espill dels altres, implica el respecte i el reconeixement de l'altre. El poder no té rostre i per això no es pot contemplar en l'espill social del ridícul (com els vampirs de les pel·lícules). No té rostre però sí protagonistes ben vacunats contra el ridícul, la vergonya i la decència, qualitats massa plebees, massa humils.
· · ·
El rei no sap que va despullat però davant els súbdits fa un ridícul espantós. Tot el món pot escoltar les rialles excepte ell i el cercle dels íntims i aduladors. I un bon dia el decapiten. La sordesa va impedir-li cap mena de prudència i prevenció.
· · ·
Hi ha voltes que el ridícul no depén de tu, que el fas sense adonar-te'n (i per això ets ridícul) com li ha passat a Felip VI (el preparao, mare de déu!) quan en el VII Congrés Internacional de la Llengua Espanyola que se celebra a l'Argentina ha canviat el nom de Jorge Luis Borges pel de José Luis (com qui esmenta la corda en casa del penjat), en un remake memorable d'aquella altra ridícula que es pensava que Saramago era una tal Sara Mago. Molts ridículs provenen de la inconsciència d'estirar més el braç que la mànega o aparentar que saps el que no saps. Només és ridícul qui, blindat en el seu poder, es pensa infal·lible. Ai si el borbó hagués llegit a temps i amb profit Fervor de Buenos Aires o Historia universal de la infamia!
· · ·
Però n'hi ha d'altres que t'hi fiques per pròpia voluntat, a consciència, com si hi trobasses no se sap quin mòrbid plaer. Li passa sovint al ridícul Borrell, més burro com més vell. Però el numeret de l'entrevista a la televisió alemanya, amb amenaces i insults al periodista, supera amb escreix els darrers serveis a la raó independentista. Davant les molt documentades xifres que Tim Sebastian esgrimia per a les seues preguntes, el ministre no sabé o no volgué respondre més que amb els tics despòtics que han arruïnat la carrera política que entre tots hem costejat.
· · ·
Segueix aquesta farsa ridícula del judici als presos independentistes. Les declaracions dels guàrdies civils i del tinent coronel Daniel Baena, àlias Tácito, es podrien qualificar de ridícules, esperpèntiques i grotesques si no fossen expressió de la pura ignomínia i la misèria humanes. La mentida no és ridícula, és cruel i injusta, i el fals testimoni, un delicte en un judici, summa perversitat quan s'hi jutgen persones innocents.
· · ·
Els innombrables vídeos que demostren la brutalitat policial de l'1 d'octubre i el compartament pacífic dels manifestants en aquesta i altres dates històriques ridiculitzen el testimoniatge dels lacais del poder, però Marchena no vol que aquests vídeos es vegen en la sala. La distància entre els fets, a la vista de tothom, i les mentides ordides contra el procés és ridícula. I per negar els fets, també han de negar les paraules, i ací el ridícul ateny categoria universal. Prohibit dir presos polítics i exiliats a TV3, però direm presos polítics i exiliats mentre hi haurà presos polítics i exiliats; prohibit pensar, prohibit respirar, però pensarem mentre podrem i respirarem mentre ens quede alè.
· · ·
Ridícula també la manera espasmòdica com el Papa esquivava els besamans dels seus acòlits. Per evitar els gèrmens, diu que. Dos mil anys d'història de l'Església per arribar ací! Però jo crec que és pitjor el ridícul que els gèrmens. Clar que hi ha poders que no tenen por (al ridícul).

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 30 de març de 2019.]

 

2 comentaris:

  1. Así es, la deriva ridícula del poder totalitario o impune, la osadía descerebrada son rasgos notables de quienes nos gobiernan. Estaba pensando en eso, intentando entender la despiadada burrera de la dictadura egipcia y leo tu columna impecable en razones y argumentos. Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salud, Luis, y suerte en vuestra aventura egipcia. A menudo la consideración de los binomios democracias/dictaduras es cuestión de formas, de superficies, que de realidades. Una abraçada i ja contareu.

      Elimina