Quin guirigall!

M'acabe d'assabentar que el popular guiri amb què solem referir-nos una mica despectivament als turistes estrangers, sobretot als procedents del nord d'Europa, prové del terme amb què els carlins bascos designaven els seus enemics lliberals, els giristinos o cristins, partidaris de la reina Maria Cristina. El Diccionari Català-Valencià-Balear aporta a més una altra accepció curiosa, ja que es veu que els xiquets valencians l'aplicaven als guàrdies municipals quan volien emprenyar-los: "Guiri, guirigall, sopetes en all!". El diccionari castellà de la RAE, al seu torn, diu que també es feia servir per referir-se a la Guàrdia Civil, un ús que, tot i que presumim merament defensiu, no devia estar exempt de riscos evidents. Guirigall en canvi, confusió de molts que parlen i criden alhora, sembla que té un origen onomatopeic i el podríem haver pres del castellà guirigay. Excuse'm el lector o lectora aquest circumloqui d'inici per abordar avui el tema –exacte!– del turisme. I passe'm també el fàcil joc de paraules amb què he resolt titular-lo. Com se sol dir, se non è vero è ben trovato.

Perquè els turistes individuals, les persones concretes de carn i os, independentment de la seua procedència, són a fi de comptes els qui menys responsabilitat tenen en l'explosió d'aquest merder (o guirigall) en què s'ha convertit el nostre país. O fins i tot víctimes de la pròpia estupidesa, com tots al capdavall, que no han sabut o pogut sostraure's a la temptació de la barra lliure (de pagament) i al campe qui puga, aquest literal i a major glòria de la totpoderosa patronal del ram, els responsables polítics, les aerolínies, el negoci de la rajola i, en fi, d'un capitalisme com més va més depredador, salvatge i descordat. En dic també víctimes, dels mateixos turistes descarregats en massa, conduïts en ramat, que pedalen en pelotó o van extraviats sols o de dos en dos, inseparables d'un mòbil no només metafòric que els impedeix percebre on són, entre qui són, amb aquesta tendència a l'autisme social que promociona la indústria turística. Víctimes, i crec que no m'erre, i alhora botxins inconscients, carn de canó per a l'execució del pla d'empobriment, especulació, precarització i extermini en què consisteix la lletja paraula i no menys abominable concepte de la turistificació. Si fotut és ser indígena d'un país que vas veient com el devasten, com li arranquen d'un en un cada bocí de memòria, com li transformen paisatge natural i paisatge humà, com el desfiguren i sotmeten en nom d'un mal anomenat progrés i dels ous d'or d'una gallina fosca, que sempre van a parar a les butxaques d'una minoria insaciable; si fotut és ser indígena en una llengua que la immensa majoria de turistes no sentiran mai parlar, tampoc no és cap bicoca viatjar en pla guiri. I és això que ens els fa més dignes de compassió que no de menyspreu. Bastaria potser que patiren en les pròpies ciutats durant una temporada una invasió com la que ells protagonitzen a casa nostra (figurants d'un drama universal) per dissuadir-ne molts d'ells, de les falses delícies de la seua escapada. La responsabilitat cal anar a buscar-la, doncs, en els agents més amunt esmentats i en tota la maquinària propagandística gràcies a la qual ens han venut la cabra de la turistificació com a panacea. El cas és que des del anys seixanta això és un no parar que s'ha desbocat exponencialment en les darreres dècades a l'ombra de l'especulació i la destrucció del teixit productiu valencià. Quants anys fa que la capital valenciana era encara el semàfor d'Europa, el lloc per on no hi havia més remei que passar com més ràpidament millor? Acabarem recordant-los amb nostàlgia, aquells temps? Després de la voràgine de Barcelona i la destrossa mallorquina, havia de tocar-li el torn a València, ja arrasada literalment la costa i a l'espera que a algun altre constructor passat de rosca, ara que tornen a governar els de la rajola, li pegue per alçar apartaments a dins del mar. Potser el lector o lectora pensarà que exagere però a mi em sembla que em quede curt. Ja hi ha molta literatura sobre un mal que ens converteix, com diu Ricard Chulià en el seu ja imprescindible País Valencià. Eixida d'emergència, en país de "cambrers de madrilenys i geriatres de nord-europeus". La falsa solució del turisme de barra lliure s'ha convertit, gràcies a la turistificació, en el problema més urgent a què ens acarem perquè hipoteca el nostre futur, un llast que ens empobreix i ens dissol com a poble. Les dades que documenta Chulià canten: Dénia (sí, Dénia!) és la capital de comarca amb un risc d'exclusió social més alt del país. I les comarques més pobres? Les de més alta concentració turística: les dues Marines i el Baix Segura. El panorama pinta certament negre, però més val no enganyar-se. Perquè hi ha alternatives. I totes passen per la presa de consciència i la voluntat decidida dels ciutadans per construir un altre model de país, radicalment més just, més ric, més lliure. I per trobar les portes d'eixida a tant de guirigall, no tan sols turístic.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 24 de maig de 2024.]

 

[Protesta veïnal recent a València. Foto: Comprom.]