Josep Mir escriu sobre Passatge

                                                                        

SOBRE PASSATGE

Josep Mir

 

M’agrada el Passatge on el temps s’atura a esperar que el lector torne al principi a vagarejar mirant els aparadors. «Al murmuri d’aquestes mirades li presta l’espai el seu eco», diu Walter Benjamin. És un passeig etern, sense fretura, espera o futur, satisfet en la bellesa animada de les ombres xineses. Temps del no temps de l’escriptura, memòria fòssil d’iridescents aromes, somnis on la llunyania és prop de la mà que la traça. El Passatge es multiplica en altres passatges, ventures russafines, converses amb el pare, escalfors de la mà de la neta: «el puc imaginar així / ciència arborescent del foll Ramon / així l’imagine / de fulla a full desfullant-se / amb la matèria / més pregonament humana / arborescent / puc imaginar així avui / el llibre que no existeix / però ja existeix». Rebla l’autor: «i de la fragilitat / a la clara permanència / a la llarga / mesura del no-res».

Els passatges comercials es construïren perquè Baudelaire practiqués el seu flâner o Benjamin s’hi embadalís per la poesia del mercantilisme i la seua pulsió d’historicisme messiànic. Això es relaciona amb Passatge només per l’origen del trasllat metafòric. No parlarà mai el poeta de la referència objectiva de la metàfora; la construirà amb el contingut material de la presència de l’àngel que transporten els mots. Diu: «la reflexió és el moviment quiet de les aigües / d’un riu on nadem a contracorrent / com els peixos salvatges / per atènyer una font que s’allunya / a cada braçada». El periple no duu enlloc, però arribem allà on el Passatge es bifurca en altres passatges. Arribar-hi és romandre al passatge acrònic, fora del temps, com la reflexió i el riu: «abolits el dins i el fora / el demà i l’ahir i les altres distàncies / som u amb el riu i el càntir».

El passatge és el llibre de Rodríguez-Castelló, aquest n'és el sentit. El seu correlat objectiu no és la vida, ni el pas per ella o periple, ni la mort, ni el protagonista del decurs poètic. No és la narració lírica de l’existència d’algú, sinó el mateix passatge que la poesia disposa en pronunciar-se i pel qual transitem anàrquicament o ordenada mirant el món sense causa ni finalitat. El flux d’una existència ací és el llibre mateix, és a dir, el passeig lector. Perquè llegim, i llegir és posar-hi la lectura com a realitat immediata, i no una altra experiència de la vida, com a referència de la lectura. I aleshores fora bo que «el teu alè aixequés muixerangues i balls / i atenyés harmonia el sentit / el so la pauta del temps / iris d’acords l’esperit / la música que fa audible el silenci / matèria que de tan humana / ens sembla el somni perfet d’algun déu». L’autor cita ara Joan Navarro per arrodonir el concepte: «On alenar les coses als / afores del temps». Aquests afores són el llibre. Passatge és el país del no temps, un etern o moment on el temps s’esmuny i, com un forat negre, esdevé en l'horitzó d’esdeveniments la frontera on els afores de Navarro es giren en els endins secrets, memòria que serva l’herculi nadó que ens sosté: «daltabaix del rellotge d’arena / un segon abans de caure en l’abisme». El poeta continua anotant en la superfície blanca i freda del full, com un prat nevat, que Passatge es fa de passes encara que «per anys que aprengues a mirar-lo / per moltes petjades que hi deixes / no aconseguiràs mai d’apamar-lo».

El misteri de Passatge és que pots tornar a l’inici i tornar-lo a passar, però no tornar enrere. La fletxa ix de l’arc i es plega només quan ha caigut. Passatge és l’experiència d’un succés que pots repetir infinites vegades i que sempre serà l’experiència d’un altre succés que no tornarà. Aquest és el sentit unívoc d’una lectura en el passatge d’un text. Els passatges anorreen el mite, són l’invent pervers de la raó i el seu processional discurs, que, com la fletxa, no s’atura ni torna a l’arc: «fou fugaç el trànsit / pels camins de Fredes / i ara és ingràvid el conreu de la memòria / que creix entre els solcs d’unes paraules / en la mà tèbia i la neu i unes cançons / en els ulls que hi veuen per primer colp / de nou i sempre».

Els passatges són el resultat d’un canvi de sentit. Si el mite suposa una retroacció del present al passat, profeta i religió impliquen la projecció de l’eticitat postulada en futur. Això duu arpegis de modernitat i progrés. El futur no existia en la llengua del mite però el creà el fiat impersonal, autòcrata i dogmàtic amb una consonant interfixada en el tema de present en grec o un sufix, -ko/-go, en l’èuscar. El futur existeix en les llengües només perquè puguem esmentar-lo. En Passatge el temps fuig o col·lapsa en el passatge: «Pas lent / imperceptible de les hores. / A la cleda de les paraules / puc sentir la fressa d’arbres / que mou la brisa de la memòria / i els horitzons que estén / la mirada serena. / Com roses lentament obrint-se, / a poc a poc esfullant-se».

Ara sospitem que l’adjectiu ‘poètic’ vol dir una cosa així com una emoció: «Estrenys ben fort la mà càlida i petita / per abrigar la nítida passió de la mirada / que veu nevar per primer colp. / La frugal victòria contra la mort». La poesia i el poema que la diu és un artifici que provoca l’emoció. Si acceptem aquest sentit tan simple d’allò poètic, aleshores Manel Rodríguez-Castelló ha construït un magnífic artefacte que ens permet passar d’una emoció a una altra. A l'epíleg Begonya Mezquita, Ariadna generosa, fa un abstract perfecte que pot servir de fil a seguir i rigorosa conclusió. Recreeu el laberint: el dèdal emocionat. Llegiu Passatge, el gran llegat del poeta i de l’home que és.

[Mislata, setembre 2022]