divendres, 23 d’octubre de 2020

El Major Trapero i els altres

Aquells dies atziacs dels atemptats de la Rambla de Barcelona i de Cambrils d'agost de 2017 que van costar la vida a 16 persones a mans de jihadistes d'Estat Islàmic ens el van posar en el focus de l'actualitat. La manera com va gestionar-ho, amb informacions entenedores i sòbries, la rapidesa amb què va descabdellar els fils de la trama terrorista i el ja universal «Bueno, pues molt bé, pues adiós» amb què va desmuntar les pretensions d'un periodista espanyol que exigia que totes les respostes fossen en castellà en aquella roda de premsa internacional, el van fer entrar en l'univers de les nostres simpaties. Per fi un policia de carn i os s'assemblava als nostres herois de pel·lícula i s'allunyava dels models casposos que invariablement clonava la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. A fi de comptes, però, aquell home de Santa Coloma de Gramenet, de família originària de Valladolid, representava la normalitat d'una policia democràtica, concebuda com un servei a la ciutadania refractari als visceralismes de la testosterona patriòtica i l'"ordeno y mando" a què ens tenen acostumats els hereus directes del franquisme. Trapero, i el cos policial que comandava, els Mossos d'Esquadra, eren per fi realitats homologables a Europa i al món, un model en moltes coses antitètic al de la policia espanyola. Aquells dies ningú no la va trobar a faltar, aquella policia, desapareguda a consciència tot esperant que el marró li caigués solet a ell al damunt. Però el que li va caure fou l'èxit de l'operació i el lògic afecte de la ciutadania. Amb ell teníem la impressió que la policia podia arribar a ser una cosa que t'ajuda en comptes de ser una crueltat inventada per complicar-te l'existència. El respecte i confiança que va inspirar als ciutadans va anar creixent a les envistes del referèndum de l'1 d'octubre. Navegant entre dues aigües, en aquell no where que pretenia passar d'una legalitat a una altra legalitat, Trapero va portar el governall molt subtilment, evitant mals majors, negociant amb els grups de votants i sense necessitat d'esgrimir cap porra ni ferir ni insultar ningú. Però des de la lliçó en què va quedar retratada la policia espanyola durant els atemptats, amb passatges foscos de la guerra bruta com la connexió de l'imam de Ripoll Abdelbaki es Satty amb el CNI o el segrest d'informació vital als Mossos, Trapero i el cos que dirigia estaven sentenciats: els necessitaven per a muntar el trist sainet de la rebel·lió-sedició amb què han condemnat els líders civils i polítics de l'independentisme.

Ara tant ell com els màxims reponsables del cos Teresa Laplana, Pere Soler i Cèsar Puig han sigut absolts per l'Audiència Nacional dels delictes de què se'ls acusava. No solament això sinó que l'absolució considera un mèrit afegit les mesures adoptades durant la jornada de l'1 d'octubre per evitar mals majors i l'absència de violència, la qual cosa torna a posar en el punt de mira la Guàrdia Civil i la Policia Nacional i la ferocitat amb què s'hi van aplicar, totalment desproporcionada fins i tot des del punt de vist legal i pràctic. Gràcies als bons oficis de l'advocada Olga Tubau, el cas de Trapero i els altres comandaments dels Mossos està cridat a ser la clau que obri tots els panys d'una injustícia suprema que encara cueja i no doblega i a acostar una llei d'amnistia com a requisit previ i urgent per tornar la política al debat i la negociació i les pràctiques democràtiques. Sense desobediència, rebel·lió ni sedició, les contradiccions al si de la magistratura espanyola augmenten de portes endins i portes enfora. Potser s'ho podran empassar una vegada més perquè disposen de bons queixos i d'un estómac moral a prova de bombes, però la clau bona ja hi és.

Després, és clar, hi ha els maldecaps per on ha hagut de passar aquest home, la peça major més cobejada pels caçadors furtius de l'estat després de Carles Puigdemont, el temps i les possibilitats perdudes. Hom parla de restituir-lo en el càrrec. Per a mi, però, ja és un personatge cinematogràfic, de llegenda. Per la manera de caminar i la sòbria elegància i la tristesa del qui està avesat a l'uniforme, podria ser el Gary Cooper de High Noon (Solo ante el peligro), aquella al·legoria del maccarthisme de Zinnermann. El tall de cabell li escauria molt bé en una pel·lícula de romans, fent de Charlton Heston, per exemple, a Ben Hur. El model policíac, però, em resulta més difícil de trobar. Potser perquè Trapero representa al capdavall una Catalunya que encara no acaba d'existir, un policia normal (democràtic, per tant) i no independentista en un país de fet independent.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 23 d'octubre de 2020.]

 


 

Cap comentari:

Publica un comentari