Qui tem la crítica?

Un dels primers articles que em van publicar al Levante es titulava "De què tenen por?", a finals dels vuitanta. Feia uns anys que havien començat les emissions de TV3 i, en vista dels impediments que el govern socialista de Lerma i els mandarins de Madrid posaven a la seua recepció entre valencians amb l'excusa de la creació de Canal 9, molts vam alçar la veu contra aquesta no gens anecdòtica i ben travada estratègia d'aïllar els catalanoparlants per "comunitats autònomes". Un cas insòlit i després de quaranta anys d'autonomisme de fireta en el context europeu encara irresolt, o enquistat, o oblidat en nom d'urgències que no fan més que multiplicar-se i que són també ajornades en nom de nous problemes més urgents. El peix, per aquestes latituds, sol mossegar-se la cua perquè, com sabem, Spain is different. L'eslògan va fer fortuna gràcies a una calculada ambigüitat que excitava el deler i la il·lusió que mou la maquinària turística quan és lubricada amb ofertes més substancials o prosaiques. La resposta d'Acció Cultural del País Valencià a aquell atac furibund al dret a viure en la pròpia llengua fou la instal·lació de repetidors que durant uns anys van mantenir la flama d'una certa normalitat. Ja sabem com va acabar allò. La contundència repressiva de l'estat no es va fer esperar ni va mirar pèl amb l'arribada del PP, senyal que la col·laboració entre els Països Catalans, ni que només fos mediàtica, cultural i simbòlica, era tabú santificat per la Constitució i convertit en qüestió d'estat. Les multes que va patir l'entitat, que quasi li costen la vida (i de fet van costar-li una atonia bastant llarga) assentarien un precedent en la tàctica de l'ofegament econòmic que es va desplegar anys més tard i amb tota cruesa contra líders i activistes catalans del moviment per la independència. Així continuem avui dia, responent amb més coneixement de causa la pregunta "De què tenen por?", que avui hauríem de formular en l'altra direcció, "De què tenim por?", que és tant com preguntar-nos quines són les pròpies febleses per veure de superar-les. Perquè no solament continuem sense poder veure TV3 pels canals convencionals i clamant en el desert a favor de la reciprocitat de mitjans en català sinó que la instrumentalització anunciada d'À punt, el buidatge de continguts de qualitat i fins la mateixa presència precària de la pròpia llengua ja escampen arreu la vella i coneguda olor del desmuntatge d'un altre mitjà de comunicació públic.

El peix es mossega la cua també en l'àmbit literari i de la cultura. Han coincidit aquests dies la mort de Bernard Pivot, el cèlebre periodista i escriptor francès, al qual es referia Lourdes Toledo en la seua darrera columna, i la taula redona organitzada per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana sobre les funcions, la necessitat i la situació de la crítica literària. Les intervencions de Mireia Sopena, Pere Ciscar i qui açò signa més les dels nombrosos assistents que van animar amb les seues opinions el debat final, van girar sobre algunes de les qüestions més candents de la crítica. En primer lloc la constatació que malgrat la proliferació de plataformes (sobretot digitals), la consolidació d'algunes de les ja existents i el creixement en nombre i qualitat de les veus dedicades a la crítica literària, el País Valencià pateix d'una manca evident de mitjans generalistes en la pròpia llengua que obliga la crítica literària i cultural a sobreviure en espais marginals. La precarietat laboral de crítics i escriptors que se'n deriva impedeix, al seu torn, que la crítica atenga plenament els objectius d'orientació, estimulació de la reflexió i el debat, divulgació de les obres literàries i de contrabalança a les tendències mercantilistes de la indústria cultural. En absència d'una crítica respectada, prestigiosa i influent, la humana tirada a l'acumulació de poder, a la política de lobbies, capelletes, arbitrarietat i llepaculisme hi tenen un hàbitat propici on prosperar. El peix es mossega la cua: en comptes de promocionar la diversitat creativa, d'assumir la multiplicitat coral de les veus literàries, de trepitjar noves sendes per desplegar les energies en totes direccions i cap a totes bandes, ens tanquem en el clos del monocultiu i el monoteisme. Els mateixos mites repetits i esbiaixats fins a la nàusea alimenten bé el panxacontentisme i marquen la mínima quota nacionalista exigible, apaivaguen una certa mala consciència col·lectiva i proporcionen algunes monedes amb què anar tirant mentre duren els fastos. Però acaben esdevenint una mena de boira que impedeix captar gran part de la llum que absorbeixen els forats negres del silenci. La crítica literària, amb tota la grandesa de l'assaig de tema literari, situat en el lloc que li correspon, seria una arma eficaç contra la banalització i la saturació llibresca, contra els excessos mitològics i l'abús de les monomanies. Qui tem, doncs, la crítica? La bona salut democràtica, que en bona mesura se sustenta sobre la base dels llibres i la cultura, exigeix la crítica, aquesta vella necessitat de raonar i argumentar, de pensar, consensuar i dissentir, d'exercir la llibertat ben lluny d'aquells pregoners que sempre la tenen a la boca per dessubstanciar-la i, quan poden, emmordassar-la.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de maig de 2024.]