divendres, 9 d’octubre de 2020

Diada


M'agradaria saber què opinen els optimistes de la voluntat (entre els quals milite) i els pessimistes de la raó (dels quals em declare fervent seguidor) sobre les estranyes circumstàncies que envolten el que alguns –cada vegada menys– anomenem encara País Valencià i algunes de les quals trobe aguditzades d'ençà de la pandèmia. Segurament avui, 9 d'octubre, serà un dia especialment procliu a tota mena de miratges, com passa sempre. Alguns ja els haurà posats en marxa la maquineta més o menys oficial de produir realitat amb això del Dia de la Comunitat, la gala de premis de la Generalitat, algun discurs degudament descafeïnat per la tele i una premsa subalterna que avui farà l'excepció i dedicarà les portades a l'emotiu florilegi de les banderes. Enguany, però, molts enyoraran els canapès per a VIPs, arrimats i encarregats i l'adrelina que sol descarregar-se a compte de la processó, diuen, cívica, i sobretot l'entrada de moros i cristians amb què han sabut despintar la jornada reivindicativa amb un vistós espectacle per a indiferents, la Covid hi obliga –i això que ens estalviarem en temps de crisi, dit siga sense mala intenció.

A les manifestacions les coses també passaran sense pena ni glòria, en el millor dels casos i amb el permís del feixistam i de l'autoritat que li riu les gràcies i li dona el salconduit per a les bravates. Arriba esllanguida des de fa anys, com un motor al ralentí que esbufega abans del gripatge final, la convocatòria de la Comissió 9 d'Octubre que encapçala ACPV. Veurem si el buit cívic que deixa el pot compensar la concentració davant l'Ajuntament del Cap i Casal, de monogràfic contingut antifeixista, alguna concentració menor dels qui sempre van a la d'ells (i amb disseny exclusiu de bandera, jas!) i, sobretot, l'alternativa amb què el diumenge 12 el veïnat de Benimaclet i simpatitzants plantaran cara a la intimidatòria concentració d'España 2000 per celebrar (eixelebrats!) el Día de la Raza, altrament dit de la Hispanidad. Convertir l'amenaça dels violents en combustible per a les pròpies i urgents causes, per comptes de l'acció-reacció tradicional, sí fora una bona notícia per aquestes latituds en general tan embadalides. Potser comencem a comprendre que si l'amo t'amolla els gossos, bé t'has de defensar de les mossegades, però qui has de denunciar sempre és l'amo (i déu i el rei, ja que hi som).

Parlava de les estranyes circumstàncies del país, amb permís d'optimistes i pessimistes, que potser no ja no són gens estranyes però sí com més va més greus i irreversibles. El setge mediaticosimbòlic que a compte de la Covid s'ha impulsat des del centre de gravetat de l'Estat, amb la connivència de no poques forces perifèriques, fa l'efecte que ha quallat més que mai entre els valencians. Per terra, mar i aire el patriotisme carca del viva España convertit ja en comportament-exhibició per defecte, en zona de confort, ni compromès ni comprometedor, en tapadora universal del destarifo generalitzat, en decolorat carnet d'identitat. Per terra, mar i aire: balcons, polseres, mascaretes, gorres, mocadors, collars per a gossos, roba esportiva, complements per a cotxes; als establiments xinesos, a les grans i petites superfícies, als mercats ambulants, a les botigues de souvenirs per a turistes… La presència de l'espanyolisme rampant és tan visualment abassegadora (i el que pels ulls entre a l'ànima es queda) que un optimistapessimista fins respira alleujat quan veu una senyera amb blau, quines coses. Com més fonda la crisi i més escandaloses les xifres del fracàs, com més evidents els estralls de la pandèmia, més s'escampa un patriotisme immunològic que no distingeix classes ni llengües, ni gènere ni pobles ni edats, transversal, empès amb alegria torera pel rigor d'un efecte dòmino que els nostres sociòlegs haurien d'estudiar atentament. Mentrestant, nosaltres, els altres, pocs o molts, invisibilitzats, inhibits, expressant-nos amb la boca xicoteta enmig del soroll, veiem passar les oportunitats de posar rumb a un projecte de país engrescador. I els altres de nosaltres que avui seuen en poltrones de poder, per esquifidet que siga, xiulant com qui sent ploure o directament contentíssims d'haver-se conegut, de mantenir en la inòpia els mitjans de comunicació propis, posant travetes a la reciprocitat de ràdios i televisions en català, que necessitem com l'aire que es respira, dos casos sagnants per al present i el futur d'una llengua i una cultura, d'un poble que avui celebra la seua Diada. Serà, doncs, un dia estrany, de principi de cap de setmana llarg, de confortable alentiment del trànsit rodat, segurament assolellat (si els pronòstics no fallen), de mascaretes, salutacions tímides i distàncies de seguretat, una mica trist, una mica decandit. Eixirem a passejar les nostres perplexitats, com diria Josep V. Marqués. Fins i tot en els diversos rogles que es formaran com illes per tot el país, amb permís dels pessimistes, hi trobarem encara algun motiu per a l'esperança, que haurem de regar amb l'esforç dels dies feiners per lluir-la, com una flor a la solapa, en el dia a dia de cada dia i en totes les diades.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 9 d'octubre de 2020.]

 





 




3 comentaris: